En Carles era un bon mestre, el vaig conèixer com pare de les bessones: Nora i Xenia… alumnes de l’escola.
Al cap d’un temps vam parlar de temes d’educació especial… ell estaba a la «Font de l’Abella»
https://sites.google.com/a/xtec.cat/webabella/
I un bon dia va demanar plaça a l’escola… vam parlar d’un grup de nens que necessitaven un perfil de mestre amb swing… i va començar a trebalar amb la Montse PdF i la Beth… i de manera sovintjeda amb mi mateix.
Li agradava molt el tema multimèdia, fotos, imatges, programes de tractament multimèdia… encara recordó espais virtuals compartits…
Al YouTube hi té penjats 33 vídeos amb activitats educatives… i alguna de familiar amb les seves filles: Nora i Xenia… i la persona amb qui compartia projecte de vida, la Betlem.
A manera d’exemple:
La dansa hawaiana de la Nora,
I la dansa russa de la Xenia,
Recordant a l’avi Carlos… magnífic pintor,
A vegades parlàvem de vins… parlava amb passió del celler familiar… els aspres,
http://www.vinyesdelsaspres.cat/
Ens va portar ampolles de mostra… encara tenim pendent una visita… el temps que és cruel amb les coses bones no ens ha permès fer la trobada, cap problema… quan alci la copa amb qualsevol dels vostres vins: Vi Blanc dels Aspres · Criança · Vi Blanc, Vi Negre dels Aspres · Criança · Vi Negre, Vi Oriol · Vi Negre, Vi S’Alou · Criança · Vi Negre, Vi de Panses · Vi Blanc brindarem per tu i recordarem les teves rialles que omplien tant.
Sàpigues que un meu amic, el déu Bacus… em va comentar que el vostre 
porta de bòlit als deus de l’Olimp… i que si heu notat que alguna ampolla ha desaparegut és que el gran Zeus tenia un compromís.
Ens parlaves amb emoció de Cantallops i de l’Albera…
vista general de Cantallops
Recordes aquell dia que parlàvem de Cantallops i en Cerverí de GirOna et comentava que era un poble molt antic… que era un indret ja esmentat el 844 en un precepte atorgat a favor del ara potenciat monestir de St. Quirze de Colera, on consta que els monjos d’aquest cenobi havien poblat el territori i edificat l’església de Sant Esteve de Cantalupis. Curiosament aquest poble pertanyia al comtat de Peralada que va viure enfrontat al comtat d’Empúries.
També vam tenir ocasió de parlar del Castell de Recasens… s’ha de caminar una mica per anar-hi.. però les vistes són espectaculars… un ocell ho veu així,
Els mortals… després de bufar una mica, sobretor els que tenim-patim d’asma… el veiem així,
Si algún blocaire hi vol anar… abans pot fer una ullada virtual a,
http://www.sortirambnens.com/passa-ho-be-i-apren/sortides-culturals/4079-castell-de-requesens.HTML
I no cal dir que vam parlar de les tortugues de l’Albera…
Parlàvem i rèiem mentre xerràvem de coses de la terra com aquestes criatures petitones que s’han hagut de protegir perquè estaven en perill d’extinció…
També sortia el tema dels llops… origen del poble… recordarem al gran Félix Rodrígues de la Fuente… i els seus documentals sobre animals, en especial sobre els llops…
us convido a visionar aquest document, no és del Félix, però és molt interessant:
I pels nostàlgics de la Naura i de l’amic Félix, un Excel·lent document de mitja hora,
Retornant a les seves aficions multimèdia… podem fer una ullada a pinterest, hi trobarem aspectes treballats i consultats pel Carles, en especial sobre treballs manuals,
http://www.pinterest.com/gorris/
Com bon mestre i d’acord amb les noves tecnologies també ens ha deixat materials didàctics per treballar amb diferents tipus d’alumnes…
Era conegut a diverses xarxes socials: Facebook, Twitter, Slideshare, YouTube, Instagram, Blogspot…
En Carles era un bon element… quan li vam comentar que aniríem a Paris a l’excursió de fi de curs dels alumnes de 6è. va comneçar a treballar proposant idees per a recollir diners… i es va apuntar a l’escola Oficial d’Idiomes per a perfeccionar el seu francés.
Malauradament l’escola va desactivar la web anterior on hi havia el bloc del CS amb les aventures a Paris i environs… esperem poder retrobar algún material en algún racó oblidat de l’ordinador de sobretaula que té un disc immens amb tota mena de dades en espera que un enciclopedista hi posi ordre.
Ens conformarem amb alguna imatge de les poques que ell surt… perquè en Carles gaudia fent fotos i treballant imatges per penjar-les a la xarxa de manera creativa…
interessant duet pedagògic… vaig poder compartir moltes de les seves activitats… i he de dir que els trobo a faltar… però ja se sap contra el temps no cal fer-hi res, procurar emmagatzemar els bons records i recordar-los amb els amics.
compartint amb unes Mestres
foto de grup… era una celebració de júbil per partida doble.
Podeu comprobar com era el + alegre i sempre tenia una sortida agradable per compartir amb el grup.
Recordo la seva cara quan a la plaça Catalunya de Girona ens vam presentar d’aquesta presència…
La imatge la va captar l’alegre i feliç Carles que es partia de riure i sortosament la imatge no va sortir moguda.
Però la vida té les seves coses… i a vegades incomprensiblement arriba una malúria que fa de les seves i ens aparta de les persones estimades.
Recordo com si fos ara el divendres d’estiu que vam anar a dinar… diee abans havíem concretar la data… vam quedar al voltant de 2/4 de de 3 a l’Hospital Trueta perquè tenies tractament a les 2, la Betlem et deixaria allà i nosaltres, en Lluís BM i jo et vindríem a buscar. Aquell dia va ploure a plaer. Nosaltres havíem fet algunes gestions matinals i abans de 2/4 vam arribar, a pluja batent, a la zona de l’aparcament davant de l’hospital. Et vam veure sota un paraigües davant la sortida del bar-restaurant. Arribem amb els netejavidres posats per la impertinent pluja. I tu no reconeixes el cotxe… esperaves el Toyota Avensis blau de sempre i et trobes que es para un Toyota GT 86 de color vermell impresionant. Pitem, abaixem el vidre i ens dediques un somriure franc… «no us havia conegut», mentre en Lluís es posa darrera, et comento: «és un regal del Rajoy per la meva jubilació»… entres, poses el paraigües sobre la catifa i enfilem cap a Canet d’Adri… tenim taula reservada a 3/4 de 3.
Pel camí comencem a parlar… ens comentes que estàs animat, que li fa il·lusió compartir taula amb nosaltres i fer-la petar. Pel camí segueix la pluja, però al sortir de Sant Gregori i enfilar la carretera de Canet d’Adri podem veure i fem broma de les filles de la Torre Eiffel que s’aixequen majestuoses a dreta i Esquerra portant la MAT des Vilanna-Bescanó a la subestació de Vilafant , al costat de l’AP7… coses dels governants que protegeixen els interessos de les multinacionals pel damunt de les persones i trituren fins i tot una vall tant emblemática com la Vall del Llèmena, que és una vall encara bastant natural, sense gaires especulacions urbanístiques.
Recordem Paris i quan estem al mig de la conversa ja tombem a l’esquerra i mentre elnetejavoidres fa el seu treball aparquem, ja dins el restaurant…
http://www.restaurantelcellerdeladroher.com/
Demanem el que cadascú vol… és un celler on es menja molt bé… mentre seguim parlant, bé una de les nines de la casa i ens comenta el menú dels divendres… fem la comanda. Bé una altra nina i ens demana què beurem… vi, una gasosa pel Lluís BM i una mica d’aigua (és l’estiu encara que plogui). Arriben les begudes i deseguida una manida per compartir, l’adobem i anem picant entre comentaris.
Els primer plats ja són a taula, comencem a menjar amb ganes mentre desgranem comentaris de la situación actual. Et fem partícep de les nostres accions socials en favor dels més desvalguts.
Poc a poc arriba el segon plat i la conversa encara s’anima més… hi ha força gent i les taules están bastant animades.
Manifestes que estàs animat pel tractament i que les nenes segueixen bé a l’escola. Recordem alguna anécdota de la Nora i de la Xenia. Parlem una mica dels Aspres i de que tenim pendent una visita a la finca i que hem de probar el vi de la família. Ho deixem per quan hi hagi el vi nou, pel setembre en parlarem.
Mentre estem engrescats, arriba la nina, ens recull els plats i ens comenta les diferents postres… fem la comanda i en Lluís demana el carajillo de ron… però que no sigui Pujol (li té mania i no l’agrada aquest Ron), tú passes i jo comento que la meva doctora és peculiar i no li agrada que prengui café pel tema de la pressió. Comento que la tinc controlada i que estic com un roure.
Seguim un bona estona en sobretaula i com que des de dins notem que ha deixat de ploure tempestivament decidim anar al cotxe per fer el camí de tornada. Et comento, tal i com t’havia avançat que tenia un llibre per tu, que t’ajudaria en la teva situació, com havia ajudat a d’altres amics.
Abans d’entrar al cotxe, et lliuro el llibre embolicat i l’obres amb il·lusió… llegeixes en veu alta la dedicatòria:
«Només hi ha dos dies a l’any en què no es pot fer res;
un es diu ahir i un altre demà,
per tant avui és el dia ideal per estimar, creure, fer i principalment viure.»
Dalai Lama
Ens abracem i dones les gràcies. Et parlo una mica d’aquest personatge a peu dret i decidim entrar al cotxe.
Pel camí de tornada, seguim parlant i gairebé no ens enterem del meravellós paisatge de la vall del Llémena… però feia dies que no estàvem junts. Ens recordes la nit que vam anar a sopar per recordar el viatge a Paris… i que vam acabar al Lola café amb un ambient molt guai.
Els dies han anat passant i cadascú en les seves lluites… tenia apuntat fer-te una trucada quan una amiga em diu que estàs a casa i que les coses es compliquen, que prepares la maleta per anar a fer clases de manera definitiva i que no tornaràs.
Aquella nit vaig recordar moltes coses compartides, comentaris alegres dels alumnes… i al cap de pocs dies rebo un WS on em recorden que ens esperes al tanatori de Girona. Ens retrobem un grup de Mestres que ja no estem a l’escola, entrem junts, ens venen a saludar la Nora i la Xenia, segueixo sense identificar-les però per sort elles em coemnten el nom abans de fer-nos un petó i una forta abraçada… están bé! millor penso jo i fem camí, ens trobem envoltats de Mestres, coneguts i algún familiar, saludem i confortem, el que ens surt del cor, a la teva Betlem que ens acompanya fins dins i ens convida a dir-te la darrera salutació. Li oferim el nostre consol i ens posem a la seva disposició pel que calgui.
Però jo et recordo com la nit al Lola café…
va ser una nit de rumbites!
Bé ens hem d’acomiadar… manllevarem les paraules de l’excel·lent poeta Alberto Cortez… «cuando un amigo se va»
Records a les angeletes, ben segur que están ara + divertides amb la teva conversa, tot i que els d’aquí et troben a faltar… però respectem el teu viatge.
El cor em demana una darrera cançó… la posarem en català subtitolada en la llengua Cervantina pels blocaires internacionals,
I en una versió angelical de Stevie Nicks (amiga de Chris Isaak)
Adéu amic!
Un petó.net
Cerverí de GirOna