Acabo de llegir un magnífic article, en realitat un biarticle… del gironí Antoni Puigverd, el primer publicat el 7 d’aquest mes:
I el segon, potser + en la situació de la Catalunya actual, d’avui 14 de gener.
Si els heu llegit no us deixaran passius… ben segur que pendreu partit per alguna de les propostes de què parla:
«Quan es parla de la divisió interna catalana, sobiranistes i independentistes pregunten: per què només es posa l’èmfasi en l’esqueixament causat pels que es volen separar? ¿Per què no es té en compte que molts catalans, en ser forçats a viure units a Espanya i en ser-los negada la possibilitat de separar-se’n, ja viuen i han viscut sempre en malestar?…»
Els diferents arguments i suggerències literàriament són molt ben tramades… però trobo que el títol és massa intel·lectual.
Qualsevol trobador coneix aquests dos personatges… Escil·la i Caribdis.
Us en faré cinc cèntims…
ceràmica, representa Escil·la, la podeu contemplar al Louvre
Qualsevol enciclopèdia ens diu que en la mitologia grega, Escil·la (en grec Σκύλλα) era una jove que va ser transformada mitjançant un encís en una criatura marina de sis caps condemnada a guardar l’Estret de Messina.
Però gràcies al gran Homer (us recordo que és considerat un gran autor, de les obres literàries més antigues conegudes a Europa: els poemes orals la Ilíada i L’odissea)… també cal recordar que es pensa que era cec… que va recòrrer moltes polis gregues… i va escoltar moltes històries que la gent explicava per tradició oral, de pares a fills, d’avis a néts… i el mèrit és que va saber fer de guionista i va elaborar 2 reculls que capten l’atenció de qualsevol lector… en realitat va dictar el que ara és «La Ilíada» i «l’Odissea»
Homer, escultura al Louvre
Com dèiem gràcies a l’Homer sabem + coses sobre aquesta Escil·la…
Escil·la no era una bella donzella, plena de dolçor. Un dia que jugava alegrement en la platja, el déu marí Glauco la va observar, asseguda en una ombrívola caleta, rentant-se els bells peus en les cristal·lines aigües. Després d’haver admirat la seva bellesa des de lluny, va nedar fins a ella i li va parlar cortesament per a intentar conquistar-la.
El déu Glauco parlant amb Escil·la
Però a Escil·la li causava temor la gran cua de peix del déu, que no tenia cames, i sentia aversió pel seu cabell ple de zitzànies.
Potser s’avorria perquè Glauco s’havia envanit molt des que va menjar una herba màgica que ho va convertir de simple pescador en déu… i només parlava d’ell mateix… i Escil·la volia escoltar paraules agradables… com tota dona.
Glauco, que no estava disposat a tolerar tal desdeny, va acudir a la maga Circe per a assolir l’amor de Escil·la per ardits de bruixeria.
la maga Circe
Però no era tant fàcil la cosa… resulta que la mateixa Circe també estava enamorada del déu Glauco… i clar li sortia una competidora… i els gelos començaven a aflorar.
Circe no estava disposada a ajudar a Glauco, primer va intentar convèncer-lo que dediqués el seu amor a algú més digne d’ell… però els déus com els homes són, en l’amor, d’idees fixes… i Circe es va veure obligada, per les contínues pressions, a ajudar-lo a aconseguir els seus propòsits.
Per a això li va lliurar una pócima, donant-li una sèrie d’instruccions sobre el seu ús. Fent cas de Circe, Glauco va abocar aquell líquid a la caleta on Escil·la solia banyar-se.
Un dia que aquesta va acudir alegrement a donar-se un capbussó, va observar de cop i volta com una gossada començava a atacar-la.
versió de Rubens
Espantada, va tractar de defensar-se, però aviat va observar horroritzada que aquests gossos partien de la seva cintura i que estava començant a transfomar-se en el temible ésser que abans hem comentat. Glauco, que vigilava des de la distància, en veure l’ocorregut, va perdre tot l’interès per ella i va marxar.
I així Circe va tenir el camí lliure…
A Escil·la, des d’aquell moment, de les seves extremitats inferiors sortien caps de gossos, encara que el seu lladrar era tan lleu com el d’un cadell, però no així la seva voracitat.
També tenia dotze peus per a sostenir-se. Posseïa tres caps, amb una boca a cadascuna amb tres fileres de punxeguts ullals.
Vivia a l’estret de Messina, al costat de Caribdis, i va ser transformada pels déus, amb el temps, en una roca, encara existent, que suposava greus perills per als navegants.
vista aèria de l'Estret de Messina gràcies al GoogleMap.
Ara podem anar per la història de la nimfa Caribdis.
remolí... igual és Caribdis
Caribdis (en grec antic Χάρυϐδις Khárubdis, «xuclador», llatí Charibdis) fou una nimfa, filla de Posidó i Gea, que cada dia bebia gran quantitat d’aigua i la retornava (tres vegades cada dia) provocant remolins que xuclaven als vaixells i tot el que es trobava al seu abast.
dibuix de Caribdis
Segons la mitologia grega és un horrible monstre marí, que s’empassava enormes quantitats d’aigua tres vegades al dia i les retornava altres tantes vegades, adoptant així la forma d’un remolí que devorava tot el que es posava al seu abast.
Els dos costats de l’estret, són ara uns tres quilòmetres… però a l’época clàssica erea una distància + curta… diuen les cròniques que les dues ribes estaven a l’abast d’una fletxa, per això els mariners que intentaven evitar a Caribdis passaven massa prop de Escil·la i viceversa.
L’expressió «entre Escil·la i Caribdis» ha arribat a significar estar entre dos perills de manera que allunyar-se d’un fa que caigui en l’altre.
Tradicionalment, la ubicació de Caribdis a l’estret de Messina fa que se la associï amb el remolí que formen els corrents que es troben a la zona, però segons els navegants que hi han estat, rares vegades és perillós.
Investigacions recents han reexaminat la ubicació i suggereixen que aquesta associació és errònia, i que un origen més probable de la història podria trobar-se prop del cap Skila, al nord-oest de Grècia… però hem de reconèixer que Homer no era pas ni mariner, ni geògraf… era un trobador cec que sabia escoltar… i ja sabeu que les pescadors, caçadors i mariners tenen la llengua una mica llarga… però la història està molt ben trobada…
representació clàssica d'Escil·la i Caribdis.
Fins i tot aquest mite ha servit per fer algun acudit… aquest a la Gran Bretanya… aviat n’hi haurà a Catalunya… i/o al PSC…
Segons Homer… els argonautes van poder superar aquest entrebanc «Escil·la – Caribdis» gràcies a luna de les nereides, Tetis.. que els va ajudar… estava enamorada del cap dels argonautes… en Jasó.
la nereia Tetis ajuda els argonautes
els argonautes van creuar l'estret de Messina... per aquestes terres de roques errants
Falta afegir, seguint el gran Homer, que Caribdis fou originalment una nimfa marina que va inundar la terra per a ampliar el regne submarí del seu pare… un bon dia es va cansar d’aquesta avorrida feina i estava mandrosa… fins que el gran Zeus es va enfurismar «qui sap lo»… i la va transformar en un monstre tal i com hem explicat abans.
Bé ens cal recordar que Ulisses… en realitat Odisseus… va tenir problemes i va acabar a l’aigua…
Odisseus va triar arriscar amb Escil·la a costa de perdre part de la seva tripulació abans de perdre el vaixell complet amb Caribdis (Homer, «Odissea», cant XIIè).
Sortosament va sobreviure… i encara va poder arribar, després de mil peripècies, a Ítaca.
- Ítaca, vista per satèl·lit
Bé de l’article de l’Antoni Puigverd cadascú es farà la seva idea i prendrà posició crítica… ja tenim neurones connectades…
Podeu escoltar la tertúlia citada a l’article,
http://www.catradio.cat/seccio/2130/La-tertulia-de-24-de-9/programa/1198/El-mati-de-Catalunya-Radio
Espero que la mitologia ens hagi fet passar una bona estona i ens hagim sentit nens per un temps… la política i l’excès de notícies actuals ens deixa una mica atuïts…
Ens acomiadarem amb una música de l’amic L´luís Llach… «viatge a Ítaca»,
http://www.youtube.com/watch?v=eCz0y-IXbdc
Un Petó.Net
Cerverí de GirOna