LAMPEDUSA

 

Com és sabut els grecs vivien de cares a la mar Mediterrània i els agradava fer viatges amunt i avall… un bon dia van arribar a aquesta illa que veiem en l’anterior imatge i com que hi havien molts de peixos que li van donar el nom grec de LAMPEDUSA.

Podeu fer una ullada a una altra entrada, dels 7 d’octubre del 2013:

https://blog.bettyboop.cat/?p=4212

En Cerverí ens convida a mirar aquest gravat antic trobat en una biblioteca de vell…

Grabado de la Biblioteca Nacional francesa que recoge una de las cruentas batallas contra el Pez de Oro.

actualment el podeu contemplar a la Biblioteca Nacional de França a Paris… representa una interessant llegenda: EL PEIX D’OR

Recordarem aquesta llegenda inspirada en el relat de la Sílvia Nanclares que ja el 9 d’octubre del 2013 el va publicar al seu bloc.

«Hay en el fondo del mar Mediterráneo un pez muy glotón. Es un pez insaciable, nunca se cansa de comer. Dicen que es un pez de oro. Y dicen que si deja de comer, dejará de ser de oro. El problema de este pez es que en vez de comer plancton, algas o pececillos más chicos que él, este pez se alimenta de personas. Sí. De personas de verdad.

En realidad, dicen que el pez de oro se alimenta de desesperación. ¿Que qué es la desesperación? Pues, verás…, ¿sabes cuando necesitas algo y ya no te importa ninguna otra cosa, cuando no tienes nada que perder y estarías dispuesta a todo por conseguir esa cosa? Cuando ya no puedes esperar nada: desesperas. Cuando no lo puedes evitar y te pones en peligro. Eso es la desesperación. Pues bien, el Pez de Oro se alimentaba, como os digo, de la desesperación de personas desconocidas, pequeñas y para él, casi sin nombre. Personas dispuestas a dejar su casa y cruzar de cualquier manera posible el mar que protege la casa del Pez de Oro, lo cual es en sí mismo muy peligroso.

¿Y cómo han llegado esas personas a estar desesperadas?, me diréis. Pues veréis, el Pez de Oro ya se ha ocupado previamente de que esas personas no tengan nada. El Pez de Oro ha esparcido historias de las maravillas que hay más allá de su casa subterránea. El Pez de Oro ha robado las riquezas de las tierras de esas personas para seguir haciendo su casa rica e infranqueable. El Pez de Oro ha trazado una línea inventada en el fondo del mar y ha dicho: “Hasta aquí sólo pueden pasar los de mi equipo, de aquí para allá, os quedáis los demás”. Como los niños que se apropian del balón en el recreo y deciden las normas como les sale de la nariz, pues así. Ah, esas líneas se llaman fronteras.

Estas personas que se lanzan al mar lo hacen sabiendo que el Pez de Oro está ahí. Son tan valientes, nos dice la vieja Agatuzza, que aún en su desesperación, aún sabiendo que el pez de oro está allí, construyen sus barcas y luchan contra los elementos como los héroes de las viejas historias que se cuentan los mitos griegos. Hay quién consigue esquivar el Pez de Oro, hay, sin embargo, quién es devorado por él.

A un lado de la frontera del Pez de Oro, podréis ver a gente a quien atrae el placer deportivo de nadar en aguas insólitas, con todo el equipo para no pasar frío, hasta bombonas de oxígeno llevan. Es muy divertido bucear, ¿verdad? Al otro, gente apiñada en una balsa de juguete, que llegado el caso es capaz hasta de prender fuego a su propia barca como último recurso antes de ahogarse y ser comidos finalmente por el Pez de Oro. Pero si prenden fuego a su barca, ¿los pescadores o los turistas del otro lado que los vean, no les ayudarán? Nooo…, el Pez de Oro también se ha ocupado de meter miedo a todo el mundo y castigarles bien castigados en caso de que presten ayuda a los del otro lado.

¿Y nadie hace nada? ¿Nadie va a casa del Pez de Oro y le dice que ya basta? ¿Nadie le quita el balón y le enseña a comer como todos los demás?

No, criaturas, porque nosotras vivimos en la Casa del Pez de Oro. Y nos han hecho creer que el Pez de Oro es nuestro único guardián. Que no hay alternativa y que el Pez de Oro hasta es Nobel de la Paz.

La vieja Agatuzza, llegado este punto, deja de contar.

Pero antes nos dice, también susurrando, que algo se agita en el mundo submarino, que algo se está moviendo en las profundidades, que esto no puede continuar así, que antes o después, el Pez de Oro se tiene que indigestar…

Y nos guiña uno de sus ojos ciegos y sigue cosiendo su colcha infinita.

Aquest conte, que pertany al terreny de la ficció… interpreta una crua realitat, tot i que està inspirat en diversos relats de contes populars sicilians… està dedicat a totes les criatures que el Peix d’Or s’ha cruspit… aquest animaló da de «sheriff» de la mar Mediterrània i és una maléfica mutació de l’espècie humana.

Recordem la situació:

Pels lletraferits aconsellem rellegir o visionar el film «Il gatopardo» que és una pel·lícula italiana de 1.963 dirigida pel director italià Luchino Visconti, basada en la novela del mateix nom de l’autor Giuseppe Tomasi di Lampedusa.

Abans, potser será bo visionar aquest documental sobre la Sicilia en temps de l’obra,

Per gentilesa de l’editorial Argos Vergara de BCN,

Lampedusa,El Gatopardo

Ja teniu 149 planes d’interessant lectura.

Pels cinèfils:

Començarem amb el vals:

Poso el link del film, però aviso que sovint hi ha problemas tècnics per visionar-lo correctament,

Curiosament en el nostres idionmes (Català i Castellà) es va traduir malament de manera intencionada… en realitat s’hauria d’haver transcrit com «Serval» que és una mena de felí parent del leopard, que està a l’escut d’armes de la familia protagonista de la història.

 serval en el seu hábitat.

 serval heràldic.

Tornem a Lampedusa… des fa uns anys surt cada 2 x 3 als mitjans de comunicació i per drames com el que esplicaàvem abans amb la llegenda del peix d’or… però no és un conte per nens… és una vergonya pels ciutadans europeus.

Recordem un article periodístic del passat febre,

http://www.europapress.es/internacional/noticia-acnur-eleva-mas-200-inmigrantes-muertos-domingo-cuando-navegaban-cerca-lampedusa-20150211105215.HTML

Podríem seguir fins un miler llarg… i més encara… però el que pretenem és sensibilitzar d’aquest problema i de que els polítics de torn agafin seny i resolguin aquest tema de manera civilitzada i ética, al menys amb ética natural.

Com deia ja l’1 de ma´ç de l’any passat en Joan Torrent, Director de la UOC Business School:

«Europa ha de repensar molt seriosament les seves polítiques d’immigració i d’ajuda al desenvolupament. Primer de tot, les ha de vincular. I, segon, les ha de canviar. La globalització i el desafiament mundial del treball així ho demanen. Augmentar les barreres, centrar-se en els problemes interiors del treball i l’atur, i disminuir les ajudes al desenvolupament és del tot insuficient, per no dir inadequat. A l’economia i la societat interdependent d’avui cal considerar molt seriosament els efectes interns, les millores del treball, de les polítiques externes, de l’ajuda al desenvolupament. L’ajuda al desenvolupament és, sens dubte, una política interna activa d’ocupació, perquè el treball també està interrelacionat.Menys xarxes, menys peixos i més canyes. I les canyes d’avui són l’educació, la tecnologia, la innovació i l’emprenedoria. Hem d’aprendre molt de les ONG. La humanitat ens ho agrairia eternament

Avui no ens acomiadarem pas en cap música, ho farem amb un clip que ens pot deixar avergonyits de les nostres actuacions a Lampedusa:

Si us interessa el tema podeu cercar les altres 3 parts del documental a la xarxa.

Petó.net

Cerverí de GirOna

Un comentario en «LAMPEDUSA»

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *