ALTRES – CAPACITATS – ALTRES – III

Qui ho havia de dir que l’article de l’Oriol aixequès tanta polseguera ?

Després d’aquests 2 articles, els twitts, els post al Facebook, els comentaris de peu dret al carrer… entren al debat nous interlocutors… comencem pel divendres, amb el Director Territorial d’Ensenyament.

http://www.diaridegirona.cat/opinio/2015/10/17/altes-capacitats-altres/748389.HTML

L’Albert Bayot, fa una argumentació pròpia d’un funcionari… li trobo a faltar el swing que es transpua als articles de l’Oriol.

Curiosament el fragment subratllat és molt gris:

“Ja s’ha acabat el temps de fer creure que l’escola inclusiva és només que tot l’alumnat romangui sempre a la mateixa aula amb tants suports com calgui”

Després d’acceptar diverses propostes de l’Oriol, sense concretar-les, es depenja amb un paràgraf:

Lògicament, qualsevol actuació mal dirigida vers una diferència o altra dels nostres alumnes podria conduir a la segregació o bé al “perjudici inacceptable als nostres conciutadans amb una situació sòcioeconòmica desfavorable o una procedència cultural diversa”. I això és ben lluny del que mai han pretès ni el Departament d’Ensenyament, ni les entitats que han fet recerca i acció sobre l’atenció a l’alumnat d’altes capacitats ni -m’atreveixo a dir- la gran majoria de docents.

Però tots sabem que l’infern és ple de persones amb bones intencions.

Per si algún blocaire no té gaire clar el concepte d’escola inclusiva: El model d’educació inclusiva és un procés que ens permet repensar cap on orientar l’educació actual. Es justifica, entre altres aspectes, per la voluntat d’organitzar contextos educatius de qualitat, adequats per a tothom: alumnat, mestres i altres professionals relacionats amb l’educació. L’educació inclusiva “és el procés pel qual s’ofereix a tots els infants, sense distinció de la discapacitat, la raça o qualsevol altra diferència, l’oportunitat per continuar essent membres de la classe ordinària i per aprendre dels seus companys, i juntament amb ells, dins l’aula”.   

Ep! que el paràgraf excplicatiu no és meu… correspon al Stainback, Susan & William, extret del seu llibre: L’educació inclusiva: definició, context i motius”. Llibre publicat el 2001.

         

L’Anna (Ex directora de l’Editorial Narcea) em va regalar ja fa anys aquest llibre que tabé pot ajudar a entendre el tema:

Ja la famosa LOE ens proposava,

Crec que ens ha de quedar clar que el + important que que els Mestres siguin responsables i procurin ajudar i motivar a qualsevol alumne de la seva classe d’acord amb les seves capacitats… siguin quines siguin.

Com deia l’Oriol cada persona forma part d’un conjunt i pel bon funcionament del grup o societat cal que cada peça faci la seva feina. Que hi ha de tot a la vinya del señor.

Després de veure aquesta imatge igual se us escapa un somriure… però quantes vegades heu escoltat comentaris com aquests?

  • el meu fill ja resta i el teu encara no ha superat la suma, cal que l’espavilis!
  • el meu fill sols treu Excel·lents, és un geni. (l’altra mare baixa el cap i no diu res)
  • el meu fill té altes capacitats, aviat el passaran de curs. Què et sembla? (igual el pare interlocutor té un nen considerat de nivel baix, per no posar cap etiqueta de les que solen escriure’s en els informes.)
  • el meu fill anirà a un campus en un centre privat per preparar la universitat, i si no treu la nota que li correspon per les seves altes capacitats l’enviarem a una universitat privada a Madriz on treurà notes guapes per anar per europa.

I jo respondria a cada proposta anterior: I què?

De tots és sabut que el + important és anar superant etapes… per comoditat logística s’agrupa als alumnes per edats segons el naixement… però l’any és molt llarg i per dies, o mesos, pot anar un alumne en un grup o altra… i la maduració és propia… cada persona té un ritme.

Podríem seguir… però cal recordar que l’escola no és un centre competitiu… no és la lliga de fútbol… on tothom només recorda al campió i els altres com si fossin afeccionats de regional.

L’escola ha de preparar a tothom per a poder-se integrar en el món de la futura societat, cal treballar i viure els valors per aconseguir una societat + justa i menys competitiva.

Tornant a l’article, el paràgraf:

El Departament d’Ensenyament, en aquests darrers cinc cursos, ha intentat que aquest fos el discurs de la inclusió. Amb rigor, amb instruments, amb avaluació de cada cas i de cada context, redistribuint recursos i posant-ne allà on calien. Però no per ideologisme, sinó per pedagogia i per la voluntat de no simplificar ni superficialitzar els problemes d’aprenentatge sinó d’afrontar-los i d’avaluar-los de forma tècnica per fer possible que cada noi o cada noia aprengui més i millor, tant com pugui. Assegurar aquest fet és el que ens durà realment a una autèntica societat inclusiva perquè la motxilla d’aprenentatges de cadascú estarà plena al màxim i perquè, a més, s’haurà educat la ciutadania a compartir-los i a posar-los al servei del comú.

Propi d’un alt funcionari… però caldria concretar al costat quins recursos s’hi han destinat… les dades que jo conec són de retallades importants que han tret molts suports imprescindibles per fer una educació inclusiva de qualitat.

Aquest parell d’imatges valen + que mil paraules.

Des d’aquí encoratjo al Mestres a lluitar per una escola inclusiva de qualitat. Rellegim unes paraules publicades fa dies en una revista educativa:

Adaptar-se a l’alumne, no només escolaritzar-lo. L’escola inclusiva és la que acull tots els alumnes, sense tenir en compte l’origen o les discapacitats. La llei reconeix el dret de tots els alumnes a ser atesos en escoles ordinàries. Fa dues dècades la majoria d’alumnes discapacitats estudiaven apartats, en centres especials. Ara ja no. Però no es tracta només d’escolaritzar. Això seria el que es coneix com a “falsa inclusió”, assenyala el pedagog i especialista Josep Maria Jarque, membre de la Plataforma per l’Escola Inclusiva. “Una escola inclusiva és la que canvia per adaptar-se a l’alumne, la que el tracta de manera personalitzada, adaptant el currículum, els recursos, la manera de treballar, en tots els seus aspectes”, explica Jarque. Hi ha moltes escoles que han apostat per aquest model. “Però encara no s’ha estès a tots els centres”, diu. És un camí lent i complex que ha avançat, però que les retallades posen en perill. Tot plegat en un context en què l’atenció a la discapacitat i als més vulnerables retrocedeix –la llei de Dependència, per exemple, pràcticament ha desaparegut–.

Us proposo un acomiadament amb un clip multimèdia de l’amic Víctor Küppers, un mestre molt interessant que ens ajudarà a entendre com millorar… i amb 20 minutets!

Seguirem parlant del tema…

Llorenç i equip

Leave a Reply

Your email address will not be published.