Els que ens movem en moviments socials ens coneixem tots… en general, velles glòries de testimoni, dia a dia compartint amb les persones dels sectors més desprotegits en aquest inici de segle XXIè.

Aquests dies s’ha escrit molt sobre en Jordi Vilamitjana a les xarxes socials i als diaris de la ciutat de Girona, en especial al «Diari de Girona» pel que no cal afegir gaire res.

Ens coneixiem des fa molt temps, fa una trentena llarga d’anys compartia escola amb la seva mare… la senyoreta Pujol, que tenia el costum en el temps del pati, de passejar amb els Mestres nous i els parlava de les seves coses, començàvem en temes educactius, i acabava parlant dels seus fills i en Jordi sortia sempre.

Fa una vintena llarga d’anys vaig compartir docència amb la seva germana Montse, més reservada que la mare però sovint parlava de’n Jordi com una referencia a seguir, bon Mestre, filòleg i amb ganes de seguir estudiant i fent mestratge entre els alumnes més grans.

Va ser en aquesta época que el vam conéixer també com a sindicalista… el nostre sindicat era com una família de Mestres de les comarques i de tots els pobles… era com una xarxa que agafa peixos ben diferents… i en Jordi s’hi va aixoplugar.

Ara farà una dotzena d’anys vaig tenir el plaer de compartir escola amb la seva germana Lourdes, un parell d’anys, aquesta feia música i suport a Educació Infantil… i cada semana compartiem un dia de pati a la Pineda… allà teniem temps entre joc i joc dels alumnes, de parlar de la familia i en Jordi tornava a sortir.

Amb en Jordi trobava una columna interessant per conèixer la vida de Girona, però no la vida acadèmica o literaria dels cronistes clàssics… em refereixo a la vida de veritat, als moviments de les persones, als problemes del dia a dia per seguir endavant, als disbarats dels polítics de torn que sovint obliden les persones i fan coses de cares a la galería…

També compartíem espai al Facebook, m’agradava molt la seva manera de seguir els esdeveniments que sovint pengen del meu mur. Algunes vegades ens aturàvem i feiem una petita conversa virtual. I el seu tarannà ens feia acabar una mica més feliços que a l’iniciar la conversa.

En Jordi tenia càncer… i ho deia als amics i coneguts… i darrerament va escriure fins i tot al diari tractant de la seva malaltia i de com ho vivía. Jo he viscut diversos casos d’aquesta rebel malaltia, el meu pare va morir (ja fa 32) d’un «mal dolent» que deia la mare (és la manera com ho diuen les persones que van néixer els anys 20). He perdut diversos oncles d’aquest mal. He vist com diversos amics també ens deixaven. I en aquests dies encara tinc bons amics que lluiten contra el càncer.

Precisament aquest any per Reis vam regalar, La Pataliua i jo, el llibre «El poder anticáncer de las emociones» del Dr. Christian Boukaram a un bon amic de Madriz que aquest darrer any està lluitant contra el cáncer. En Félix ens va dir que li havia anat molt bé… que l’havia ajudat molt i que ara que començava a estar millor vindria a pasar uns diez a la nostra terra que ell coneix bé i que li encanta perquè és un ciutadà de Madriz però entén els catalans com un poble viu del mapa.

Va ser motiu perquè comprés altres exemplars i mentre arribava la diada de sant Jordi d’enguany vaig començar a llegir el llibre i sense adonar-me el vaig acabar. Les 237 planes van anar passant i em va semblar interessant adquirir nous exemplars.

La mateixa setmana de la diada de Sant Jordi la Pataliua va fer arribar a l’amiga i veïna Iolanda el llibre, aquesta emocionada l’està llegint i ben segur que l’ajudarà amb el rebrot del seu càncer, ella que ja consideraba acabada la batalla… aquest molest convidat li ha tornat a descontrolar un grup de cèl·lules… i cal seguir tractament.

Fa pocs dies amb la Iolanda, mentre em retornava un llençol cosit per a poder pintar-hi una pancarta pel tema dels treballadors de la Grober vam parlar de l’origen dels noms… Jo estaba enmig de pinzells i pots de pintura i amb el cap en el disseny.. però li vaig dir que estudiaría l’origen d’Iolanda:

Segons els experts en onomàstiques… és d’origen germànic, és un nom derivat de Wioland.
Aquest nom va ser adaptat en su forma francoprovenzal com Iolant, Iolanthe, Iolans o Iolanda.
Segons l’etimologia procedeix de les paraules «wiol» que significa riquesa o possessió i «land», terra, país o territori. Això seria que Iolanda significa «terra de riqueses«, aquest nom ja surt documentat al s. VIIIè.
També hi ha un altr origen, de tipus grec, compost per les paraules «ion» que significa violeta i «laos» que significa país. El seu significat és «aquella que ve de les terres violetes» o «aquella que pertany al país de les violetes«.
Del grec va pasar al llatí, i així va convertir-se en les variants històriques: Violant, Viola o Violeta. I els experts ens diuen que en llatí significa «La que dona alegria«.

Esperem que el llibre, el nom llatí i la seva lluita acabin guanyant ben aviat i torni a ser la nina agradable que et saluda mentre fa les feines de casa amb totes les finestres obertes.

Teníem un altre llibre per l’amic i col·lega Carles… en Carles el vaig conèixer primer com pare de 2 bessones a l’escola, després com a mestre d’Educació Especial en un centre especial i més tard a l’escola. De carácter, molt positiu, va acceptar la tutoria de 6è amb la Montsita i ajudats per la Beth i jo mateix… recordo encara moltes sessions de mates compartides amb en Carles on els alumnes amb + dificultats, que ja havien començat l’escola abans de les 8 del matí havien treballat una mica les estratègies matemàtiques i podien passar a la pissarra fent un bon paper, compartint aprenentatges amb el grup classe.

Les diferents activitats al llarg del curs van propiciar fer-nos amics de viatge… I l’excursió de finals de curs a París ens va permetre una semana de’excel·lents records.

A l’estiu vam fer un sopar per recordar el viatge i vam acabar al «Lolita café» en una nit de rumbes i… després em vaig jubilar… i ell va ocupar l’aula d’Educació Especial… li vaig deixar materials, estris, fitxes, llibres i ganes de seguir treballant amb els alumnes amb més dificultats per integrar-los en lo possible al conjunt de la classe…

Un bon dia rebo un i la Montsita em diu que el Carles està lluitant amb el càncer. Al cap d’uns dies el truco i parlem una estona. El noto animat. Passen els diez i de tant en tant tinc notícies seves.

I just dies abans d’aquest sant Jordi, el truco i li comento si ja té pensat algún llibre… i li dic que en tindrà un de part nostre. El dia de sant Jordi trobo a la la seva muller, Betlem, que em ve a saludar mentre venia roses amb la família Amador i per la seva mirada intueixo que està contenta de la nostra proposta, intercambiem un petó i parlem una mica de com les nenes es fan grans, ens acomiadem i li recordó que el divendres en Carles té un dinar. Ella somriu, i afegeix: segur que li farà molta il·lusió.

Arriba el divendres, havia estat fent gestions amb el Lluís BM i cap a l’hora convinguda anem a la zona de l’hospital Dr. Trueta on ell té un tractament a les 2 del migdia… l’esperem i mentre xerrem passejant per la zona comencen a caure gotes… anem al cotxe vermell perquè comencen a caure gotes grosses i quan estem dins cau un bon ruixat de primavera… ens apropem a la zona de la façana de l’hospital, on havíem quedat i el veiem amb un paraigües i amb el telefonet a la mà… l’hem de pitar… ell s’esperava un Toyota Avensis blau mariner i es trova amb un Toyota GT86 de color vermell amb 2 siluetes conegudes dins… Una vegada entrats i saludats… els 3 ens dirigim a Canet d’Adri, poble que té el percentatge + alt de restaurants per habitant.

Al restaurant «El celler de Ca l’Adroher» ens esperen… el dinar va molt bé i al final li lliurem el llibre amb un parell de xocolatines, de la millor fàbrica de la Confederació Helvètica, «Cailler» per les bessones.

http://cailler.ch/en/maison-cailler/attraction/information/

esperem que el llibre ajudi al Carles el mateix que les xocolatines a les bessones.

Encara quedaba un quart llibre amb la dedicatòria:

dedicatories 3 llibres

Era divendres al matí i la Pataliua em comenta:

– «Ja has contactat amb en Jordi, aquell amic teu per donar-li el llibre? Mira que ho vas deixant i després és masa tard»

– Dona, no pateixis, avui a migdia el trucaré i divendres que ve serà. De totes maneres, pensa que està millor, el passat dia 1 de maig el vaig saludar un moment a la mani i vaig veure com aixecava el puny del braç dret cantant «la Internacional». Recorda que la seva germana Lourdes ens va comentar el diumenge de la verge de Montserrat, al captard, que estava millor.

Aquest divendres tenia reunió a la seu de Caritas de Girona… vaig sortir a 2/4 de 12 i al retrobar-me amb l’amic Lluís BM, aquest em diu:

– «Ja ho deus saber»

– Doncs no sé a què et refereixes… vinc de reunió amb els caps de Caritas pel tema de Bescanó i estaba escoltant música.

– «En Jordi aquesta nit ens ha deixat.»

– Ostres! ja ha tornat a pasar! La Pataliua torna a tenir raó i em farà un predicot!

Mentre anàvem a preparar els materials per pintar unes pancartes aquell mateix dia amb els amics del Procés Constituent per ajudar a les taules del «multireferèndum» vam anar recordant coses de la vida de l’amic Jordi sense acabar d’interioritzar-ho.

Vam fer una ullada al diari virtual i vam poder llegir sobre la seva vida i obra.

Per la nit, mentre estaba connectat al Facebook vaig poder compartir amb amics i coneguts sobre en Jordi…

Posarem unes imatges, els que vam poder acompanyar-lo en el seu darrer acte al tanatori ja les coneixeu… jo degut a la molta gent i a la meva estatura les vaig haver de entrellucar enmig dels caps dels assistents que tenia davant… però la música em va permetre imaginar el fragment que no veía…

Una de les músiques escollides i que jo sovint també escolto:

Fidel al seu missatge posat en el recordatori que ens van lliurar:

«Què fas aquí parat?

Corre a estimar!

És l’única cosa que paga la pena de viure

i t’ho estàs perdent».

Mentre el divendres dinàvem amb la Marta… ella em va comentar que tenia un amic que també lluitava amb el càncer… aquesta setmana que entra li demanaré la manera de poder fer-li arribar el libre abans que sigui tard.

Bé Jordi tu com l’Odisseu (Ulisses) ja has arribat a Ítaca… nosaltres encara tenim feina i aventures per superar