Aquest matí ha quedat tot el poble envoltat de boira… de la que els nostres pares i avis anomenen «boira pixanera»… vas passejant i quan te n’adones ja estàs com surtint d’una sauna freda… tens gotetes per tot el cos.

Això m’ha fet recordar que potser no estava passejant per Bescanó… algun forat negre m’havia transportar a un altre indret…. semblava un poblet anglès… potser Stratford-upon-Avon… i m’ha vingut al cap que el gran Shakespeare va escriure… i el millor van ser publicats el 1609, un grapat de sonets.

Els sonets són l’última obra no dramàtica Shakespeare que es va a imprimir. Els acadèmics no estan segurs sobre la data o dates de redacció, però l’evidència suggereix que van ser escrits per Shakespeare al llarg de la seva carrera per a un públic lector, tot i que no van tenir l’èxit dels poemes anteriors. Fins i tot abans dels dos sonets no autoritzats que van aparèixer a El pelegrí apassionat el 1599, Francisco Meres digué el 1598 que Shakespeare «llegia sonets entre els seus amics».

No oblidem que abans havia escrit dos magnífics poemes: «Venus i Adonis» i «La Violació de Lucrècia»

Resulta que al bienni 1593- 1594, els teatres es van tancar a causa de la pesta, aleshores el Shakespeare va publicar dos poemes narratius de temàtica eròtica: «Venus i Adonis» i «La Violació de Lucrècia», dedicats a Wriothesley Henry, comte de Southampton.

Sense voler desvelar l’argument que és molt Shakesperià… a «Venus i Adonis», un innocent Adonis rebutja els apropaments sexuals de Venus, mentre que a «La Violació de Lucrècia», la virtuosa Lucrècia és violada pel luxuriós Tarquin. Sota la influència de Les Metamorfosis d’Ovidi, els poemes mostren la culpa i la confusió moral que es deriven de la luxúria descontrolada. Tots dos poemes foren molt exitosos i es reimprimiren força vegades en vida de Shakespeare… i sovint eren llegits i comentats a la mansió-castell de Southampton… on hi havia una rica vida cultural.

Bé ara ja coneixem l’espai… ens manca conèixer el personatge… qui era aqeust citat comte ?

Sortosament com que era un personatge molt influent a la seva época ens han quedat diversos retrats…

Bé… però avui m’agradaria comentar la notícia que ha sortit aquests dies…

«L’historiador britànic Aubrey Burl assegura que Aline Florio seria la dona que va inspirar a William Shakespeare a escriure els sonets 127-154», ha informat el diari britànic The Times.

Això s’anima… resulta que el Shakespeare escriu uns sonets a finals del s. XVIè i hem tardat + de 400 anys en conèixer a qui els va dedicar… tot i que el molt murri en la publicació primera hi havia una dedicatòria rocambolesca…

Abans de seguir hem d’aclarar que a l’escola, a la nostra época d’estudiants van aprendre que un sonet era un tipus d’estrofa poètica d’origen italià composta per catorze versos de deu síl·labes (les versions italiana i castellana són d’onze síl·labes per vers).

I els estudiants + avançats vam aprendre que els versos s’organitzen en quatre estrofes: dos quartets (estrofes de 4 versos) i dos tercets (estrofes de 3 versos). En general es pot dir que el primer quartet presenta el tema del sonet i que el segon l’amplifica o el desenvolupa. El primer tercet reflexiona sobre la idea central, o expressa algun sentiment vinculat amb el tema dels quartets. El tercet final, el més emotiu, remata amb una reflexió greu o amb un sentiment profund (en ambdós casos, deslligats dels versos anteriors). D’aquesta manera, el sonet clàssic presenta una introducció, un desenvolupament i una conclusió en l’últim tercet, que d’alguna manera dóna sentit a la resta del poema.

Ara, quan hom té + cultura i sap que el món mundial no acaba en els llibres de text del batxillerat o de l’escola de mestres de l’época… coneixem diversos tipus de sonet diferents:

• El sonet en llengua espanyola: ABBA:ABBA, i una mica + lliure als tercets:, amb  les combinacions CDE:CDE, CDE:DCE, CDC:DCD
• El sonet en llengua francesa:  ABBA,ABBA,CDC,EDE (Com els del gran Ronsard)
• El sonet en llengua anglesa: ABAB,CDCD,EFEF,GG
• El sonet en llengua portuguesa: semblant a l’espanyol-italianitzant ( com els de  Luís de Camões)
• El sonet en llengua catalana: de forma clàssica italiana (J.V. Foix, Joan Brossa i  Josep Carner)
• El sonet en llengua alemanya: estructura clàssica però utilitza alexandrins en lloc d’endecasíl·labs (com els de Rainer María Rilke).

Si tornem al sonet anglès…

El «sonet anglès», anomenat també «sonet isabelí» per haver-se originat durant el regnat d’Isabel I d’Anglaterra (aquella que estava en peu de guerra amb el Felip II de l’espanyes), té l’estructura: ABAB, CDCD, EFEF, GG, és a dir, es compon de tres serventès i un rodolí (apariat).

Fem una parada tècnica…

Un serventès és un estil trobadoresc condicionat pel contingut. Després de la cançó és el gènere més estès. S’anomena així perquè se servia de la melodia d’una cançó. S’utilitzava per raons de temps, d’oportunitat en la seva aparició i perquè fos fàcilment recordada per tothom ja que la gent coneixia la música i només li calia aprendre la lletra.

Per això m’agraden els sonets del magnífic Shakespeare…

Retornem a la dedicatòria que ha portat tants embolics… hi ha un munt de propostes dels experts en Shakespeare… llàstima que no acaben d’entendre que Shakespeare era un home enamorat… i una persona que estima fa coses que són fàcils d’interpretar a la llum de l’amor…

La dedicatòria íntegra és la següent amb comentaris [en espanyol]:

TO.THE.ONLIE.BEGETTER.OF. [al único inspirador de]THESE.INSVING.SONNETS. [los siguientes sonetos]

Mr.W.H. ALL.HAPPINESSE. [el Sr. W. H., toda felicidad]

AND.THAT.ETERNITIE. [y aquella eternidad]

PROMISED. [prometida]

BY. [por]

OVR.EVER-LIVING.POET. [nuestro inmortal poeta]

WISHETH. [le desea]

THE.WELL-WISHING. [quien con los mejores deseos]

ADVENTVRER.IN. [se aventura a]

SETTING. [darlos]

FORTH. [a la luz]

T.T.

 

 aquest comte de era el principal mecenes del Shakespeare… quan tenia 21 anyets ja es va dedicar a promocionar al gran escriptor i poeta…

En realitat és deia Henry Wriothesley, era el Tercer Comte de Southampton i gran amic de fer trobades amb poetes i artistes al seu castell.

Precisament en aquelles festes literàries sempre hi havia dames que donaven la nota pels seus vestits i les seves vivències…

Una de les habituals assistents era la dona del Florio, de soltera Aline Daniel, que probablement va conèixer a Shakespeare en Titchfield, la casa de vacances o de camp, del comte de Southampton. Van tornar a trobar a Londres a la casa de Florio en Shoe Lane, prop de River Fleet «, explica Burl.

Aquest tal Florio tenia interessant negocis… i va donar una festa molt lluïda a la seva casa de Londres…. com és natutral allà es van retrobar el conte de Southampton, el Shakespeare, i l’Aline…

La mansió estava situada a Londres, a la zona de Shoe Lane, prop del River Fleet, la zona de comunicacions fluvials al voltant del Tàmesis i que ara està en desús… però que en aquella época podies fer-hi passejades romàntiques amb barca… i tranquil·litat.

Tornant als sonets…

Tres són els personatges als quals es dirigeixen la majoria dels sonets: un bell jove, un poeta rival i la dama del pèl negre; convencionalment, cadascun d’aquests destinataris són coneguts pels àlies de, respectivament, el Fair Youth, el rival Poet i la Dark Lady.

La veu lírica expressa admiració per la bellesa del jove, i més tard manté una relació amb la Dark Lady.

Es desconeix si els poemes i els seus personatges són ficció o autobiogràfics. Si fossin autobiogràfics, les identitats dels personatges estarien obertes al debat. Diversos especialistes, especialment A. L. Rowse, han intentat identificar els personatges amb individus històrics… però tant se val, després de veure la imatge del comte ja tenim clar qui és el jove.

Una vegada els diferents experts després de 400 anys d’elucubracions han arribat a la conclusió que és l’Aline… ja tenim el trencaclosques solucionat.

Els sonets del 127 al 152 es dirigeixen a una dona generalment coneguda com la ‘Dark Lady’, doncs del seu pèl es diu que és negre i de la seva pell que és fosca.

Aquests sonets tenen un caràcter explícitament sexual, a diferència dels escrits al «Fair Youth». De la lectura s’intueix que el jo dels sonets i la dama van mantenir una relació apassionada, però que ella li va ser infidel, potser amb el «Fair Youth«.

Humilment, el poeta es descriu com calb i de mitjana edat en el moment de la relació.

Ja veieu com els diferents retrats del WS ens el mostres amb com un calb en potència…Anem per la dama negra… fins fa poc semblava que era aquesta la solució…

Una investigació publicada el passat 2012 identifica aquesta dama com una coneguda madame i prostituta del barri londinenc de Clerkenwell, la coneguda com «Black Luce». El professor Dunkan Salkfeld va trobar referències a la gerent del bordell al diari de Philip Henslowe, l’amo del Teatre de la Rosa que acollia la companyia rival de la de Shakespeare. La prostituta apareix registrada com llogatera d’Henslowe i, per tant, la relacionen amb el món del teatre, fent molt probable que conegués personalment a Shakespeare, que a més tenia amics i parents en Clerkenwell. «Black Llueix» era una cèlebre proxeneta que es movia per diferents estrats de la societat rebent tant a immigrants com a homes de llinatge i el seu nom apareix en el registre d’espectacles obscens de 1594, la seva mala reputació aflora en diverses obres dramàtiques i textos literaris de l’època, encara que al contrari que els seus empleades, mai va ser perseguida per la justicia.

Semblava una bona solució… hi ha un munt de personatges que han mantingut relacions molt culturals amb dones de la bona vida… com per exemple l’almirall Nelson, (Horatio Nelson, 1er Vescomte Nelson, 1er Baró Nelson del Nil, de Burham Thorpe i d’Hilborough… contraalmirall de la Armada de sa majestat la Reina d’Anglaterra), ja veieu també anglès que va mantenir una correspondència molt interessant amb una dama, la dona d’un embaixador anglès… Emma Hamilton… però que degut a la seva vida llicenciosa va ser rebutjada pel marit, es va dedicar a viure d’amics i coneguts i malauradament va acabar abadonada de tothom… de totes maneres la seva correspondència al Nelson és de pujat to amorós…

 

Bé tornant a l’Aline… l’amant del Shakespeare…

En Brut, l’expert que ha estudiat el tema amb molta profunditat… en ha referit que la fèmina traïa al mateix temps al seu marit, a Shakespeare i al propi comte de Southampon.

«Era una dona pagada de si mateixa, que estimava per la seva pròpia satisfacció i feria i perjudicava igual a poetes i comtes», ha afegit.

O sigui un cas bastant semblant al del Nelson i l’Emma… la història es repeteix massa sovint… l’amor té coese ben difícils d’entendre… ni els poetes saben domesticar-lo, el oden convertir en sonet però el pateixen en les seves carns…

Els crítics literaris que han estudiat a fons l’obra del Shakespeare… han arribat a la conclusió que era un poeta innovador… així en aquest famosos sonets, va fer acudits sobre l’amor (sonet 128), parla obertament sobre sexe (sonet 129), parodia la bellesa (sonet 130) i fins i tot introdueix enginyosos matisos pornogràfics (sonet 151).

Potser aquest era el retrat de la dama negre…

Potser l’amic Salvador Oliva… que ha llegit en la llengua pròpia del WS… i ens ha traduït la major part de la seva magne obra a la nostra llengua… sonets inclosos ens podria ajudar a entendre aquests temes…

En paraules del professor Oliva… «Costaria trobar un escriptor que fos tan hàbil per retransmetre emocions a escena, per tant si tenim els magnífics textos de Shakespeare, posem-los a l’escenari, representem-lo i ajudem a l’espectador a fer-se’l proper.»

Podem gaudir d’un d’aquests sonets, el 116:

A la unió de dues ànimes lleials

no admeto impediments. L’amor no és amor

si sofreix canvis amb els canvis temporals,

si, mancat de favors es vincla al desfavor.

Ah, no: l’amor és com el sempre immòbil far

que mira les tempestes i mai no es desfigura.

De cada barca errant és l’estrella polar

d’insondable valor i sondejada altura.

L’amor no és la joguina del temps, ni que l’esclat

de rostre i llavis mori sota la seva falç.

No s’altera l’amor amb la fugacitat,

sinó que sobreviu fins els dies finals.

I si això és un error i em pot ser demostrat,

jo no he escrit mai, ni mai cap home no ha estimat

Passejant per la xarxa he trobat el sonet 150,

Versió original:

O! FROM what power hast thou this powerful might

With insufficiency my heart to sway?

To make me give the lie to my true sight,

And swear that brightness doth not grace the day?

Whence hast thou this becoming of things ill,

That in the very refuse of thy deeds

There is such strength and warrantise of skill,

That, in my mind, thy worst all best exceeds?

Who taught thee how to make me love thee more,

The more I hear and see just cause of hate?

O! though I love what others do abhor,

With others thou shouldst not abhor my state:

If thy unworthiness rais’d love in me,

More worthy I to be belov’d of thee.

Traducció  a l’espanyol gràcies a Miguel Ángel Montezanti:

¿De qué poder tuviste los poderes

de guiar mi corazón tu alevosía,

de cautivarme falsos pareceres

de negar que la luz agracia al día?

¿De dónde es que embelleces lo dañino,

que hasta en tus mismas faltas y perjuicios

hay tanta fuerza y tanto ingenio fino

que en mí superan todo bien tus vicios?

¿Quién te enseñó a lograr que yo te ame

cuantas más causas de odio en ti he encontrado?

Si lo que amo a los otros es infame

con los otros no habrás de odiar mi estado.

Si se alza mi amor por tu malicia

más digno de tu amor soy, en justicia.

Ja veieu… és un  poeta… un magnífic successor dels trobadors…

Per si algun blocaire domina suficientment la llengua del Shakespeare… com la Glòria

http://www.youtube.com/watch?v=mH-2spb2miA&playnext=1&list=PL79B63FAE765DC4AD&feature=results_video

Nosaltres ens conformarem amb aquest en la llengua del Cervantes, el 128:

http://www.youtube.com/watch?v=OPpI1CPf4Mg

Ens acomiadarem amb aquest document shakesperià… «no es amor un amor…»

http://www.youtube.com/watch?v=0sBmMm9cXqs

Una mica de la música que escoltaven Shakespeare, el comte de Southampton i l’Aline Florio…

http://www.youtube.com/watch?v=hG2PRlbPlps

Un Petó.Net

Cerverí de GirOna