INICICIS DE LA GROBER. I

Aquests dies he fet de rata de biblioteca als arxius i a les golfes de casa… remenant carpetes de gomes (les d’abans que ho podien guardar tot) i capses de camises plenes de retalls de diaris… per sort no tinc rates a les golfes i els papers una mica emposats i envellits encara es poden llegir…

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/26-nomes-canals/59-nomes-canals/91548-cristofol-grober-viotti.html

«Va néixer a Alaqua (Itàlia), el 1860. Després de visitar l’Exposició Internacional de Barcelona va escollir Girona per situar-hi la primera instal·lació de trenyelles inaugurada el 1890 en uns locals del carrer Progrés on hi havia la fàbrica de gas Barrau. Es va constituir en societat en comandita el 1892, fet que va suposar una ampliació de capital que va comportar la construcció i inauguració, el 27 d’octubre del 1895, d’una altra fàbrica a Bescanó»

Bé el paràgraf es refereix al sr. CRISTÒBAL GROBER i VIOTTI.

Segons els experts l’any 1.833 amb la instal·lació a BCN de la fàbrica Bonaplata es marca l’inici de la industrialització tèxtil a Catalunya. Al llarg del segle XIXè i després de la greu crisis de la dècada dels 1860 amb la Guerra de Secessió als Estats Units, aquest sector industrial incrementa la seva presència a tota la geografia catalana.

Així multitud de fàbriques, especialitzades en el cotó, ompliren les conques dels rius Ter i Llobregat, i la ciutat de BCN.

En segon lloc la indústria de la llana, concentrada a Sabadell i Terrassa.

[Miquel Izard. Indústria moderna i manufactura tradicional al segle XIX. Història de Catalunya. Ed. Salvat. Vol. V. Barcelona, 1979]

 

La fallida del carbó autòcton obligà les diferents indústries a centrar-se en l’aprofitament de l’energia hidràulica i a instal·lar-se prop dels rius. L’existència d’un corrent d’aigua fou condició imprescindible per a situar una nova indústria. D’aquesta manera, la turbina, moguda per la força de l’aigua, esdevingué el motor per excel·lència de la indústria fabril.

[Josep Termes. Història de Catalunya. Dirigida per Pierre Vilar. Vol. VIè. Barcelona, 1978.

No cal un embassament tipus pantà, amb un canal amb prou quantitat d’aigua pot ser suficient per moure la turbina i es pot produir electricitat…

Ja ens en fem una idea + pràctica.

Les noves indústries incidien en un món fortament rural. Al 1887, la població catalana es distribuïa segons aquests percentatges:

• agricultura, 41.58 %
• artesania i manufactura, 15.30 %
• indústria i mineria, 11.09 %
• serveis: 32.03 %

[Miquel Izard. Indústria moderna. ja citat abans]

A finals del segle XIXè, la ciutat de Girona seguia immersa en una economia tradicional i artesanal. Malgrat tot, aquesta població oferia dues condicions favorables a l’aparició d’un modern centre fabril.

Primera, les aigües de la Sèquia Monar podien ser aprofitades, tant per a la producció d’energia, tot que d’una forma modesta, com per a la seva utilització en el procés de fabricació tèxtil.

Segona, donada la pràctica inexistència de centres industrials a Girona, es podia comptar amb un elevat nombre de treballadors i treballadores ben predisposats a ocupar els nous llocs de treball.

Cal dir que el cabal mitjà corresponent a Bosch i Barrau (primitiva fàbrica de Girona on després s’hi va ubicar la Grober) era d’uns 800 litres per segon. Un cop instal·lada la nova indústria Grober, produí, per terme mig, uns 60 HP de força. Segons una aportació de Magí Borrell.

Amb tota probabilitat, aquestes favorables circumstàncies estigueren presents en l’ànim del Sr. Cristóbal Grober quan, el 1890, establí una nova indústria tèxtil a Girona, dedicada a la fabricació de tenyelles i cordons de seda, llana i cotó.

El sr. Cristófol Grober i Viotti havia nascut l’any 1860 a Alagna, província de Novara, al Piamont, Itàlia.

El 1888 visità l’Exposició Universal de Barcelona, i poc després es decidia a situar un centre fabril a Girona.

[Josep Clarà. Notes sobre la fàbrica Grober (1890-1978). Revista de Girona, 1984. Pàg 45]

L’existència d’un nucli italià a Girona, Nicolazzi, Magaldi, Prianti… que s’havia instal·lat en aquesta ciutat fugint de la revolta de Garibaldi (que ja en vam parlar fa temps), influí favorablement en l’opció gironina del sr. Grober, ja que també s’havia plantejat de muntar l’empresa a Toledo.

La nova indústria Grober aprofità els edificis de l’empresa Bosch i Barrau, amb les antigues instal·lacions, com el salt d’aigua, conductors d’aigües i motors hidràulics. Aquesta primeraedificació estava situada al carrer del Progrés… després carrer Indústria, cantonada amb el carrer Nou.

En un principi, la nova empresa era de tipus personal, però ben aviat, el 1892, prengué la forma de societat comanditària (la societat comandita agrupa diversos associats, dels quals un o més d’un són responsables i solidaris, i els altres aporten simplement fons a la societat).

El 4 de març de 1892, davant del notari Joaquim Volart i Pou, de Barcelona, fou constituïda l’empresa «GROBER Y CIA. SOCIEDAD EN COMANDITA». Els seus promotors foren Cristóbal Grober, Etienne Marie Irénée Brun (fabrivcant de Lió), Narcís Barrera i Verdaguer, i Ramon Rodríguez García, ambdós comerciants de Barcelona. La societat es fixà un termini de 10 anys i l’objectiu que es proposava era la fabricació de «trenzas y cordones de seda, lana y algodón con tintorería a la hilatura de lanay todo cuanto tenga conexión con estas industrias que hasta el presente ha venido ejerciendo el señor Grober por su exclusiva». El capital de l’empresa era de 450.000 pessetes.

[Josep Clarà. Ídem. Pàgs. 45 i 46]

L’ampliació de capital féu possible l’adquisició a Bescanó, el 1893, d’una gran extensió de terreny situada a la conca del riu Ter que arribà amb addicions posteriors, als 75.000 metres quadrats. En aquests terrenys s’hi edificà una nova fàbrica que fou inaugurada el 27 d’octubre de 1.895.

El terreny comprat incloïa l’antic molí de Benagues, el qual poseïa des del segle XVIè el dret de utilitzar les aigües del Ter. El molí es transformà en una central hidroelèctrica amb un cabal de 7.500 litres per segon, (s’arribà a una producció elèctrica de 2 milions de Kw/h anuals, segons Magí Borrell), de la qual se’n serviren les fàbriques de Bescanó i mitjançant la construcció d’una línia elèctrica pròpia de 8 kms, les de Girona. Les naus de la fàbrica de Bescanó es destinaren a la filatura d’estam (fil que resulta de la fibra de la llana que ha estat pentinada abans de la filatura), i de cotó, producció que anava destinada al consum intern de la indústria.

[Francesc Cabana. Fàbriques i empresaris. Barcelona, 1993. Pàg. 131]

Un primer èxit de la nova empresa, i també un estímul per la projecció internacional que suposava, fou la concessió de la medalla d’or pels filats d’estam i les trenyelles, i de la medalla de plata pels botons de «corozo» i cintes que la República Francesa atorgà a «Messieurs Grober et Cia» a l’Exposició Internacional de 1.900 celebrada a Paris.

Malauradament la fotocòpia és vella i la seva qualitat no és gaire bona… però s’entreveu amb bona voluntat… aviat la podrem visionar

Esgotats els deu anys, els socis Irénée Brun i Ramon Rodríguez es retiraren de la societat. El 18 de setembre de 1.902, davant del notari Bonaventura Roqueta es constituí una nova societat comanditària formada per Cristóbal Grober i Viotti, Juan Grober i Encio, nebot de l’anterior, Narcís Barrera i Verdaguer, comerciant de Barcelona. i Lluís Jury Billaud, fabricant de saint-Chamond. El capital es fixà en 140.000 pessetes. La durada de la societt javia de ser de 4 anys i 3 mesos i el seu objectiu és més ampli que el del 1.892, ja que es fabricaren «trenzas y cordones de seda, lana y algodón, hilados de lana y de algodón, botones de corozo y todo cuanto tenga conexión con estas industrias»

[Josep Clarà. Ídem. Pàg 47]

Cal comentar que el «corozo» és el fruit de la palma, eren els botons clàssics. En algun indret a aquest botons se’ls coneix com «tagua» i «marfil vegetal»

El tipus de producció de les fàbriques de «Grober y Cía. Sociedad en comandita» pot ser qualificat de passmaneria, essent amb tota probabilitat una de les primeres indústries dedicades a aquesta mena de producte tèxtil de l’estat espanyol. Trobem un precedent llunyà de passamaeria industrial en la fàbrica Matas, fundada el 1.851.

La passamaneria, d’origen medieval, identificava aquelles persones que fabricaven objectes de petites dimensions, com floques (borles, llaços, cintes… que servien com a ornamnets de vestits, mobles o les vores d’un objecte), bosses o botons.

D’entre els productes de passamaneria destacaven les cintes i els botons. Entre les cintes hi ha trenyelles, unes cintes estretes en les quals els fils s’etrellacen en forma inclinada.

Els botons són discs durs, de fusta, metall o altres productes, i algunes vegades es recobreixen amb teixit de cotó, seda o llana.

[Francesc Cabana. Ídem. Pàg. 313.]

Dedicades bàsicamnet a aquesta producció tèxtil de petites dimensions, les noves fàbriques de Girona i Bescanó disposaven de tota la maquinària i instal·lacions adequades per a les diferents operacions que requeria la fabricació d’aquests preuats productes. Les diferents naus estaven ocupades amb els telers de cintes, ordidores, màquines d’aprest a vapor i a gas, calderes per rentar la llana, màquines de filar (selfactines)… Altres dependències eren utilitzades per al tint, com a magatzems o dipòsits de maquinària i peces de recanvi.

[Francesc Forn i Salvà. De Grober a Grobelàstic. Arenys de Munt, 1984. Pàg 18]

Un esment especial mereixen els botons fabricats per la nova indústria. Els primers botons eren fabricats amb el que els treballadors anomenaven «coco», però que en realitat era una mena de cstanya (sovint és anomenada «nou») molt dura procedent de Sud-Amèrica (se’n plantava a l’Equador i nord de Colòmbia). Al país d’origen l’anomenen «corozo» o bé «tagua»

[Pius Pujades. Serradures i final. Diari Avui d’11 de juny de 1983.]

A manera de parèntesi del relat… un parell de retalls simpàtics… de l’any 1919:

Seguim amb el relat, ara gràcies a Francesc Forn:

El seu nom tècnic és nou d’ivori, i ja s’havia començat a utilitzar per a fabricar  botons en el segle XVII. Bona part de les instal·lacions de Girona es dedicaven a la fabricació dels botons de «corozo». Les castanyes de «corozo» d’uns 5 cm. de diàmetre, es tallaven en plaques de forma triangular, es rebutjava la part central per ser tova, i es trepanaven en discs del tamany que es desitjava, es tornejaven, foradaven i tenyien. Una de les preocupacions de l’empresa referida als seus botons fou la de trobar una alternativa al «corozo» ja que la llunyania del seu origen la feia una primera matèria cara. Després de la Guerra Civil, el boix substituí el «corozo» durant un breu període d etemps. Uns anys abans s’havia provat la fabricació d’una pasta elabortada amb banyes, unglots i pols de sang d’animals, i també amb els sobrants dels cargols que s’utilitzaven per a la fabricació dels discos de botons de nàcar. La solució es trobà amb l’aplicació de materials sintètics i plàstics (urea-formol). La fabricació de botons representà una part molt important de la producció de les fàbriques «Grober» fins els anys posteriors a la Guerra Civil.

[Francesc Forn. Ídem. pàg 18]

La incidència de les noves fàbriques sobre l’economia, la cultura i la societat gironines seria, amb el pas dels anys, d’una gran trascendència.

La instal·lació de la Grober tingué una responsabilitat directa en la transformació dels hàbits, les formes de vida i les relacions socials d’un món tradicional gironí, ben viu a començaments del segle XX, i que s’aniria extingint en les dècades posteriors.

No oblidem que els botons sortien del fruit del corozo…

Bé per avui ja tenim molta informació…

Ens acomiadem amb una música de principis del segle XIXè  que és l’epoca que hem comentat…

Un petó.net

Cerverí de GirOna