Félix Rubén García Sarmiento, més conegut com a Rubén Darío (Metapa, actualment Ciudad Darío, Matagalpa, (Nicaragua) 18 de gener de 1867 – León (Nicaragua), 6 de febrer de 1916), fou un poeta, periodista i diplomàtic nicaragüenc.

Alguns erudits el consideren «Príncipe de las letras castellanas» i el pare del modernisme.

Sobresurt entre els poetes llatinoamericans i en especial entre els nicaragüencs.

http://ca.wikipedia.org/wiki/Rub%C3%A9n_Dar%C3%ADo

Quan era un adolescent ja llegia poetes francesos, posseïa una memòria superdotada, una creativitat i una retentiva genials, i sovint el convidaven a recitar poesia.

Encara que segons la seva fe de baptisme el primer cognom de Rubén era García, la família paterna era coneguda des de generacions pel cognom Darío. El mateix Rubén ho explica en la seva autobiografia:

«Según lo que algunos ancianos de aquella ciudad de mi infancia me han referido, uno de mis tatarabuelos tenía por nombre Darío. En la pequeña población conocíale todo el mundo por don Darío; a sus hijos e hijas, por los Daríos, las Daríos. Fue así desapareciendo el primer apellido, a punto de que mi bisabuela paterna firmaba ya Rita Darío; y ello, convertido en patronímico, llegó a adquirir valor legal; pues mi padre, que era comerciante, realizó todos sus negocios ya con el nombre de Manuel Darío.»

Lector precoç (segons el seu propi testimoni va aprendre a llegir als tres anys), aviat va començar també a escriure els seus primers versos: es conserva un sonet escrit per ell el 1879, i va publicar per primera vegada en un diari poc després de complir els tretze anys: es tracta de l’elegia «Una llàgrima», que va aparèixer al diari «El Termòmetre», de la ciutat de Rivas, el 26 de juliol de 1880.

Va ser educat als jesuites… i va començar a llegir poetes francesos…

Les peticions de Darío al govern nicaragüenc perquè li concedís un càrrec diplomàtic no van ser ateses, però, el poeta va veure una possibilitat de viatjar a Europa quan va saber que «La Nació» necessitava un corresponsal a Espanya que informés de la situació al país després del desastre de 1898.

Per a la formació poètica de Rubén Darío va ser determinant la influència de la poesia francesa. En primer lloc, els romàntics, i molt especialment Víctor Hugo.

Més endavant, i amb caràcter decisiu, arriba la influència dels parnassians: Théophile Gautier, Catulle Mendès, i José María de Heredia.

I, finalment, el que acaba per definir l’estètica Dariana és la seva admiració pels simbolistes, i entre ells, per sobre de qualsevol altre autor, Paul Verlaine.

Paul Verlaine de jove

Recapitulant la seva trajectòria poètica en el poema inicial de «Cantos de vida y esperanza» (1905), el mateix Darío sintetitza les seves principals influències afirmant que va ser «amb Hugo fort i amb Verlaine ambigu».

Paul Verlaine, d'adult

La poesia de Darío va anar evolucionant…

facsímil del poema "Paz"

• Abrojos. Santiago de Chile: Imprenta Cervantes, 1887.
• Rimas. Santiago de Chile: Imprenta Cervantes, 1887.
• Azul… Valparaíso: Imprenta Litografía Excelsior, 1888. Segunda edición, ampliada: Guatemala: Imprenta de La Unión, 1890. Tercera edición: Buenos Aires, 1905.
• Canto épico a las glorias de Chile Editor MC0031334: Santiago de Chile, 1887.
• Primeras notas, [Epístolas y poemas, 1885]. Managua: Tipografía Nacional, 1888.
• Prosas profanas y otros poemas. Buenos Aires, 1896. Segunda edición, ampliada: París, 1901.
• Cantos de vida y esperanza. Los cisnes y otros poemas. Madrid, Tipografía de Revistas de Archivos y Bibliotecas, 1905.
• Oda a Mitre. París: Imprimerie A. Eymeoud, 1906.
• El canto errante. Madrid, Tipografía de Archivos, 1907.
• Poema del otoño y otros poemas, Madrid: Biblioteca «Ateneo», 1910.
• Canto a la Argentina y otros poemas. Madrid, Imprenta Clásica Española, 1914.
• Lira póstuma. Madrid, 1919.

Prosa (primeras ediciones)

• Los raros. Buenos Aires: Talleres de «La Vasconia», 1906. Segunda edición, aumentada: Madrid: Maucci, 1905.
• España contemporánea. París: Librería de la Vda. de Ch. Bouret, 1901.
• Peregrinaciones. París. Librería de la Vda. de Ch. Bouret, 1901.
• La caravana pasa. París: Hermanos Garnier, 1902.
• Tierras solares. Madrid: Tipografía de la Revista de Archivos, 1904.
• Opiniones. Madrid: Librería de Fernando Fe, 1906.
• El viaje a Nicaragua e Intermezzo tropical. Madrid: Biblioteca «Ateneo», 1909.
• Letras (1911).
• Todo al vuelo. Madrid: Juan Pueyo, 1912.
• La vida de Rubén Darío escrita por él mismo. Barcelona: Maucci, 1913.
• La isla de oro (1915) (inconclusa).
• Historia de mis libros. Madrid, Librería de G. Pueyo, 1916.
• Prosa dispersa. Madrid, Mundo Latino, 1919.

Obras completas

• Obras completas. Prólogo de Alberto Ghiraldo. Madrid: Mundo Latino, 1917-1919 (22 volúmenes).
• Obras completas. Edición de Alberto Ghiraldo y Andrés González Blanco. Madrid: Biblioteca Rubén Darío, 1923-1929 (22 volúmenes).
• Obras poéticas completas. Madrid: Aguilar, 1932.
• Obras completas. Edición de M. Sanmiguel Raimúndez y Emilio Gascó Contell. Madrid: Afrodisio Aguado, 1950-1953 (5 volúmenes).
• Poesías. Edición de Ernesto Mejía Sánchez. Estudio preliminar de Enrique Ardenson Imbert. México: Fondo de Cultura Económica, 1952.
• Poesías completas. Edición de Alfonso Méndez Plancarte. Madrid: Aguilar, 1952. Edición revisada, por Antonio Oliver Belmás, en 1957.
• Obras completas. Madrid: Aguilar, 1971 (2 volúmenes).
• Poesía. Edición de Ernesto Mejía Sánchez. Caracas: Biblioteca Ayacucho, 1977.
• Obras completas. Madrid: Aguilar, 2003. (A pesar del título, solo contiene sus obras en verso. Reproduce la edición de Poesías completas de 1957).
• Obras completas. Edición de Julio Ortega con la colaboración de Nicanor Vélez. Barcelona: Galaxia Gutenberg, 2007- ISBN 978-84-8109-704-7. Está prevista la publicación de tres volúmenes (I Poesía; II Crónicas; III Cuentos, crítica literaria y prosa varia), de los que solo el primero ha aparecido hasta el momento.

Us proposo llegir algun poema d’aquest gran poeta,

Com que és molt difícil escollir-ne un… vosaltres mateixos en teniu 14, com si fos yna travessa podeu llegir a cor què vols…

http://www.los-poetas.com/a/dario1.htm

Bé… pens oque és arribat el moment de parlar una mica de les dones que va estimar… els poetes han de patir una mica… per ser bons, això passa amb tota mena d’artistes…

• Rafaela Contreras, poeta, va ser la seva primera muller, malauradament va morir molt jove, als 25 anys 

http://www.prosamodernista.com/prosa-premodernista/rafaela-contreras-canas

Una vegada vidu… va seguir la seva producció literària , va trebalalr d’embaixador a diferents llocs…

En una de les ocasions que estava a Nicaragua es va enamorar perdudament d’una joveneta… però llegim com ho escriuen els seus biògrafs…

• «Una tarda de març de 1893 Rubén Darío es trobava lliurat innocentment als plaers de la carn amb Rosario Murillo, en una casa situada davant del llac de Managua, quan sorpresivamente va aparèixer a l’habitació el germà d’aquesta… com que els troba en aquella situació compromesa, desenfunda un revòlver i amb insolència va amenaçar el poeta amb matar-lo, si aquest no es casava amb la seva germana. El poeta desconcertat amb allò que passava va acceptar ser part d’aquell pla que havien forjat amb anticipació la dona i el germà d’aquesta, tenint com a còmplice al capellà que va arribar minuts després a celebrar el matrimoni religiós, únic autoritzat en aquests anys. L’endemà el poeta es va despertar al costat d’aquella dona, no va dir res, ni es va queixar, però es va assabentar que havia estat víctima d’una funesta història que li marcaria durant tota la seva vida.»

Rosario Murillo

Tot i aquest començament una mica de novel·la van compartir uns quants anys per Nicaragua i ciutats euopees com Paris, Londres, Madrid…

• Però com dèia abans, Rubén era un poeta i s’enamorava … en un des seus viatges a les espanyes, es va creuar amb una nina… Francisca Sánchez… i es va enamorar com un adolescent.

Rubén Darío & Francisca Sánhez

Van estar uns anys convivint junts… però els seus amics del cos diplomàtic li van dir que havia de fer un pensament i que s’hhavia de casar amb papers davant l’església… que això de viure en pecat era pels bohemis… però ell era una persona de l’alta societat… i havia que guardar les formes.

Va anar a Nicaragua per divorciar-se, però va tenir un gran disgust, hi havia una llei estatal que considerava que havien d’estar separats 5 anys… i ell en portava un dos amb visites amunt i avall…

Com que tenia amics diputats influents… aquest van votar en Corts una novas llei de divorci… que ha estat coneguda com «Llei divorci Darío» que amb 2 anys de viure separats ja n’hi havia prou…

Una vegada assabentat de la notícia va tornar a Nicaragua per arranjar els papers… però la seva ex, li va demanar 10.000 francs com a indemnització. Ells es va enfurismar qui sap lo… i va anar a tribunals…

La sorpresa va ser que la seva ex va aportar diverses factures d’hotels i festes celebrades a Paris i Londres… amb el que quedava demostrat que no hi havia 2 anys d’absència continuada…. el jutge els va condemnar a posar-se d’acord.

Rubén va parlar amb els seus amics de confiança… que li van aconsellar pagar els 10.000 francs i començar de nou la vida amb la Francisca…

Però la seva ex, que era molt múrria no es va conforma amb els 10.000 francs i ara en va demanar 50.000 francs… ell deseperat va tornar parlar amb els seus amics, que tenien + experiència mundana… ell era un poeta enamoradís… i van trobar que un bon amic, l’embaixador d’Alemanya a Managua, li deixaria els 40.000 $ que li faltaven i ell els podria tornar tranquil·lemanet amb el que anava guanyant com embaixador a les Espanyes i amb les diferents publicacions… però la ex, pròpia com a nicaragüenca que era va dir que no acceptaria el divorci ni amb la fortuna dels Rotschild’s.

En Rubén no ho va superar mai més… però es veia d’amagat amb l’amistançada Francisca Sánchez a Madriz…

Després va estar destinat a Guatemala… i expliquen els seus biògrafs…

«Se sap que en les últimes setmanes de vida del poeta, aquest va trucar a Rosario Murillo (la ex) des de Guatemala, per indicacions del seu confessor, perquè li anés a recollir i el traslladara a Nicaragua.

Expliquen les males llengües… que en aquesta ocasió l’exdona del poeta portava en la seva cartera girs per un valor de 10 mil francs…. però el va portar a Nicaragua i li va fer companyia fins el dia de la seva mort.

ÉS ben que que tenia raó el poeta quan escrivia,

«Juventud, divino tesoro, 

ya te vas para no volver!

Cuando quiero llorar, no lloro…

y a veces lloro sin querer…»

Curiosament el poema és seu… i ell el va viure en primera persona… coses dels poetes!

Ben segur que ens convé un poema multimèdia… us convido a gaudir de  «Nocturno» amb poesia del Rubén Darío,

http://www.youtube.com/watch?v=N1i1s5kO2Ig

Ens acomiadarem amb una altra poesia visual… «la princesa está triste»,

http://www.youtube.com/watch?v=952yfGhw-Os

Una mica de música nicaragüenca… d’un altra poeta, aquest + modern,

http://www.youtube.com/watch?v=jHWmNGvYSvw

Un Petó.net

Cerverí de GirOna