PINTURA AL FRESC, dedicat a l’amic Lluís Bosch Martí

Bé aquestes 3 imatges ens donen una vaga idea del que es pot fer amb aquesta tècnica pictòrica… han passat 500 anys i encara estan amb gran presència de colors.

Fem una mica de memòria… la Capella Sixtina és un dels més famosos tresors artístics de la Ciutat del Vaticà, construïda entre el 1471 i el 1484, en l’època del papa Sixt IV, d’on procedeix el nom pel qual és coneguda, encara que inicialment es va anomenar Capella Palatina.

Però em refereixo a les pintures murals… no oblidem que és un temple de talla clàssica… La capella té forma rectangular i fa 40,93 m de longitud per 13,41 d’amplària (les dimensions del Temple de Salomó, segons l’Antic Testament). L’altura és de 20,7 m.

La decoració pictòrica al fresc es va iniciar just en acabar-se’n la construcció i hi van participar Sandro Botticelli, Lucca Signorelli, Perugino, Pinturicchio i Ghirlandaio entre d’altres. Aquestes pintures van ser concloses el 1482; a l’agost de 1483, Sixt IV, a la primera missa celebrada a la capella, va consagrar el recinte a Maria.

Però ara bé el + interessant… per ordre del papa Juli II, Miquel Àngel va decorar la volta (1.100 m²) entre 1508 i 1512.

Seguint els biògrafs… Miquel Àngel era un geni però tenia el seu caràcter… veieu la imatge,

En realitat, segons els experts a Miquel Àngel no li va agradar aquest encàrrec perquè creia que el seu treball només era per a satisfer la necessitat de grandesa del papa. Ell es considerava un escultor per sobre de tot…

Veiem una de les seves millors obres, el Moisès…

S’explica l’anècdota que quan el va acabar, es va quedar molt de temps extasiats davant l’estàtua… i quan li van dir què feia… va respondre: «estic esperant que parli»

Però com que era un artista genial i responsable… s’hi va posar a trebalalr amb swing i avui dia els frescos de la volta i especialment El judici Final, sobre l’altar major, són considerats com les millors pintures de Michelangelo.

Al centre de la volta es representen nou escenes rectangulars sobre la Creació i la caiguda de l’home, flanquejades per profetes i sibil·les, els avantpassats de Jesús i elements arquitectònics i escultòrics.

És quelcom espectacular… a les parets laterals hi ha 11 composicions diferents…

La cúpula és el non plus ultra… i pintada directament… bé després ho expliquem… el tema principal era resoldre com es podia fer una estructura per a poder pintar amb certa comoditat… ja hem vist les mides abans…

No cal dir que Miquel Àngel era un gran artista del renaixement… però com tothom ja tenia un grupet

Per aconseguir arribar al sostre, Miquel Àngel necessitava un suport; la primera idea va venir de l’arquitecte del papa, Donato Bramante, que en volia construir una bastida penjada amb cordes. Per sort en MA era molt llest i quan va veure que Bramante feia foradar el sostre per penjar cordes que subjectessin la bastida…

MA li va fer algun comentari crític i Bramante es va posar serio… aleshores MA tranquil com un pèssol li va preguntar què passaria quan ell, en pintar, arribés a les perforacions, però l’arquitecte no va saber què respondre.

Com podeu imaginar el problema va ser presentat al papa, que va ordenar a Miquel Àngel que construís la seva pròpia bastida. Miquel Àngel va crear una plataforma de taules de fusta subjectes sobre suports enganxats a forats de les parets, sobre les finestres. Ell se situava sobre aquesta bastida mentre pintava.

Alguns experts ens comenten que es va inspirar en el gòtic… però si ho mirem bé… ell no va pintar cap creueria pròpia del gòtic… ara sí que va pintar triangles però d’inspiració clàssica com feien els romans i una mica als temples d’estil romànic… que abans estaven pintats de manera exhaustiva…

Els pintors, i més els genis dominen l’espai… MA des de la porta d’entrada cap a l’altar, reparteix amb un cert ritme les escenes… quatre de més grans i cinc de més petites, que són les que es troben emmarcades pels ignudi. Així, es comença i s’acaba amb una escena petita.

Els ignudi (nus) són, a l’art renaixentista, nus masculins en diverses actituds que sovint es remunten a l’estatuària antiga. Són l’equivalència dels àngels de la tradició cristiana i dels amorets de la tradició platònica. La paraula ignudi és una versió arcaica de l’adjectiu «nudo», i deu la seva difusió als escrits de Giorgio Vasari i d’altres historiadors d’art.

Bé com que encara potser no us l’acabeu d’imaginar… per si heu tingut ocasió de verure-la presencialment… el vaticà ens deixa veure en 3D aquesta excel·lent obra…

http://www.vatican.va/various/cappelle/sistina_vr/index.html

Ull! amb la rata… si la sabeu moure amb moviment suaus… podeu fer una ullada detinguda fins i tot a la cúpula… que us vagi bé la visita !

El pobre MA, va haver d’agafar la Bíblia i cercar els fragment que li cridéssin l’atenció… va començar amb el Gènesi… i ho va interpretar de cinema…

L’embriaguesa de Noè (Gènesi 4,20).
El diluvi (Gènesi 6,5).
El sacrifici de Noè (Gènesi 8,20).
Pecat original i expulsió del Paradís (Gènesi 2,4).
Creació d’Eva (Gènesi 2,21).
Creació d’Adam (Gènesi 1,26).
Separació de les aigües (Gènesi 1,9).
Creació del sol i les plantes (Gènesi 1,4).
Separació de la llum de la foscor (Gènesi 1,4)

Ojalà haguès agafat l’evangeli de Sant Joan… ara tindríem una representació filosòfica del missatge bíblic… ell va agafar els temes + normalets perquè tothom els poguès entendre i gaudir… una mica com en el brodat del «tapís de la Creació» de Girona.

Ara ens cal explicar una miqueta com es realitza aquest tècnica… que permet llarga durada… en realitat pels noranta es va fer una restauració… però estem parlant de 500 anys des que es va pintar.

La pintura al fresc

És una tècnica queconsisteix en pintar sobre una superfície coberta amb dues capes de morter de calç, la primera (arricio) de major gruix, amb calç apagada, sorra de riu i aigua, i la segona (intonaco) més fina formada per pols de marbre, calç apagada i aigua, sobre la qual es van aplicant els pigments, quan encara aquesta última capa està humida, i per jornades (giornatas), d’aquí el seu nom.

El fresc s’executa en jornades de treball de 8 hores, ja que la calç en un període de 24 hores comença el seu procés d’assecat i no admet més pigments. Per això alguns acabats es realitzaven en sec, amb tremp, és a dir, aglutinats amb cua. A aquesta tècnica se la coneix com fresc sec… però MA era tant genial que no ho va haver de fer… ell pintava amb gran seguretat i no li calia completar-ho + endavant… ja ho deixava acabat.

Podem explicar les 3 fases amb + dades…

L’arriccio (suport), de pedra o maó, ha d’estar sec i anivellat. Abans de la fase de intonaco, es prepara amb una capa anomenada arriccio executada amb morter de calç apagada i sorra, d’un centímetre de gruix aproximadament, per tal de deixar la superfície el més llisa possible. En alguns casos es pot trobar entre el suport i el arriccio, una primera capa trullisatio la fi és el de regularitzar la superfície de suport, aportant més humitat per evitar que s’assequin amb massa rapidesa les capes successives.
Sobre el arriccio es pinta la Sinopia (esbós), que és el dibuix lineal transferit des dels cartrons de disseny, que han estat perforats en les seves línies, i estergits amb terres sobre la superfície del arriccio, de manera que es puguin anar marcant i tendint les diferents giornatas de intonaco. El intonaco és una capa d’uns mil·límetres de gruix, que s’executa amb un morter fi compost de pols de marbre, calç apagada i aigua.
El color s’aplica mitjançant els pigments diluïts, sobre el intonaco, mentre aquest es troba encara humit. La gamma de colors es redueix als d’origen mineral. En assecar-se la calç, els pigments queden integrats químicament en la pròpia paret, pel que la seva durabilitat es torna molt alta.

Com podeu imaginar, la principal dificultat d’aquesta tècnica és el fet que no es pot corregir el treball fet. Una vegada que el color ha estat aplicat és immediatament absorbit per la base.

Les úniques correccions posteriors es poden fer només quan el fresc ha assecat, mitjançant aplicacions de tremp. No obstant això, aquestes correccions no tenen la permanència del buon fresc… i com escrivia abans en MA mai va voler fer rectificacions.

Una altra dificultat consisteix en la diferència de to del color entre el moment d’aplicació i el resultat final una vegada sec. El pintor ha d’anticipar i endevinar el resultat final… això també passa una mica amb les pintures modernes.

Bé com haureu pogut gaudir abans, MA se’n va sortir pefectament… per això la capella Sixtina serveix actualment, i des del segle XV, com la seu per l’elecció de cada papa, en el conclave del Col·legi Cardenalici.

Durant un conclave, una xemeneia és instal·lada a la teulada de la capella, en la que el fum actua com un senyal. Les Fumata blanca i fumata negra, el color blanc del fum significa que hi ha hagut una votació amb èxit positiu, en cas contrari el fum és negre.

Poca broma que hi ha hagut algun conclave llarg… ja en parlarem algun dia.. segons les meves notes, 6 d’ells van superar el centenar de dies que els cardenals estaven tancats a la Capella Sixtina… ben segur que van tenir temps de conèixer totes les pintures…

Bé espero que hagin estat agradables les informacions sobre la pintura al fresc… a veure si algú s’anima…

Hi han d’altres pintures al fresc famoses… com per exemple les de sant Francesc d’Arezzo també a Itàlia,

En aquesta composició ens explica la tradició de la «santa creu»… segons sembla sobre la tomba del nostre pare Adam es va plantar un arbre… en temps de Salomó, d’aquest arbre en va sortir fusta utilitzada al famós temple, després en una remodelació del temple en temps dels romans, va quedar una pila de vigues, que aquest aprofitaven per ler les crucifixions… una vegada mort en la creu, va quedar allà a la muntanyeta del Gòlgota… i + endavant santa Elena, mare de l’emperador Constantí, va anar a fer una preregrinació a Terra Santa i va localitzar la fusta de «la vera creu» i la va repartir entre molts indrets del món mundial com a «lignum crucis»

Un altre fresc impresionant és el de Rafael Sanzio, «L’escola d’Atenes»… que ja en vaig escriure fa pocs dies amb motiu del llibre sobre el filòsof gos…

I per acabar d’arrodonir una genial pintura del Gran Leonardo da Vinci… però que en realitat no és un pintura al fresc… ell va utilitzar una tècnica diferent…

És un mural executat al tremp i oli sobre dues capes de preparació de guix esteses sobre arrebossat. Mesura 460 cm. d’altura per 880 cm. d’amplada