1641 VS 1714

1641

Potser caldrà recordar algunes dades d’aquest magnífic personatge,

Pau Claris i Casademunt (BCN, 1 de gener del 1586 – BCN, 27 de febrer del 1641) fou un polític i eclesiàstic català i el president de la Generalitat de Catalunya a l’inici de la Guerra dels Segadors.

El 16 de gener de 1641, proclamà la República Catalana sota la protecció de França.

Bé respecte la Guerra dels Segadors, va ser el conflicte bèl·lic que afectà bona part del Principat de Catalunya entre els anys 1640 i 1652, i que tingué com a efecte més perdurable la signatura del Tractat dels Pirineus de l’any 1659 entre Espanya i França, que alienava (separava) del Principat de Catalunya el comtat de Rosselló, el Conflent i una part del comtat de Cerdanya, que passaren així a mans franceses.

dins la Guerra dels Segadors el capítol del «Corpus», «Corpus de Sang» pintat magistralment per l’Antoni Estruch i Bros (1907) on es plasma l’actuació dels segadors.

Podem esbrinar una mica les caises d’aquesta G. dels S.,

Els Estats monàrquics absolutistes i el règim senyorial sobre el qual es basaven provocaren un conjunt de revoltes pageses que tingueren lloc a Europa al llarg del segle XVII.
A Catalunya es veié agreujat pel malestar que generà a diferents pobles la presència de tropes castellanes durant les guerres entre França i Espanya… el que els historiadors qualifiquen de Guerra dels Trenta Anys (1618 – 1648). Les tropes castellanes i italianes que havien entrat a Catalunya per combatre amb els francesos al Rosselló van causar grans mals al camp rural, sovint actuaven com un exèrcit d’ocupació… sort que venien a judar-nos i a protegir-nos.
La crisi de relacions polítiques entre les institucions catalanes del Principat (Generalitat i Consell de Cent) i la monarquia hispànica, a causa fonamentalment de les pressions fiscals per sufragar les guerres en què estava immersa.
El favorit i/o primer ministre, el comte duc d’Olivares, del rei Felip IV de Castella i III d’Aragó, com que hi havia problemes econòmica al govern de torn degut les guerres esmentades dels 30 anys, buscava nous recursos financers, ja que els dels castellans ja s’havien esgotat… i qui va acabar pagant ? Era l’anomenada Unió d’armes, que atemptava contra el règim constitucional català i arrossegava els catalans a les guerres exteriors hispàniques.
Arribem al 1638, el canonge de la Seu d’Urgell: Pau Claris, conegut per la seva lluita contra els bisbes no catalans -ja veieu que això d’imposar bisbes forasters ve de lluny- que sempre col·laboraven amb la corona, fou elegit diputat pel braç eclesiàstic i president de la Generalitat, mentre que Francesc de Tamarit era elegit diputat pel braç militar i Josep Miquel Quintana pel braç popular.
Pels vols del 1639, les dues causes anteriors esvalotaren el poble català… s’anà configurant la doctrina política de l’aixecament i la ideologia popular de la revolta. Disortadament la gran aristocràcia catalana i la burgesia urbana, tenien unes actituds polítiques més moderades envers la monarquia.
Per postres aquest 1639 va caure el castell de Salses en mans dels francesos… amb la campanya del Rosselló acabà amb la recuperació de Salses el 28 de gener del 1640. El rei, temorós de nous atacs francesos, ordenà que l’exèrcit mercenari restés sobre el país, fet que produí greus incidents a petits nuclis camperols com Sant Esteve de Palautordera, Riudarenes, Santa Coloma de Farners, Palafrugell, etc.

Bé tornem a la figura de Pau Claris,

Davant la pressió militar castellana, Claris es veié progressivament impulsat a acceptar a les pressions franceses per les quals Catalunya se separaria de la Monarquia Hispànica i quedaria constituïda com a república lliure sota la protecció del rei francès.

El poder de Claris des del setembre del 1640, va ésser total. Convocà la Junta General de Braços, que s’erigí en la institució rectora de la nova situació, va fer oficials els compromisos amb França i la secessió i va emetre deute públic per finançar les despeses militars.

El 20 d’octubre de 1640 entrava a Barcelona Du Plessis Besançon i, uns dies després, se signava el primer pacte de confraternitat i ajut militar de França a Catalunya, pel qual França es comprometia a defensar el Principat.

El 24 de novembre entrava a Catalunya, pel sud, l’exèrcit castellà del marquès de Los Vélez. El 23 de desembre, Pau Claris alça el sometent i comença la guerra contra Felip IV de Castella. L’avanç victoriós de les tropes castellanes per Tortosa, Cambrils, Tarragona i Martorell féu que la Junta de Braços i el Consell de Cent cedissin a les pressions franceses i el 16 de gener els Braços i el 17 el Consell, acceptessin la proposta de constituir Catalunya en república sota la protecció de França.

Com que seguia la pressió dels castellans que s’apropaven a Barcelona i per altra part els franceses reclamaven + compromís amb ells, Claris va haver de liquidar el projecte republicà i va proclamar Lluís XIII comte de Barcelona el 23 de gener del 1641, tres dies abans de la batalla de Montjuïc, on vam derrotà estrepitosament les forces castellanes i es va poder aturar l’atac a BCN, era el 26 de gener del 1641.

imatge al·legòrica de la secessió de Catalunya i integració a França

el rei Lluís XIII de França

Però les coses es podien complicar i així va ser… el dia 20 de febrer de 1641 entrava a Barcelona Philippe de La Mothe-Houdancourt, amb poders de capità general de tots els exèrcits que lluitaven a Catalunya. Aquell mateix dia, Claris caigué greument malalt i l’endemà mateix rebia l’extremunció.

Pau Claris i Casademunt moria a 3 quarts de 12 de la nit del dia 27 de febrer del 1641.

No oblidem que Pau Claris feia una vida molt frugal… i no havia mostrat problemes greus de salut, la teoria d’un possible emmetzinament circulà des del primer moment… carta del Baró d’Espenan a Du Plessis, i modernes investigacions avalen aquesta possibilitat.Segons el catedràtic d’història moderna Antoni Simon, Claris va ser emmetzinat amb acqua di Napoli, un verí fet amb arsènic i herbe.

Si voleu + informació podeu rellegir la revista Sapiens suggerida abans.

Sembla ser, seguint els historiadors, que Claris fou dipositat al vas familiar de la capella del Sant Crist de l’església de Sant Joan de Jerusalem a Barcelona.

façana de l’església gràcies a la Comanda dels Templers Hospitalers.

Malauradament, el 1888, en el context de les reformes per l’Exposició Universal de Barcelona i d’una Catalunya subjugada per segles de dominació i de repressió de la pròpia història, l’església fou derruïda i les despulles es perderen per sempre…

Segons els experts, podeu veure el tema amb 2 gràfics urbanístics…

Com acabeu de llegir sense saber ben bé el perquè es van perdre les despulles d’aquest excel·lent gran home que va donar la vida defensant el nostre país i que va ser un ós difícil de rossegar per les autoritats centralistes.

La història encara ens reservava altres disgustos… el 1650, el recolzament que inicialment s’havia donat al domini francès s’ensorrava mentre l’exèrcit espanyol mandat per Francisco de Orozco, el marquès de Mortara, avançava de nou des de Lleida i posava setge a BCN l’agost de 1651.

El 1652 BCN, després d’un any de setge i l’entrada de la pesta, queia en mans de l’exèrcit de Felip IV comandat per Joan Josep d’Àustria. D’aquesta manera es posava fi al conflicte i les autoritats catalanes restaven novament sota l’obediència del rei castellà.

retrat del Joan-Josep d’Àustria

Versus és una paraula llatina que sol abreujar en vs i que significava inicialment«cap».

Però el món avança i els significats, amb el temps canvien sovint… Aquesta paraula ha estat introduïda per l’anglès en el sentit de «contra» (per exemple: Occident versus Orient com a sinònim d’Occident contra Orient). Aquest ús de la paraula era tradicionalment impropi en la llengua castellana, però ha acabat per ser acceptat per l’avanç que la Reial Acadèmia Espanyola està realitzant de la vintena tercera edició del seu diccionari.

1714

Bé, abans d’anar pel 1714… recularem 1 any… el 25 de juliol de 1713 les tropes de Felip V de Castella, comandades pel duc de Pòpuli ataquen BCN i les defenses de la ciutat resisteixen a causa de l’escassa capacitat artillera de l’exèrcit borbònic.

és el retrat de Felip Vè… aquesta posició és la millor per aquest maquiavèlic personatge reial.

El 30 de novembre de 1713, Diada de Sant Andreu, els 5 magistrats del Consell de Cent de Barcelona finalitzaren el seu mandat anual i foren escollits els nous consellers. Rafael Casanova fou escollit nou Conseller en Cap de Barcelona, màxima autoritat de la ciutat.

El càrrec duia aparellat el grau de coronel de la Coronela, la milícia ciutadana, que era la base més nombrosa de la guarnició, i el de cap militar de la plaça, i es convertí en l’ànima de la resistència.

La Coronela era la força armada del municipi de Barcelona, amb finalitats defensives. Formada en bona part per artistes i menestrals, s’organitzava en companyies, sota el comandament del conseller en cap del Consell de Cent de la ciutat.

Seguint els treballs dels historiadors… la Corolena va jugar un paper especialment important en la defensa de la ciutat, contra les tropes borbòniques. Els 4.500 civils enquadrats van defensar la ciutat durant el darrer Setge de Barcelona (1713-1714) durant la Campanya Catalana de la Guerra de Successió.

En aquell temps estava organitzada en 48 companyies formades cada una per uns 80 homes que s’agrupaven de vuit en vuit formant un batalló, el qual tenia aproximadament uns 700 soldats.

Els noms dels batallons eren:

1r Santíssima Trinitat
2n Immaculada Concepció
3r Santa Eulàlia
4t Santa Madrona
5è Sant Sever
6è Mare de Déu de la Mercè

Van lluitar amb una força i una determinació admirables davant d’un exèrcit professional i enormement superior.

També va destacar en questa época Francesc de Castellví i Obando (Montblanc, Conca de Barberà, 1682 – Viena, Àustria, 1757) Militar català austriacista i historiador… que en la batalal de l’11 de setembre de 1714 era capità de la Coronela.

Cal recordar que va lluitar amb el grau de capità en la defensa de Barcelona el 1714 al front de la 8a companyia del 2n batalló «Immaculada Concepció de la Verge Maria» de la Coronela de Barcelona.

dibuix del capità Castellví

Aquí cal esmentar la figura de Villarroel…

Antoni de Villarroel i Peláez (Barcelona, 1656 – La Corunya, 22 de febrer de 1726) va ser un militar defensor de Barcelona durant el setge de 1714.

Era fill d’un militar benestant, procedent de Vilanova dos Infantes (Galícia), i de mare asturiana.

Nomenat comandant suprem de les forces catalanes, va organitzar la defensa de Barcelona.

Formalitzat el setge de la ciutat pel duc de Pòpuli, que la va bombardejar per atemorir-ne els habitants, Villarroel va fer replicar amb l’artilleria. En el curs de la guerra va haver de vigilar l’estat de les febles defenses de Barcelona. Per rebutjar els assalts parcials que patia la ciutat (agost del 1714), va organitzar, juntament amb Josep Bellver i Balaguer, una sortida ràpida.

Josep Bellver i Balaguer (Lleida 1630 – Viena 5 d’abril de 1732), fou General de Batalla de l’exèrcit català durant la Guerra de Successió. Home de caràcter dur, impassible i total determinació, els soldats catalans l’anomenaven afectuosament «En Josepet».

Però els atacs felipistes van obrir noves bretxes, fet que va fer decidir Villarroel a convocar un consell de guerra (1 de setembre), a esquena dels consellers de la ciutat, en el qual va suggerir, en vista de l’estat desesperat de les defenses, la conveniència de capitular i d’acceptar l’oferiment del duc de Berwick.

Rafael Casanova i els consellers s’hi van oposar, i Villarroel va intentar dimitir. Però davant l’assalt decisiu de l’11 de setembre va mantenir-se al capdavant de les forces catalanes. Va preparar la seva columna per desallotjar l’enemic del pla d’en Llull, i es va situar al davant per tractar de contrarestar, en un darrer esforç, el densíssim foc de barrera.

Fou ferit i va quedar fora del combat. Havent caigut ferit també Rafael Casanova, el coronel Ferrer, apoderat del lloctinent de Mallorca, va anar a veure Villarroel. Aquest va exposar que era del parer de capitular abans de la nit, per estalviar a la ciutat el saqueig, la crema i l’assassinat en massa. Aleshores va decidir, sota la seva responsabilitat, de manar que toquessin a capitulació. Malgrat les seguretats donades en aquesta, els vint-i-cinc caps militars de la defensa de Barcelona i el mateix Villarroel, ferit, van ser empresonats.

Fou dut per mar al castell d’Alacant on el seu grup de presoners austriacistes va desembarcar el 29 d’octubre. El mes següent foren traslladats al de La Corunya on s’hi passaria la resta de la seva vida fins a morir el 22 de febrer de 1726 en unes condicions paupèrrimes. Aquells últims anys els va passar en una cel·la que s’inundava amb les onades de la mar, les quals li varen provocar una paràlisi total de les cames.

La data real de la seva mort la van descobrir els historiadors Antoni Muñoz i Josep Catà el 2009… Fins llavors la historiografia oficial havia cregut que Villarroel havia estat alliberat a Segòvia, gràcies a la pau de Viena, on s’hauria quedat a viure en terres castellanes amb un retir digne pagat per l’emperador Carles VI, fins a la seva suposada mort, datada equivocadament el 1742.

Retornant als fets de l’11 de setembre…

El juny del 1714, després d’un any de bloqueig, les tropes espanyoles de Felip V havien fracassat totalment en l’intent de rendir Barcelona. Temorós d’un canvi en l’escenari diplomàtic internacional que propiciés que Anglaterra tornés a reiniciar la guerra, Felip V sol·licità al seu avi el rei Lluís XIV de França un auxili militar definitiu.

El juliol del 1714 l’exèrcit francès arribà davant les muralles de Barcelona sota les ordres del mariscal James Fitz-James Stuart, el duc de Berwick, que portà de França artilleria de gran calibre capaç d’aterrar les muralles de Barcelona, dirigida per l’enginyer Joris Prosper Van Verboom; paral·lelament, l’armada francesa del mediterrani bloquejà totalment el port de Barcelona, que deixà de rebre els freqüents subministraments que durant l’any anterior havien mantingut alimentada la ciutat. Fou a partir d’aleshores que la situació de Barcelona es capgirà i començà a ser desesperada a causa de la manca d’aliments i pólvora, així com la gran quantitat de ferits. Tot i així, les defenses superaren l’assalt al Baluard de Santa Clara el 12, 13 i 14 d’agost, on Casanova va ser-hi present.

Finalment el 3 de setembre de 1714, abans de llançar l’assalt final borbònic, el mariscal Duc de Berwick proposà a Barcelona la possibilitat de negociar una rendició pacífica.

El comandant general català Villarroel anuncià que continuar defensant Barcelona era inviable militarment, i aconsellà al Conseller en Cap Rafael Casanova que negociés una rendició pacífica a fi d’evitar la massacre de la població civil i el saqueig i destrucció total de la ciutat.

El Conseller en Cap així ho exposà a l’assemblea dels Tres Comuns de Catalunya, remarcant l’estat en què es trobaven i anunciant que la reserva de pólvora no cobria sinó les necessitats de dos o tres dies; exposà també a l’assemblea que seria convenient acceptar la proposta borbònica de negociacions amb l’objectiu d’obtenir un armistici de dotze dies a fi de rearmar-se i millorar les defenses. Però la majoria de membres de l’assemblea rebutjà la possibilitat de negociar amb l’enemic.

En assabentar-se de la decisió, el comandant general Villarroel anuncià la seva dimissió i demanà ser evacuat de la ciutat; les autoritats catalanes es començaren a preparar per a l’imminent assalt final borbònic i a fi de substituir Villarroel nomenaren com a comandant general de les tropes a la Mare de Déu de la Mercè.

Finalment, la matinada de l’11 de Setembre, les tropes borbòniques llançaren l’assalt general. Transcorregudes unes hores de la batalla la defensa dels baluards col·lapsà i la infanteria borbònica començà a penetrar dins de la ciutat de Barcelona.

A les 8 del matí les tropes catalanes llençaren el primer contraatac, liderades pel Conseller en Cap Rafael Casanova que arengava les tropes mentre brandava la Senyera de Santa Eulàlia, venerada pels barcelonins (segons la tradició, l’estendard de Santa Eulàlia tan sols podia treure’s en el moment en què Barcelona corregués un greu perill); el flanc dret, únic sector de l’atac borbònic en el que el mariscal francès Berwick confià a les tropes espanyoles, començà a retirar-se desordenadament davant l’escomesa de les tropes catalanes liderades pel Conseller en Cap Rafael Casanova, que acabà provocant un desbandada general de les tropes espanyoles en tot el sector.

Durant el contraatac el Conseller en Cap Casanova fou ferit per una bala a la cuixa, essent traslladat urgentment al col·legi de la Mercè, on hi havia instal·lat un hospital de campanya. El penó el va recollir Joan de Lanuza i Oms, però davant la caiguda en combat del Conseller en Cap Casanova, el contraatac quedà detingut.

El 15 de setembre, el Mariscal Duc de Berwick abolí el Consell de Cent, segellant els arxius, escrivanies i arques de dipòsit; el mateix dia 15 de setembre, tots els consellers del Consell de Cent foren exonerats dels seus càrrecs.

Els béns de Rafael Casanova, i el d’altres destacats defensors de la ciutat foren embargats,i a partir d’aleshores passà a residir a la propietat del seu fill a Sant Boi de Llobregat, tornant a exercir com a advocat fins al 1737, any en què es va retirar. Morí el 1743 a Sant Boi de Llobregat i el seu llinatge directe s’extingí en dues generacions

Al capità Francesc de Castellví se li confiscaren tots els seus béns i els de la seva família. Va donar suport als carrasclets i es va refugiar al Monestir de Vallbona de les Monges, d’on eren religioses les seves germanes, i on fou detingut el 1718.

Per sort al 1726 es va firmar la pau entre el rei borbó i l’emperador austríac. Aleshores es va declarar l’amnistia per als presoners polítics. Castellví ho aprofità i va emigrar a Viena, a la Cort de l’Arxiduc Carles, on va escriure «Narraciones Históricas desde el año 1700 hasta el año 1725», la seva obra més important i una de les fonts més importants ja que explica la guerra de Successió i la situació interna catalana després del conflicte armat. El manuscrit original es conserva al Haus-, Hof- und Staatsarchiv de Viena.