Ben segur que heu sentir parlar de John Ford, John Wayne i Natalie Wood… fins itot del film «The Searchers, 1956) que aquí es va traduir per «Centauros del desierto»

I també aquest fragment,

Abans de seguir potser seria bo centrar el tema de «territori comanxe» i no em refereixo a la novel·la d’Arturo Pérez-Reverté d’aqeust mateix títol.

Qualsevol enciclopèdia virtual ens ajudarà a recordar que comanxe (en el seu propi idioma vindria a ser fonèticament Nʉmʉnʉʉ).

Són una tribu ameríndia de la cultura de les planures… el territori històric conegut com a Comanxeria agafaria l’actual Nou Mèxic, el sud-est de Colorado, el sud-oest de Kansas, l’oest d’Oklahoma, i la major part del nord-oest de Texas, ocupant unes 24.000 milles quadrades.

Els comanxes són una tribu, encara avui coneconeguda federalment com a Nació Comanxe, amb seu a Lawton (Oklahoma) on posseeixen tres milions d’hectàrees.

http://www.comanchenation.com/

Tot i que molts antropòlegs encara els coneixen com els d’aquesta fotografía antiga,

Sembla ser que el seu nom prové del castellà comanche a través de l’ute kwuma-ci o o koh-mahts, que vol dir «enemic«.

Els francesos, quan contactaren amb ells, els anomenaren paducah, que era com els anomenaven els sioux. Tanmateix, ells s’anomenen nimerim o neermemuth, que vol dir «el poble».

Tenen una llengua pròpia… el comanxe, que és una llengua numic, de la família lingüística uto – asteca (segons els filòlegs, a vegades classificada com a dialecte  xoixon degut a les migracions. Encara avui dia al voltant de l’1% dels comanxes parla llur llengua.

Actualment per a ser membre de la tribu cal tenir 1/8 de sang comanxe, significa que has de tenir al menys un besavi comanxe.

Podem veure una sèrie de retrats de comanxes…

Segons les dades dels meus arxius, a l’1 de juny de 2012 el cap tribal era Wallace Coffey i Robert Komahcheet l’administrador tribal.

La seva organització va anar canviant amb els anys i els problemes deguts als colons… però en general estaven organitzats en bandes. La banda era la unitat social primària dels comanxes. Una banda típica podria aplegar prop d’un centenar de persones. Les bandes formaven part de divisions més grans o tribus.

Els comanxes són coneguts perquè sovint eren els escoltes indis que  ajuden a l’exèrcit (casakes blaves) en els enfrontaments entre tribus, colons i el 7è. de cavalleria.

No oblidem que Texas era una terra salvatge i hostil… i els comanxes eren excel·lents guerrers. És reconegut que les bandes nómades de comanxes eren un autèntic càstig pels que s’atrevien a colonitzar aquelles terres… es diu que estaven en constant moviment, raptaven, violaven, torturaven i mataven sense respectar edat ni sexe…

Molt coneguda la seva costum de tallar les cabelleres…

Els que disposeu de temps seria bo llegar algún llibre sobre la cultura comanche com:

Bé una vegada situats… anem per un personatge interessant, John Parker va voler aprofitar l’oferta de les autoritats i va obtener grans propietats de terrreny a la zona fronterera amb la Comanxeria, el govern volia fer una mena de frontera humana que servís de contenció de les diverses tribus indies.

Parker era el patriarca d’una extensa familia, ja havia lluitat a la Guerra de la Independencia i també en diverses ocasions contra els indis. Precisament es consideraba un expert en indis, però mai s’havia enfrentat als comanxes.

Els Parker van tallar arbres i van fer una gran barrera («empalizada») al voltant de les seves vivendes de fusta, el van batejar com Fort Parker… però van tenir un problema, per sobreviure havien de conrear camps que quedaven fora del fort… i encara no havien tingut temps de posar portes al fort.

Un bon matí de maig del 1.836 mentre els homes estaven repartits per diferents camps, va arribar una banda de comaxes que els havia esta vigilant, i van perpetrar una salvatge actuació, amb violacions i tortures. Seguint la seva costum es van emportar 2 dones joves i 3 nens. Hi havia una nena anomenada Cynthia Ann Parker. Una altra nena, Rachel Parker i un nen John Parker.

L’exèrcit calcula que en aquella época hi havia uns 2.000 colons cautius de les diferents tribus comanxes.

Bé seguim amb el relat dels Parker… els comanxes van arrancar la cabellera i castrar a John Parker abans de matar-lo. Va quedar com a cap de la família Parker el seu fill James Parker, que es va dedicar a partir de llavors a buscar als segrestats, tema que va inspirar l’obra mestra de cinema citada al principi «Centauros del desierto»

James Parker era tossut de mena i durant 9 anys de recerca va aconseguir rescatar a la seva filla Rachel i al seu Nebot el John… però la nena Cynthia Ann Parker que va ser segrestada als 9 anys, va desaparèixer del mapa, i el patriarca James Parker va retornar a les seves terres.

Van pasar 25 anys… i les coses anaven canviant… va tenir lloc la batalla del riu Pease, que d’altres anomenen la masacre de Pease, on una força conjunta de rangers de Texas i la cavalleriavan asaltar un poblat comanxe, van passar pel ganivet a tot ésser viu, vells, dones, nens… la guerra mab les indis era així de cruel… razies amunt i avall per un i altra bàndol.

Resulta que enmig de la matança, una dona que abraçava un nadó, va cridar «americà!» i així va poder salvar la seva vida i la del nen. Els atacants van poder comprobar que la dona , tot i que vestia de comanxe, tenia els ulls blausi la pell blanca, encara que no era capaç de parlar anglès, excepte una breu frase: «Jo Cinci Ann». Com podeu comprendre era la nena Parker de que parlàvem abans, que havia estat segrestada un quart de segle abans.

A la banda l’anomenaven «Nadua» que vol dir en llengua comanxe «algú trobat»… vindria a ser com en la nostra civilització als nens que els posen «Expòsit» perquè són nens retrobats.

Bé, Cynthia Ann Parker / Nadua, al ser segrestada encara v tenir sort de ser adoptada per una familia comanxe que la va tractar com una filla i va poder-se casar amb un cabdill comanxe, Peta Nokona, amb qui havia tingut 23 fills: Quanah, Pecos i Topsana, la nena que portava en braços.

El rescat de la Cynthia va conmocionar als Estats Units… la gent és uriosa de mena, i van amargar la vida de la pobre Cynthia, quan anava a qualsevol botiga tothom hi anava per veure-la com si fos una «rara avis», tot i haver retornat amb la seva familia Parker, ella es trobava com presonera… amb els comanxes tenia una llibertat que aquí no podía viure… i sols desitjava poder retornar amb la seva banda, consideraba que els comanxes eren la seva veritable familia.

Hi ha un llibre sobre ella, molt interessant,

Cynthia encara va viure 7 anys però sospirava per retornar i pels fills que havia hagut de deixar amb els comanxes sobrevivents. Va morir de pena el 1.871, als 44 anys. Llàstima que no va poder viure com el seu fill granarribava a ser amic del mateix president dels estats Unitsi es convertia en l’indi + ric de Noramèrica.

El seu primogènit, Quanah, que en comaxe vol dir fragància, va neixer pels voltants de 1.850 (els comenxes no porten registre de naixements), era fill de Peta Nokona, cabdill comnxe, i net del famós «Camisa de Ferro», home medicina (bruixot que diuen alguns despistats). Es diu que aquest Camisa de Ferro parava les bales amb el pit… resulta que tenia una cota de malla que va aconseguir d’algun soldat español, i així va elaborar-se un renom parant bales.

Peta Nokona i Cynthia Ann Parker/Nadua formaven un autèntic matrimoni d’amor, estaven tant enamorats que el Peta va renunciar a la poligamia (costum dels comanxes + rics), ell sols tenia ulls per la cautiva d’ulls blaus.

El cabdill Peta Nokona va morir a la masacre del riu Pesae quan Cynthia va ser rescatada, però el fill Quanah, que devia ser un adolescent va poder escapar-se de la matança i juntament amb altres adolescents aviat va formar part de la banda del seu pare, els «Noconi», també coneguts coms els «Errantes»

Va aconseguir un gran prestigi com guerrer i va formar una nova banda, ara pròpia, els Quahadi… menjadors d’antílop, i es van conver en un veritable malson pels colon i la cavalleria.

Va ser un dels protagonistas de la Guerra del Riu Vermell, la darrera batalla entre la nació comanxe i l’exèrcit estadounitenc… la seva banda va ser la última en oferir resistència.

Quanah va comprendre que era imposible guanyar la guerra contra els Estats Units i el 1.875 va acceptar un tractat de Pau i va portar a la seva tribu a la Reserva que els havia ofert el Govern Federal a Oklahoma… i és aquí on surt el veritable cabdill Quanah.

Mentre molts indis sols veien la submisió i servitud a l’home blanc… Quanah es va saber adaptar aviat a la nova situación. Va adoptar el cognom de la seva mare… i de la nit al dia es va convertir en Quanah Parker… i va començar a jugar amb l’ambiguitat del se origen mestí. Tot i el seu aspecto comnxe, portava 2 llargues trenes, havia heretat els blus ulls de la seva mare Cynthia i era capaç de posar-se un barret (bombín) i vetir a la moda occidental con un dandy amb coll dur, nus de corbata, bastó i tot (o paraigües) semblava un burgués ianqui.

Quanah Parker tenia fusta de polític… iaviat es va desenvolupar con peix a l’aigua amb les autoritats federals que li van començar a dir: «Gran Cap de la Nació Comanxe» encara que mai cap grup d’indis, ningú, l’havia elegit per tal càrrec.

La seva capacitat de seducció va ser tal que es va fer amic del polític Theodore Roosevelt, gran amant de la vida salvatgei es van convertir en amic de caceres.

Més tard Roosevelt, Teddy, va ser elegit President dels Estats Units, en Quanah Parker va participar en la desfilada commemorativa, muntat a cavall i vestit com un Gran Cabdill comanxe… tot i que en aquella época en Quanah ja tenia un cotxe propi.

Ja veieu, havia nascut en un tipi, viscut com un comanxe nòmada, però a la reserva es va construir una gran mansió de 2 pisos, per les 8 dones… havia retornar a la poligamia (ja no feia com el seu pare).

Quanah Parker era molt espavilat… va veure com tota perona important professava el cristianisme…va crear la seva propia Esglèsia Nativa  Americana… també coneguda com la religió «peyote» ja que en el seus cultes consumien la droga «peyote» propi dels parents apatxes. Així va aconseguir un sincretisme del cristianisme americà… ell deia: l’home blanc va a l’església i parla de Jesucrit. L’indi va al seu tipi i parla amb Jesucrist»

http://www.nativeamericanchurch.com/Sindex.HTML

Si hom vol onèixer quelcom del peiot («peyote»)

http://es.wikipedia.org/wiki/Lophophora_williamsii

El lema de l’Església Nativa Americana» inspirat per Quanah és:

LA VERITAT, COM L’AIRE QUE RESPIREM,

ÉS LA SALUTACIÓ DEL CREADOR QUE VE A NOSALTRES

QUE AIXÍ SIGUI

Bé, ara ja coneixem una mica aquest notable personatge que va passar de ser et terror o malson dels blancs a amic del president Teddy Roosevelt.

Curiosament 5 anys + tard del film citat, «Centauros del desierto» el mateix John Ford content per la seva obra que podríem considerar de mestra… va tornar sobre el tema dels nens bancs capturats pels indis, en la magnífica pel·lícula «Dos cabalgan juntos»… aquí apareix com a personatge interessant el citat Quanah Parker, interpretat per Henry Brandon, actor alemà que té uns inquietants ulls blaus.

http://www.filmaffinity.com/es/film425201.HTML

Per gentilesa de «Cuento de luz» podem gaudir d’un fragment del notacle conte comanxe: «Águila que Camina: El niño comanche»

http://www.cuentodeluz.com/guila-que-Camina-El-ni-o-comanche.html#.VFE148J0z2c

En Cerverí de GirOna ens vol comentar una llegenda comanxe que ens ajudarà a entendre una mica el pensament comanxe per tradició oral, pares-fills, avis-nets…

Entre els indis comanxes de Texas existeix la llegenda Wolf Flower, (Flor llop). La llegenda roman viva però ara s’ha començat a escriure com a conte per nens, com tantes altres llegendes antiquíssimes.

El poble comanxe no coneixia la idea en solitari de l’un sol Déu o només un Gran Esperit. Ells adoraven a molts esperits… segons l’acció que volien propiciar. Per exemple, invocaven l’Esperit del Cérvol per a obtenir l’Agilitat, l’Esperit de l’Àguila per aconseguir Força, l’Esperit del Búfal per a obtener una bona Caça.

Segons la llegenda, un hivern perdut en els temps pretèrits, la pluja no va caure a Les Praderie de Texas. La Sequia va ser tan gran que va espantar la caça i va sembrar la Fam. La mort va començar a abatre als Homes i delmà les tribus del poble comanxe.

Entre els pocs famolencs que van quedar vius es trobava l’òrfena Molt–Sola, a qui en temps de prosperitat els seus pares li havien confeccionat un ninot de pell d’ant… amb els trets de la cara pintats amb el suc de baies i plomes blaves de guerrer coronant el seu cap. La nena estimava molt aquesta seva nina.

Un dia, a l’hora de la posta del sol, el Sacerdot de la tribu, que havia pujat a la muntanya per a consultar un dels Esperits, va retornar i va dir: 

«El poble s’ha tornat egoista; durant molt de temps ha obtingut tot de la terra tornar però ha comès el pecat de tornar res. El Gran Esperit diu que el poble ha d’oferir un Sacrifici. Cada un de nosaltres ha de cremar el més valuós que puguem oferir. Les cendres de l’ofrena seran escampades a la Llar dels Vents. Quan s’acabi el Sacrifici s’acabaran la Sequera i la Fam, i la mort ja no ens amenaçarà».

Els Homes van pensar que els seus més apreciats Arcs amb el Carcaix i les corresponents Fletxes no agradarien als esperits; el mateix van pensar les Dones de les seves belles Mantes tenyides a mà. Només Molt–Sola va comprendre que havia de cremar el seu Ninot: «tu ets el més valuós que tinc, és a tu vi vol El Gran Esperit«.

I així, quan la foguera del Consell començava a extingir-se, i la Gent s’havia recollit cap els seus tipis per anar a dormir… la Petita Molt–Sola va agafar el seu Ninot i una teia de la foguera i va pujar cap a la muntanya per oferir el seu Sacrifici.

Pensà en la seva àvia i el seu avi, en la seva mare i el seu pare, a qui la fam havien devorat; va pensar en els pocs que quedaven de la seva Gent i, abans que es poguès penedir, va calar foc al ninot. Es va quedar mirant la petita foguera fins que les flames es van apagar i les cendres es van refredar; llavors les va agafar amb les seves mans i les va escampar per la Llar dels Vents, pel nord i l’est, el sud i l’oest. I es va adormir allà mateix fins a l’alba. Va despertar quan el terra es trobava cobert de flors blaves com les plomes del cabell del seu Ninot, allà on havien caigut les cendres.

Quan el Poble va sortir dels seus tipis, va entendre el fenomen com un miracle que simbolitzava el Perdó del Gran Esperit. Llavors va començar a caure una pluja tèbia i el sòl ressec va tornar a cobrar vida. La Gent va comprendre que per sobre de l’egoisme regnant entre les tribus, el Sacrifici de la Petita els havia salvat de l’extinció.

A partir de llavors, Molt–Sola va rebre el Nom de La-Que–Estima–Molt–Al-Seu-Poble.

 a Texas aquesta flor és molt comuna però pocs recordem la llegenda.

Ens acomiadarem amb una música sagrada pels indis…

Un petó.net

Cerverí de GirOna