Aquest passat divendres per la nit llegeixo el Diari de Girona i hi trobo una 2ª entrega de les ALTRES CAPACITATS del: periodista Oriol Ponsatí-Murlà:
http://www.diaridegirona.cat/opinio/2015/10/16/altes-capacitats-tornem-hi/748237.HTML
L’article està ben elaborat i pensó com molta altra gent del món educatiu que aquest noi està carregat de raó…
El fragment amb negreta de l’Oriol és tot un “leitmotiv”:
“La societat avança perquè cada dia milions de persones a qui mai ningú no reconeixerà cap alta capacitat es lleven al matí i fan el que han de fer”
Penso que, tot i que qualsevol comparació es queda curta, l’educació ha de tenir present que la Intel·ligència del nen/a és una mica com una fruita d’un arbre: n’hi ha de primarenques, d’estandars, de tardanes… però ningú pot asegurar que la primarenca sigui la millor fruita… a vegades trobem millor una fruita petitona, tardana i amb alguna malformació per culpa de les branques… una mica com a la historia de “L’aneguet lleig” del gran Hans Christian Andersen.
Hi ha molta informació sobre els superdotats, que actualmente es consideren persones d’altes capacitats… sovint es parla de genis… literatura i ganes de sobresortir… a l’escola el que cal és formar bones persones i ajudar-los a processar la información perque esdevinguin ciutadans crítics… les enciclopèdies , el cap ple ha passat de moda, ara qualsevol pot consultar al señor Google o l’enciclopèdia virtual lliure, la viquipèdia des de qualsevol andròmina digital i mentre sàpiga llegar trobarà la informació + encriptada.
Seria bo, ara , rellegir el preàmbul de la llei d’Educació de Catalunya, és del 2009 i ens ajudarà a entendre millor el tema:
Aviat, si llegim el document suggerit, trobarem:
Alhora, l’educació és una realitat fonamental de tota comunitat nacional, ja que esdevé el factor principal en la generació de capital humà, contribueix al creixement del capital social i és un element de cohesió social i cultural per mitjà de la igualtat d’oportunitats.
L’educació és, doncs, la porta obligada a la realització personal i al progrés col·lectiu; és la palanca que fa possible la superació dels condicionants personals, socials, econòmics i culturals en origen; és la clau de les oportunitats per a superar les desigualtats i per a descobrir i aprofitar tots els talents de la societat.
Una de les més altes funcions dels poders públics democràtics és, doncs, garantir d’una manera efectiva el dret a l’educació per a tothom, tot removent els obstacles de tota mena que el dificultin.
Podem rellegir els diferents articles… i no donar gaire importància a l’article 83 que es refereix al tracte amb els alumnes considerats amb “altes capacitats” entre altres arguments perquè caldria fer-se diverses preguntes abans:
- com es fa el procés d’avaluació d’aquests alumnes en l’escola pública?
- i a la privada?
- de què serveix posar etiquetes als alumnes?
- com es treballa amb el grup classe?
- l’escola, la classe… ha de ser un reflex de la societat fora de l’escola ?
És un tema molt complexe i cal actuar amb peus de plom i rellegir el conte d’abans… l’Andersen era un veritable mestre.
Una reflexió: tothom destaca en alguna capacitat, és a dir qualsevol de nosaltres té alta capacitat en alguna capacitat (perdoneu la redundància, però queda així + clar).
Curiosament hi ha un bon grapat de capacitats que no es mesuren a l’escola… però que són imprescindibles en la vida i en la societat.
Per això té molta raó l’Oriol quan al final escriu:
Cap geni no inventa res si el flequer no se’n va a dormir a les cinc del matí per servir-li el pa quan es llevi.
Som un engranatge fràgil i precari, on tots estem interconnectats i ens sostenim els uns als altres d’una manera admirable i misteriosa (a mi, si més no, no deixa de sorprendre’m cada dia).
En un engranatge no hi ha cap peça que sobri. Totes hi són indispensables.
Si en treus una o s’espatlla, per petita que sigui, per insignificant que sembli, tot se’n va en orris.
No hi ha peces millors i pitjors, superiors o inferiors, més capaces o menys.
Necessitem modificar radicalment el discurs.
Ben segur que sortiran veus que defensin el contrari de la posició de l’Oriol i tants d’altres anònims… després de quaranta anys de mestre sóc partidari de parlar d’ALTRES CAPACITATS i que el mestre tracti a cada nen/a no oblidant que a l’escola hem de potenciar el CAP CLAR (ciutadans crítics) i no el CAP PLE (robots i enciclopèdies).
Recomana fer una lectura amb temps de:
Encara recordo una sentència del meu pare, filòsof de poble:
“Hi ha qui té el cap ple de pardals”
Ja tenim feina, el llibre d’Edgar Morin ens espera.
Ens acomiadarem amb una cançó de la Marina Rossell:
El nen que creia saber volar
Guillem Sansó – Marina Rossell
però ho supleix tenint un cor valent,
va néixer amb mala estrella i és un poc diferent:
és un “ninet” alegre que creu que pot volar,
tocar la lluna, besar la mar.
Es por dir que no té amics i és que no sap jugar
al que ara juguen tots: que és el futbol.
I amb els seus ulls petits no es cansa de mirar:
enveja ser el millor, córrer amb els altres nens,
sentir-se estrella, ser campió.
Però ells no podran mai tocar la lluna,
ells no sabran com tu el que és volar,
no podran escoltar el rossinyol cantar
damunt un núvol, creuant el mar.
La mare, que l’estima, li conta contes que van
omplint-lo d’aventures per imaginar
i el seu capet somnia en l’heroi que aviat vindrà
i la malaltia sabrà curar.
És una personeta a qui costa parlar
però la seva cara et diu que et vol estimar,
voldria caminar, ser una mica més fort
i poder arribar a un lloc a on només compti el cor
i el que importi sigui l’amor.
Una abraçada,
Llorenç i equip