Qualsevol de nosaltres pot recordar que Albert Camus (Mondovi, Algèria 1913 – Villeblevin, França 1960) fou un escriptor i filòsof francès guardonat amb el Premi Nobel de Literatura l’any 1957, considerat juntament amb Jean-Paul Sartre un dels principals membres de l’existencialisme.
Com diem sempre… per triomfar s’ha de patir abans…
Va néixer el 7 de novembre de 1913 a la ciutat de Mondovi, avui dia anomenada Dréan i situada a Algèria, en aquells moments sota l’ocupació francesa, per la qual cosa tenia la consideració de pied-noir.
No oblidem que els «pied-noirs» (en francès) o peu negre és un colon europeu a Algèria. Encara que majoritàriament francesos, un nombre considerable eren alacantins o menorquins, a més dels rossellonesos (catalans de ciutadania francesa).
L’origen etimològic és incert. L’explicació més estesa fa referència a les botes utilitzades per l’exèrcit i els colons francesos, en contraposició a les sandàlies algerianes. Una altra explicació vindria del fet que els treballadors dels vaixells a vapor, sovint algerians, caminaven peus nus per les bodegues plenes de carbó. La denominació es va fer popular a França, després de la independència d’Algèria, usada de forma pejorativa envers els repatriats. Aviat, però, va ser adoptada pels propis pieds-noirs com a denominació d’identitat.
Tornem a l’A C… de pare francès, el qual va morir quan ell tenia un any, i de mare (Catherine Sintes) néta d’emigrants menorquins a Algèria, va ser educat per l’àvia materna (Catalina Cardona) a Alger, on va viure fins el 1940.
Resulta que la seva mare, «Caterina Elena Sintes», havia nascut a Birkadem (Algèlia), tot i que com dèiem abans era d’origen menorquins, però era analfabeta i gairebé sordomuda… amb tot entre ella i l’àvia li van ensenyar espanyol i català (els dominava perfectament).
El seu pare en Lucien Camus traballava en una finca vitivinícola, prop de Mondovi, per un comerciant de vins d’ Argel, era d’origen alsaciàcia com molts altres pieds-noirs que havien fugit després de l’annexió d’Alsàcia per Alemania en la Guerra Franco-Prusiana.
Per postres va ser movilitzat en la Primera Guerra Mundial, és ferit en el combat en la dura Batalla del Marne i va morir a l’hospital de Saint-Brieuc el 17 d’octubre de 1914… després tota la família es va traslladar a Argèlia a casa de l’avia.
Albert Camus solament va poder conservar una fotografia i una interessant anècdota: la seva repugnància davant l’espectacle de qualsevol execució capital.
Una vegada situats a Argèlia, Camus va poder estudiar amb excel·lents resultats, sempre encoratjat pels seus mestres de l’escola primària, en especial per Louis Germain, de tal manera que quan va fer el discurs al rebre el premi Nobel li va fer una menció especial.
També va tenir sempre un bon record del professor Jean Grenier, ja a l’institut, el va iniciar en el coneixement dels filòsofs i li va donar a conèixer a Nietzsche.
Camus va començar a escriure de molt jove i va aconseguir publicar en una important revista «Sud» era el 1932.
Una vegada acabat el batxillerat va obtenir un diploma d’Estudis Superiors en Lletres, en la branca de Filosofia. La tuberculosis va ser un handicap i no va poder realitzar els examens com els altres universitaris. De totes maneres es va poder graduar al 1935.
Aviat es va afiliar al partit comunista. A estones, va tardar dos anys, va escriure «Del revès i del dret» . La seva inquietud per difondre cultura entre el poble el va portar a fundar un «Teatre del Treball» i al 1937 va evolucionarcap a «El Teatre de l’Equip». De totes maneres ell anava evolucionant i va començar a tenir discrepàncies amb la cúpula del partit fins abandonar el PC.
Inquiet com era comença a treballar al «Diari del Front Popular», publicació creada per Pascal Pia: va aconseguir un gran ressó mediàtic amb el seu treball de investigació «la missèria de la Kabylia«.
Pascal Pia, una de les poques imatges d'aquest editor
Però ja se sap que no es pot ser massa progressista i menys en indrets conservadors… i el 1940, el Govern General d’Algèria prohhibeix la publicació del diari i dóna instruccions perquè Camus no pugui trobar cap treball i acabi marxant.
Com diu el poeta aventurer: «sempre ens quedarà Paris»
Ja tenim a Camus emigrant i cap a Paris falta gent… va començar a treballar com secretari de redacció del diari «Paris-Soir».
Camus a Paris, 16 rue Ravignan, era un hotel de Montmartre.
El Paris-Soir va era un important diari amb una tirada superior als 2 milions d'exemplars
Va anar millorant, així al 1943 el contracta la important editorial de Paris, Gallimard, com a lector de textos.
[aquestst dies, la editorial li ha dedicat un important homenatge]
Al juny de 1943 Camus conèixer a Jean-Paul Sartre en l’estrena de la seva obra de teatre Les Mouches. Iniciat en la Resistència per Pascal Pia, Camus va editar el diari clandestí ‘Combat’.
Robert Antelme, espòs de Marguerite Duras, acabava de ser arrestat i la seva obra La resistència necessària per ser fora de perill. Al cor del París ocupat, Camus va servir com a lloc d’observació en el front de la casa a les 5 Rue Saint-Benoît.
5, rue St. Benoit on treballava Camus al 1943
Més endavant agafa la direcció de «Combat» quan el seu amic Pascal Pia es cridat a ocupar altres funcions en la Resistència contra els alemanys en plena Segona Guerra Mundial.
Anava avançant en el seu pensament… al 1948 l’anarquista Andre Prudhommeaux el va presentar en una reunió del Cercle d’Estudiants Anarquistes, com simpatitzant del pensament anarquista.
Així Camus va escriure per diferents publicacions anarquistes, important articulista de «Le Libertaire» (precursor immediato de Le Monde libertaire), «Le révolution proletarienne» i «Solidaritat Obrera» (de la CNT).
Quan hi va haver la revolta del 1953 a l’Alemanya Oriental… va expressar el seu recolzament a aquella causa. Va seguir recolzants els diferents moviments anarquistes del 1956 a Poznan, Polònia, on els treballadors van tenir un paper important i més tard en la Revolució húngara… va sembra la llavor de les futures revolucions que van aconseguir les millores a Polònia i d’altres indrets. Va ser membre de la Federació Anarquista.
marxa a Pozman
Va ser molt amic de l’intel·lectual Jean Paul Sartre… però Camus evolucionava i aviat van xocar.
reunió entre els que destaquen: Sartre & Camus
Era el 1952 quan les seves diferències van augmentar… resulta que Sartre va fer un encàrrec a Francis Jeanson per la revista «Les Temps Modernes» en aquest article es criticava a Camus per la seva rebel·lia «deliberadament estètica» expressada principalment en l’obra de Camus «El mite de Sísif«.
Aquest llibre és molt interessant… un resum ràpid podria ser: «Sísif, dins de la mitologia grega, com Prometeu, va fer enfadar els déus per la seva extraordinària astúcia. Com a càstig, va ser condemnat a perdre la vista i ha empènyer perpètuament un roca gegant muntanya amunt fins al cim, només perquè tornés a caure rodant fins a la vall, des d’on havia recollir i empènyer novament fins al cim i així indefinidament.»
De totes maneres podeu llegir el relat de la viqui:
http://ca.wikipedia.org/wiki/El_mite_de_S%C3%ADsif
I pels blocaires interessat, podeu anar a,
http://www.correocpc.cl/sitio/doc/el_mito_de_sisifo.pdf
Podreu llegir aquest llibret de 69 planes… i després podreu opinar amb + coneixement…
Ja bastant distanciats… Camus segueix donant suport als moviments revolucionaris, en especial al 1956 els que havia a Algèria el que ell anomenava «crida a la treva civil» on demanava als combatents del moviment independentista d’Algèria i a l’exércit francés, enfrontats en una cruel guerra que va afectar molt a la població civil.
Mentre llegia un proclama, una turba heterogénia l’escridassava i demanava la seva mort a crits. Però cal entendre que ell tot i els seu amor per la França tenia una predilecció per la seva antiga pàtria… i no podia deixar de lluitar contra les injustícies que viovia el seu poble, Algèria, depapeurat i humiliat per la metròpoli que el tractava com una colònia… ell es referia a Algèria com un poble amb llengua, una cultura, sensibilitat política i social indisoluble unides a la França que ara els portava una guerra.
Potser el més important d’aquest gran home, al marge de les corrents filosòfiques, va ser que va elaborar una reflexió assenyada sobre la condició humana. Refusava la fórmula d’un acte de fe en Déu, en la història o en la raó, es va oposar simultániament al cristianisme, al marxisme i a l’existencialisme.
No va deixar mai de lluitar contra totes les ideologies i les abstraccions que allunyen a l’home de lo humà.
Ell parlava (definia) com la Filosofía de l’absurd, amén de ser un convençut anarquista, dedicant la major part del seu llibre «L’home rebel» a exposar, questionar i filosofar sobre les seves conviccions, i demostrar tot lo destructiu que porta qualsevol ideologia que proposi una finalitat en la història.
Camus va morir el 4 de gener de 1960 en un accident de cotxe prop de Le Petit-Villeblevin, encara ara hi ha alguna llacuna sobre les causes d’aquest nmalaurat accident, però es consideren especulacions no confirmades.
Entre els papers que es van trobar, hi havia un manuscrit inacabat «El primer home«, de fort contingut autobiogràfic i de gran bellesa.
Camus va ser enterrat a Lourmarin, poble del sur de Francia on havia comprat una casa, és una població situada al departament de Vaucluse de la regió de Provença-Alps-Costa d’Atzur.
Podem relacionar la seva interessant obra:
Novel·la
Històries curtes
|
No ficció
Teatre
|
Mirant aquest imatge en Cerverí ens vol comentar algunes dades que ens han quedat al tinter… la importància de diferents dones en la seva vida i obra…
Els biògrafs coincideixen que Albert Camus es va casar dues vegades i que va tenir vàries amants o amistançades… però de ben segur que ningú va estimat tant al Premi Nobel Albert Camus, com la seva mare…fins i tot li va dedicar el llibre «El primer home»… on ell mateix reconeix que l’estimava desesperadament, ella va seguir les diferents peripècies de la vida d’aquest interessant personatge.
No oblidem, ja ho recordàvem al principi que la seva mare era sordmuda i analfabeta. Es deia Catalina Sintes. Va néixer a Algèria i era d’origen espanyol, concretament de Menorca, de les Illes Balears. «Els muts eren i són millors que jo», deia Camus.
«Tenia el rostre dolç i simètric, els cabells d’espanyola, molt ondulats i negres, un nasset recte, i una bella i càlida mirada castanya». Així va descriure l’autor de «La Pesta» a la seva progenitora a «El Primer home», la seva obra pòstuma de Caràcter autobiogràfic. Com veieu un retrat interessant.
També afegeix: «La meva àvia és la persona que més he estimata la qual Més estimat que al món, destacava per la seva dolçor, era algú que no coneixia la maldat, era bona i incapaç de fer mal a ningú». I a més va treballar «molt, netejant cases» per tirar endavant als seus dos fills, després que el seu marit, d’origen alsacià, morís en el front de batalla durant la Primera Guerra Mundial.
«Mobilització… quan al meu pare el van trucar a files, mai havia d’vist França. Allà va conèixer la violència i el van matar. Això és el que una família humil com la meva va donar a França». No oblidem que això ho va escriure al final de la seva vida… però quan va succeïr ell tenia només un any.
Uns poquets pensem que la dona de la seva vida va ser la Casares…
Es van conèixer el 1945 i, des d’aleshores, van mantenir una Relació íntima. En paraules de la filla Caterina, que havia conegut a Maria Casares els darrers anys de la vida de Camus, la parella se sentien molt units, Camus deia d’ella que estava plena de vida i d’alegria»… també ens revela que «la dona que corre per la platja al final de ‘El primer home’ és ella». Queda clar que la tenia molt present en la vida i en les obres i més aquesta que és autobiogràfica.
Maria Casares, era filla de Santiago Casares Quiroga, cap de Govern sota la presidència de Manuel Azaña. Camus va tenir la sort i el plaer de veure com protagonitzava moltes de les seves obres teatrals.
«La meva mare sempre em va parlar de Maria amb molt de respecte», assegura Caterina Camus, també és de l’opinió que «ningú» va ser «La dona de Camus Infinitament», ni Francine Faura, pianista i matemàtica, amb qui es va casar en segones núpcies el 1940 a Orà, fruit d’aquest matrimoni van ser els bessons Jean i Catherine (Caterina) al setembre de 1945 i de qui mai es va divorciar.
Caterina reconeix que «Francine i Albert eren molt amics… però ella era bastant depressiva i portava malament el tema dels gelos, era la seva manera de viure, molt delicada.
La primera muller de Camus va ser Simone Hié, una jove morfinòmana de família bé però es van divorciar quan ell va descobrir que li era infidel amb un metge que li proporcionava les dosis de morfina (droga de l’alta societat en aquella época).
De totes maneres la Caterina, la nineta dels seus ulls ara única hereva de l’obra del seu pare des dels 34 anys (ara ja n’ha fet 66), Catherine completa amb dedicació i amor, el ventall de «dones de Camus».
Catherine i Camus
Bé ara sí que ja tenim informació complerta sobre l’Albert Camus…
Encara podem visionar alguns documents multimédia:
Començarem pel seu enterramnet,
https://www.youtube.com/watch?v=0_2O6dTZHPU
Una interessat passejada per la seva vida, (hora i mitja)
https://www.youtube.com/watch?v=j2HKRTG2fk4
Ens acomiadarem amb una música que a ell també li agradava,
https://www.youtube.com/watch?v=chf1hqzpOYI
Un petó.net
Cerverí de GirOna
Pingback: Albert Camus – Lluitant contra s'oblit de sa nostra memòria