Cada any procurem compartir un dia amb un bons amics… sense gairebé adonar-nos han passat una quarantena d’anys… ens hem casat, hem tingut fills i l’Etienne-Mercè ja són avis…
Aprofitem per recordar espais interessants del nostre país… l’Etienne, tot i ser de la Confederació Helvètica, parla un català molt entenedor.
Ahir dilluns vam quedar de passar el dia junts i amb la finalitat de poder xerrar un bona estona ja que la distància natural, les obligacions famliars i el temps que és limitat no ens ho permeten qualsevol dia. Objectiu: Anar a Molló i fer una llarga passejada de + de 2 hores pel parc… i compartir jornada amb un ventall d’animals, que curiosamenty són molt semblants els que teniom al nostre país petit i al seu, que també és petitó… però amb molts anys de llibertat.
Passant per la variant de Banyoles, són una hora i mitja… passats els túnels ja es notava una temperatura + suau… i ujn paisatge que ens recordava molt a Suïssa.
Aparquem, adquirim les entrades i ens fem la foto pel record…
Fem una parada per saludar els petitons de la casa…
Són 2 cries de Geneta o Gat Mesquer… una mica + i demanem per emportarnos-les a casa… eren tan agradables, amb ganes de jugar i deixar-se acaronar.
Les genetes, ens diuen els experts, són del gènere Genetta, són uns mamífers de la família dels vivèrrids de l’ordre dels carnívors.
Són animals espavilats, sense haver d’anar a la universitat van deduir que el dit de la Pataliua no era carn comestible… per l’olor, fills de l’ es van deixar acaronar.
Vam veure també 2 pollets, sense plomes, eren 2 Òlibes o Xibeques petitones amb plomisol… tot i que és una au nocturna.. encara el seu rellotge biològic no està a punt… ens miraven com demanant un esmorzar extra.
També vam acaronar una cabreta…
De totes maneres la calor ja començava a fer-se notar i tothom cercava una bona ombra.
Vam pasar per l’espai de les rapinyaires…
El falcó, molt noble i orgullos… com un centinella, no es va moure ni un pèl… estava de guardia i havia de fer el seu paper.
Hi posem una imatge d’imatge d’un altre falcó on es veu millor el seu aspecto… de l’amic del comte de Girona: En Cap d’Estopes. Ep! que té un lloc fins i tot dins la catedral de Girona:
Ens descuidàvem de citar els paons reials… en especial el mascle que «molt xulo» i per demostrar les seves dotrs es va enfilar en un no res dalt del teulat… i la Pataliua i la Mecè no el van poder veure… però sí escoltar el seu cant
La marmota, molt activa ens va venir a saludar
+ endavant tornarem al tema de les marmotes…
Vam visitar el colomar… on un grup de coloms catalans ens van saludar amb una mica de vergonya.
La Pataliua va intercanviar unes paraules amb els ponis
També ens va venir a veure una família d’ànecs… amb molt de swing
I cap a saludar a una de les «stars» del parc… una Óssa jove i bruna però molt joganera… la seva amiga, + vella, aprofitant una ombra es va mig amagar i va considerar que ja vindria un altre dia a saludar-nos, així tornaríem a l parc.
Una de les cuidadores va tirar fruita a l’óssa i aquesta va fer una exhibició i va localitzar-les aviat.
Com quie és un animal poc conegut, posem un link del senyor «google» que ens portarà a al plan@ de la viqui:
https://ca.wikipedia.org/wiki/%C3%93s_bru
Hi afegeixo un clip perquè coneguem com viu prop d’aquí a la zona d’Estèrri d’Àneu, al nostre Pirineu.
Aquestes imatges són de la Mercè i la Pataliua que van donar una mica de menjar a les marmotes… vam aprofitar per explicar a la cuidadora el tema del «Dia de la Marmota»
Hi ha el film:
- Als estats Units i Canadà hi ha el costum que la primera semana de febrer, el dia 2, es celebra el «Dia de la Marmota» i es considera que segons es desenvolupa l’activitat de la marmota, arriba aviat o no la primavera…
https://ca.wikipedia.org/wiki/Dia_de_la_marmota
A la versió del Cervantes hi ha un llistat de diverses prediccions…
https://es.wikipedia.org/wiki/D%C3%ADa_de_la_Marmota
A veure si a partir de les nostres suggerències es comença a fer el «Dia de la Marmota» al «Molló parc» Ens hi apuntem en un «plis-plas»
Tot passejant van arribar a la zona dels muflons… hi havia algún exemplar amb les banyes molt recargolades… vam pensar en alguns polítics que són molt recargolats, però com que no se li veuen les banyes no ens n’adonem tant fàcilment.
Es considera que és l’avantpasat de l’ovella… però menys pacífic que aquesta.
No és una espècia pròpia dels Pirineus… però hi ha diversos exemplars que s’han anat introduint.
Vegeu una lluita de muflons canadencs,
Després de les banyes espectaculars, una ullada a les diferents banyes dels cérvols… que aquests les poden tenir com un arbre…
Podem ampliar informació dels cérvols a:
https://ca.wikipedia.org/wiki/C%C3%A9rvol
L’Etienne va fer notar que la «berrea» dels mascles és molt espectacular,
Com que l’Etienne va comentar que no coneixia els documentals del nostre Félix Rodríguez de la Fuente, li posem 2 per conèixer millor el cèrvol
Feia calor, però el recorregut ens va portar per un indret molt ombrívol i fresc… fins i tot unes vaques veïnes del parc ens van venir a saludar… i a beure de l’aigua fresca del riu.
El paisatge era molt maco… llàstima que no vam poder veure els habitants del riu: carpes, barbs, truites, crans, musclos de riu… igual els del parc llegeixen aquest comentari i decideixen ampliar el catàleg d’animals.
Aquí ens van agradar molt les diferents juguesques amb els cartells de preguntes i respostes que ens van servir per recordar aspectes ja visitats. Ep! que entre l’Etienne i jo els vam encertat tots… un ple!
El gat salvatge… molt seu, no es va moure del seu arbre però es va deixar veure… és l’avantpasat dels nostres gats domèstics… però és més esquerp.
Vam divisar un parc d’atraccions pels nens, adolescents i joves… però ens va semblar que nosaltres estàvem en una altra ona… per sort no estava actiu…
Vet ací que vam arribar als dominis del linx… aquest és encara més capriciós… s’havia amagat darrera un arbre de tija gran… però nosaltres van donar la volta a l’espai i vam poder veure’l una mica…
Com que el nostre no ens va voler fer una demostraciuó de les seves arts, us convido a compartir un clip d’un linx italià…
les daines, molt tranquil»les algunes d’elles fora del seu hábitat, ens van saludar una mica espantades però sense apartar-se… curiós hi havia un exemplar albí i un de negre carbó… coses de la genética.
La guilla tenia calor… però amagada una escroça d’arbre es va deixar veure i en treia la llengua…. no era cap llengot, ho feia per la calor.
Novament un clip del Félix R de la F, ens ajudarà a entendre aquest preciós animal que molts naturistes consideren el més guapo de la natura,
La mare geneta estaba mig adormilegada dins un arbre vell… però ja recordeu que els seus fillets havien estat jugants amb la Pataliua, li van dir que eren uns cadells molt espavilats.
Els esquirols… jugaven a «cuit i amagar» i a fe que ho van fer molt bé… encra els estem buscant…
Li dediquem una cançó…
Vam arribar, com aquell que no vol la cosa, a l’espai de les rapinyaires.. una àguila ens va saludar en nom del grup…
Com que és difícil veure en acció a aquest noble animal… us poso un clip amb l’alliberament d’un exemplar que s’havia accidentat,
Bé, ha estat un recorregut molt interessant, potser ens ha faltar un parell de fotos: una del llop i l’altre del porc senglar.
El llop s’havia amagat tant bé que no el vam saber localitzar…
El recordat Félix Rodríguez de la Fuente, va dedicar-hi un grapat d’hores compartint amb una llopada… va enregistar 5 capítols, us proposo visionar el primer i si voleu seguir, ja els trobareu al «YouTube»
Aquesta imatge ja ens ho explica tot… cal ser un mestre de la Natura per compartir espai amb un llop,
El porc senglar… com que és un animal de costums nocturnes.. .s’havia amagat… i a fe que també hoi sap fer molt bé… una col·legues de parla francesa que també visitaven el parc ens van comentar que n’ahavien vist un exemplar…
Una imatge manllevada a la xarxa ja ens servirà de model,
Una breu visita als serveis per fer la «toilette» i una ullada a la botiga per tenir algún record concret de la jornada.
Una mica de clip gentilesa del mateix parc,
Agafem el cotxe, l’Etienne és un conductor prudents i amb el meu guiatge ni val trovar a faltar el GPS… vam enfilar cap a Beget.
Teníem taula reservada per 2/4 de 3 i el dia havia avançat bastant…
Després d’11 quilòmetres de corbes… amb senyals que aconsellaven no sobrepasar els 30 KM…, en lloc on sols passa un cotxe… i l’altyra ha de recular i esperar… finalment van arribar a Beget,
https://ca.wikipedia.org/wiki/Beget
Qui hi ha estat ho confirma: és un dels pobles + guapos de Catalunya.
Vam crear el carrer, gairebé únic, sense fer gaires fotos, tot i que era una temptació… perquè ja ens esperaven a l’hostal
Vam veure una carolina que ens indicava «bon temps»
i aviat… a Beget, tot és petit, hi viuen, ebcara no arriben a una quarentena de persones… hi ha poques cases i aviat arriben on vols anar… tot i que cada racó et crida l’atenció…
Ja estem a l’Hostal El Forn… del 1586… l’Etienne, agut com pocs comenta: «Esperem que hagin renovat al cuiner»… li dic que no es preocupi que cuinen com els àngels.
Entrem, l’hostaler erns acompaña fins la Terrassa penjada a manera de balcó sobre el riu….
Escollim, degustem alb calma i xerrem com adolescents tot el dinar… de tant en tant, com que la meva veu és un pèl alta, des d’una altra taula ens miren… baixem el to i segueix l’àpat.
Jo tenia mal de queixal… però per sort no haig de fer ús del sobre que portava a la butxaca… es veu que el clima d’allà, la frescor de la verdor i la comunicación amb els animals afegit a la interessant conversa va fer que fos un dia rodó i el queixal del seny dormís com ha de fer… de totes maneres demà dimecres farem una visita ala Dr- Cristina, la dentista de referència perquè li faci una ullada i a veure si hem d’escriure una carta al ratolí Pérez.
Després dels cafés… vam acomiadar-nos, vam saludar a la mestressa que estava descansant al fresc mirant el paisatge… i vam fer camí cap a l’església, volia ensenyar als amics una imatge excel·lent i molt poc vista.
El riu vist des de dalt del pont… que sembla de joguina.
Les nines venien al darrera mentre l’Etienne i jo mateix anàvem fent fotos, com 2 turistes…
Al pasar per aquesta casa… i veure la inscripció del 1247 vaig comentar que l’esglèsia encara era + antiga…
En Joan de Beget… des de fa un grapat d’anys es cuida d’obrir l’esglèsia i comentar amb els turistes… que es queden bocabadats davant d’aquesta imatge:
En tinc una altre però va de costat… coses de la técnica:
Ja es veu que la fotografía no és el meu fort… i menys després d’un bon dinar…
Serà bo fer una llegida atenta a l’article:
https://ca.wikipedia.org/wiki/Majestat_de_Beget
En general recordem que «La Majestat de Beget» és una talla romànica policromada d’un Crist Majestat d’uns dos metres d’alçada del segle XII, que es troba a l’interior de l’Església de Sant Cristòfol de Beget, al poble de Beget, que forma part del municipi de Camprodon.
És de fusta de noguera i està molt ben conservada… havent superat un grapat de guerres entre elles da darrera… en Joan ens comenta que per 3 vegades un escamot de capcalents va presentar-se al poble per cremar l’església… però sortosament els de poble són espavilats i van saber trampejar el tema.
Un detall espectacular:
Els experts en turismo ens diuen:
«LA LLEGENDA DE LA MAJESTAT DE BEGET, explica que originàriament la Majestat estava en un convent de monges situat al cim del Bestracà; les monges – cal suposar que amb la seva conducta – van ofendre la Majestat i aquesta va decidir marxar del convent.
Un matí la varen trobar a la porta de l’ermita del Remei, però des d’allà, la Majestat encara podia veure el convent de Bestracà i va tornar a marxar fins arribar al riu de Beget ,un traginer d’aquestas població , la va trobar i va decidir carregar-la sobre el seu burro i tornar-la a Bestracà, l’animal no volia caminar, i el traginer li digué: ‘Tira o rebenta!»; la pobra bestia va quedar rebentada. Aquest fet va fer pensar al traginer que la Majestat no volia marxar de Beget i des de llavors es troba a l’església de Sant Cristòfol.
Tenen molt d’interès la pica baptismal romànica, un retaule gòtic d’alabastre del taller de Sant Joan de les Abadesses, que representa diverses escenes del cicle nadalenc i de la vida de la Verge, i la imatge gòtica de la Mare de Déu de la Salut (segle XIV), a més d’un conjunt de retaules barrocs.
Beget és uns dels ‘racons del Ripollès’ de visita obligada.»
I nosaltres ahir, vam cumplir… van anar a saludar a La Majestat que feia gairebé 1.000 anys que ens esperava amb els braços oberts.
Pels que us agrada saber +… us convido a llegir aquest article:
https://ca.wikipedia.org/wiki/Maiestas_Domini
Encara vam tenir temps de fer una ullada, des de dins el cotxe del castell
Com que no el vam poder visitar i en vam parlar dins el cotxe, camí de retorn, posem el link on hi ha información complementària,
https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Rocabruna
Va ser una jornada magnífica… ens vam acomiadar amb la recança de no poder compartir d’altres jornades… però la vida és així… esperem que aviat tornem a retrobar-nos.. .ens queda tantes coses per visitar i recordar.
Ens acomiadarem amb una música del Pirineus,
Un Petó.net
Cerverí de GirOna