“No hay que prohibir los móviles en el aula, sino incorporarlos a la enseñanza”
Laura Pintos
domingo, 09/10/11 – 06:15
Contrariamente a lo que opina la mayor parte de los educadores, y a lo que se hace en la casi totalidad de los colegios, donde el uso del móvil está prohibido durante las clases, Lisa Nielsen cree que hay que permitirlo. La experta estadounidense considera que hay que incorporar al aula las tecnologías que utilizan los alumnos. Y sacarles partido, en lugar de temerles.
Lisa Nielsen, de The Innovative Educator –Foto: lainformacion.com
“Hasta que entran a clase, los alumnos están rodeados de tecnología, viven en las redes sociales, pero una vez allí los dispositivos digitales están prohibidos, son confiscados. Se sienten encerrados en aulas del pasado”.
Así de contundente, y de revolucionaria, es Lisa Nielsen. La experta estadounidense en educación, autora del blog The Innovative Educator y de paso por Madrid para participar del Global Education Forum 2011 organizado por la Fundación SEK y la Universidad Camilo José Cela, nada contra la corriente cuando se habla de enseñanza y aprendizaje.
La mayor parte de los centros educativos ha optado por prohibir el uso del móvil durante las clases. Los teléfonos se persiguen y se confiscan, y los demás “cacharros” que suelen llevar encima los adolescentes durante el resto del día se quedan fuera del aula o apagados en las mochilas.
“Nuestras aulas son del pasado. Y los estudiantes viven en el futuro. Ellos están rodeados de tecnología y dispositivos electrónicos en su vida…hasta que entran al colegio. Esto no puede seguir pasando”, sostiene Nielsen.
A su juicio, “una escuela que prohíbe y confisca se parece a una prisión” y con estas prácticas “estamos limitando su productividad y creatividad, y sobre todo provocándoles mucha frustración”. “Hay que confrontar los miedos y disipar los mitos”, dice.
Cómo hacerlo
Para tranquilidad de los profesores, Nielsen aclara que no se trata de dejar entrar los móviles, las tabletas y otros aparatos así, sin más. Hay métodos para regular su uso, ponerlo al servicio del aprendizaje y sacarle partido.
La experta, que reconoce no creer en los libros de texto (“contienen información que inmediatamente resulta limitada y obsoleta”, afirma), recomienda que alumnos y profesores pongan el tema en común y busquen soluciones creativas por consenso, que contribuyan a la motivación de los estudiantes.
“Los alumnos pueden poner ellos mismos las reglas, decidir cómo se van a usar los dispositivos y qué consecuencias para ellos tendrán estas normas. No es un caos como dicen muchos docentes. Mi experiencia dice que se pueden integrar”, señala.
Nielsen acaba de publicar un libro, Teaching Generation Text, en el que justamente desarrolla estos consejos sobre cómo convertir los teléfonos en oportunidades educativas en lugar de en fuentes de distracción y desorden.
Entre otras funciones y estrategias, la autora indica que se pueden utilizar como recordatorios de tareas y exámenes, para tomar notas y enviar respuestas breves, para consultas rápidas e instantáneas de información o para realizar encuestas y vídeos.
Para Nielsen, no se trata solo de móviles sí o móviles no, sino de unificar mundos o las “vidas paralelas” que parecen llevar los estudiantes. “El gran problema de la educación es que la escuela está muy desconectada de la vida real”, afirma Nielsen.
La experta va más allá al asegurar que “la vida escolar no les está dando a los jóvenes las herramientas y los recursos que necesitan para triunfar en la vida real y eso debe cambiar”.
“No podemos seguir enfocados en exámenes y memorización, hay que trabajar por objetivos y por proyectos”, aconseja. “Tenemos que replantearnos completamente la educación”, reclama, al tiempo que recuerda que “el mundo ha cambiado y no podemos seguir aplicando los mismos métodos de enseñanza”.
Podem fer una ullada virtual amb ajuda de les eines “trasllator” al seu espai virtual:
Recordeu que aquesta nina i d’altres professionals ja porten defensant aquest tema des del 2011 que els mòvils o telefonets es van convertir en veritables ordinadors de butxaca…
Jari Lavonem és el degà de la Facultat d’Educació de la universitat de Helsinki, aquest diez ha estat a BCN com a ponent d’un simposi educatiu.
Pels que no disposeu de bona connexió a la xarxa:
Jari Lavonen: “Un niño de cuatro años necesita jugar, no ir a la escuela”
El decano de Helsinki desgrana las claves del éxito finlandés en el primer Simposio Internacional sobre la Formación Inicial de los Maestros celebrado en Barcelona
Sus alumnos son los que empiezan la escuela más tarde (a los siete años), los que menos horas de clase tienen, de los que menos deberes hacen… Y aún así, sus resultados escolares están entre los mejores del mundo. El fracaso escolar y la repetición de curso prácticamente no existen en Finlandia, cuyo sistema educativo ha centrado la atención internacional por su buena posición en el informe Pisa, la macroevaluación de la OCDE que mide los conocimientos de los estudiantes de quince años en el mundo.
Ayer, el decano de la Facultad de Educación de la Universidad de Helsinki, Jari Lavonen, desgranó las claves del éxito finlandés en el primer Simposio Internacional sobre la Formación Inicial de los Maestros celebrado en Barcelona. Este simposio, organizado a través del Programa de Millora i Innovació en la Formació dels Mestres i la Secretaria d’Universitats i Recerca, busca el intercambio de experiencias para impulsar la preparación de los docentes y el sistema educativo. Lavonen sorprendió a los asistentes por su visión de la educación.
¿Qué cualidades ha de tener un buen maestro? Una de las cosas que más valoramos en los candidatos para acceder a la facultad de Educación es la motivación. Si tienen experiencia con gente joven, en la atención a otras personas, si saben escuchar. La motivación es imprescindible para ser maestro. Otra cuestión en la que nos fijamos es que estén dispuestos a trabajar duro, a estudiar mucho, porque la de maestro es una carrera difícil. Y otro punto imprescindible: capacidad de comunicación e interacción.
¿Sólo los alumnos con notas excelentes al final de la secundaria pueden acceder a las facultades de educación finlandesas? Sí y no. Las notas de la secundaria nos dicen algo, por supuesto, pero también tenemos un examen de acceso a la facultad. Los estudiantes han de leer varios libros sobre filosofía de la educación, educación comparada, ciencia de la educación… y luego les hacemos aplicar estos conocimientos a nuevos contextos. En general, tenemos unos 3.000 aspirantes, y superan estos exámenes unas 300 personas. Luego entrevistamos a estos aspirantes y acabamos seleccionando a 120 estudiantes, que son los que accederán a la facultad de magisterio. Así que las notas de la secundaria no lo son todo para convertirse en maestro.
Usted hace hincapié en que un maestro necesita una amplia formación moral y ética. Esto es imprescindible, porque un maestro trabaja con seres humanos. Y el ser humano es lo que la educación hace de él. Los niños son valiosos, hay que tratarlos de forma adecuada, apoyarlos, ser positivos para sacar lo mejor de ellos. Hay que entender cómo son, y también entender a las familias. Un maestro ha de tener un comportamiento ético porque es un ejemplo social.
¿Cuáles son las claves del éxito de su sistema educativo? Existen varios factores. Primero, tenemos toda una cultura de la educación que nace del siglo XIV. Luego, la selección de los maestros, escogemos a los mejores, y les formamos bien. Además, la sociedad confía en los maestros, ellos se sienten apoyados porque se les valora, tienen autonomía, en Finlandia ni siquiera existe la inspección educativa. Y los maestros no son funcionarios, sino que los contrata el municipio. Además, no tenemos escuelas privadas, todas las escuelas son públicas y de alta calidad, y contamos con recursos suficientes para la educación. También nos preocupamos por los alumnos con necesidades educativas especiales, hay pocos alumnos por aula y contamos con apoyos y refuerzos en las clases con mayores dificultades.
Usted ha comentado antes que en Finlandia, la educación es totalmente gratuita. Sí, desde la primaria a la universidad. En primaria, todos los alumnos tienen los libros gratis, la comida en el centro gratis y el transporte gratis. En la secundaria, en cambio, los libros no son gratuitos, pero contamos con buenas librerías. La universidad también es gratuita, tanto los grados como los másters, no existen tasas. Esto es así porque creemos en la equidad.
¿Un país necesita justicia social para obtener buenos resultados educativos? Por supuesto. Esto es crucial. Sin equidad no hay excelencia. En Finlandia hay pocos alumnos con resultados bajos y el origen social pesa menos que en la mayoría de países para tener éxito educativo, aunque también debemos mejorar en esto. Ahora tenemos retos, la economía va peor y tenemos más diversidad cultural en las aulas. Debemos trabajar más para mantener esta igualdad.
¿Hay consenso político sobre ello? Así es. Entre los partidos finlandeses no hay grandes diferencias en su agenda educativa. La educación es un valor nacional.
¿Cuántas leyes educativas han tenido en los últimos treinta años? La última es de los 80.
Aquí llevamos siete. Bueno, tras esta ley ha habido normas menores para mejorar algunas cuestiones, como la educación especial. Pero no son leyes que se confronten con las anteriores, sino que aportan algo nuevo, que responden a nuevas necesidades.
Todos los países quieren salir bien en el informe Pisa. ¿A ustedes les preocupa especialmente? En el 2012 nuestra puntuación en matemáticas bajó, y la ministra de Educación se preocupó mucho. Pero la mayoría de la población no. De hecho, muchos maestros estaban contentos porque creían que así recibirían más recursos para sus escuelas.
Pisa aporta datos valiosos. Pero, ¿hacer un ranking de sistemas educativos tiene sentido? ¿Es posible comparar las escuelas de dos sociedades tan diferentes como la coreana y la mexicana, por ejemplo? Quizás no. No debemos olvidar que el informe Pisa es un proyecto de la OCDE, y que esta organización tiene una visión determinada del progreso. Ellos dicen: aquí tenemos petróleo, aquí minerales, y aquí trabajadores cualificados. Miran en qué países hay suficientes trabajadores cualificados para instalar empresas y fábricas, para invertir. Y el ranking de Pisa es un efecto colateral de esta visión.
En España, el ranking de Pisa se vive como el sorteo de la Champions League. A nosotros, pese a que salimos bien, no nos gustan los rankings. No publicamos rankings de escuelas ni de universidades. No buscamos competición, sino colaboración.
La educación en Finlandia comienza a los siete años. ¿Por qué tan tarde? ¿Y por qué antes? La niñez es para jugar, para hacer cosas con otros, para colaborar, no para se educado de una forma reglada y pesada. Un niño de cuatro años tiene que jugar, no estar en una escuela con una educación reglada.
¿Y si ambos padres trabajan? Cada municipio tiene guarderías, pero es un servicio más bien lúdico. También hay madres que se encargan de varios niños y es el gobierno local el que las paga. Aunque es cierto que ahora estamos discutiendo de nuevo la educación de 0 a 6 años.
¿Qué efectos tiene un sistema educativo de calidad e igualitario en la sociedad? Nuestra visión de la educación es holística. Por supuesto que existe una correlación entre nivel educativo y progreso económico, pero hay algo más. Una persona educada tiene una vida más plena, más recursos vitales, cuida mejor de su salud, disfruta más la vida. Ese es al menos el objetivo.
¿Y qué necesita mejorar la escuela finlandesa? Muchísimas cosas. Ahora tenemos un debate sobre cómo introducir la tecnología en la educación, sobre cómo dar respuesta al aumento de la diversidad cultural en las aulas… También, entre los estudiantes de primaria, hemos detectado una menor motivación por leer y aprender. El funcionamiento de las escuelas y la relación con las familias también debe avanzar.
Podem fer una ullada virtual al sistema educatiu de Finlàndia:
El pròleg és d’Álvaro Marchessi, el vaig conèixer a Madriz al MEC i ems va causar una immillorable impressió. Actualment és professora la Universitat Complutense.
Si disposeu d’1 hora, podeu invertir-la en aquest documental que està subtitolat en castellà i fareu una passejada per l’educació a Finlaàndia de manera + complerta…
A manera de conclusió d’aquest segon article podem dir:
La diferència de puntuacions segons el nivell socioeconòmic va passar dels 25,1 punts de distància del 2012 als 17,7 punts el 2014. A més a més, les proves PISA, va precisar la conselleria, que va defensar la validesa del seu pla a favor de l’èxit escolar, implantat el maig del 2013, només les realitzen uns 1.500 joves catalans.
No obstant, la fundació Jaume Bofill (especialitzada en temes educatius) recomana que s’ha d’aprofundir en la lluita contra l’abandonament escolar amb un nou «pla d’equitat educativa amb mesures per a l’alumnat més desafavorit i amb un pla específic per als immigrants». L’entitat suggereix que ha de millorar també el sistema de detecció dels estudiants amb necessitats educatives especifiques.
[ clíqueu sobre la imatge a la notícia virtual i podreu visionar un clip multimèdia interesant ]
A manera de resum:
No tots els nens van a casa després de l’escola, ni tenen pares que els ajudin amb els deures.Alguns van a centres com el (Casal dels Infants, al Raval, a BCN) i a Girona a l’Espai 31per tenir reforç escolar. Allà no només aprenen a resoldre problemes de matemàtiques o a fer exercicis d’ortografia, sinó també valors i el sentit de la responsabilitat.
Arrodonirem el tema amb un article d’opinió a càrrec del pedagog Gregorio Luri, “els nens no paren de fer deures”
Seria bo llegir algún dels seus 16 llibres publicats.
Mentre busqueu a la bliblioteca o aneu a la llibreria, us proposo un llibret (fragment d’un llibre molt interessant) seu virtual, gentilesa d’Espai 31,
Seria bo que cadascú llegís i contestés el qüestionari en els 2 apartats i els diferents punts tractats.
Acabarem amb uns acudits per ralaxar-nos, i potser entendrem molts aspectos educatius que no acabàvem d’entendre…
Després d’aquest acudit, recordar que Serafí Antúnez ja ens deia fa un grapat d’anys que innovar no vol dir ser exclau de les màquines… és tenir creativitat en el disseny educatiu.
El proper està inspirat en el pensament del professor Cardús, i la cultura de l’esforç:
EAquest passat dimecres 11 de febrer d’aquest 2015, a proposta del diputat socialista, Pablo Martín Peré, es va aprobar per unanimitat implantar l’escacs a les escoles en horari lectiu. Així l’actual Congrès de les espanyes opta per potenciar aquest joc Intel·lectual al disseny curricular.
La proposta ha tingut 8 punts forts:
Millora la Memòria i la Concentració
Eleva el Quocient Intel·lectual
Ensenya Responsabilitat i Humilitat
Exercita els 2Costats Cerebrals
Millora la Creativitat
Democràtic i Solidari
Facilita l’aparició de Nens amb Altes Capacitats
És molt Barat
Anem a comnetar una mica aquests 8 punts:
1.-Millora la Memòria i la Concentració:
Sabem que les Llengües i la Matemàtica (que no deixa de ser un altra llenguatge) ajuden al rendiment dels alumnes… els rusos que des temps immemorials ja tenen l’escacs com una asignatura quotidiana també consideren que l’escacs millora la memoria i la concentració… aspectos bastant coixos en la pedagogía actual als nostres centres escolars.
El mateix diputat citat abans, Pablo Martín, va explicar davant el Congrès de Diputats: “diferentes estudios han acreditado que el ajedrez introducido a temprana edad puede mejorar la capacidad de concentración de los menores”
Modernament l’escacs també s’ha començar a utilizar pels alumnes amb TDA, amb hiperactivitat o no, el que coneixem com TDAH… Tractament Déficit d’Atenció i Hiperactivitat.
Alguns dels meus amics en coneixen 1 de no diagnosticat que és una enciclopèdia del que pot aconseguir 1 TDAH cultivat.
El diputat també va insistir en les capacitats memorístiques que desenvolupa l’escacs. Hi ha dades actuals que ajuda a prevenir, i fins i tot retarda l’aparició de la malaltia d’Alzeimer… que tants disgustos porta a les famílies. També s’ha començat a implantar en tallers amb persones pacients en malalties mentals.
El que sí queda clar, en diferents estudis fets als Estats Units, on són molt amics de fer estudis per qualsevol tema, així al 1985 un estudi va demostrar que els alumnes que practicaven escacs amb regularitat milloraven i destacaven per la seva memoria en totes les asignatures, al mateix temps que milloraven en els moviments de les fitxes.
Un altra experiment fet a Pensilvània va demostrar que els alumnes que practicaven escacs milloraven la memòria i les habilitats verbals.
2.- Eleva el Quocient Intel·lectual
Recordem que l’intel·lectual del 98, l’Unamuno va dir: «el ajedrez procura una suerte de inteligencia que sirve sirve únicamente para jugar al ajedrez»… però ja sabem que ell era escriptor i pesimista, va viure una época molt tristoia i ell s’hi capficava molt, Unamuno va comprobar que els que practicavem amb asiduïtat cada vegada jugaven millor… però no tenia les eines per avaluar el quocient Intel·lectual.
Hi han un grapat d’estudis sobre l’escacs i el QI, per això queda clar la relació positiva entre l’escacs i el QI.
A la universitat de la Laguna (Tenerife-Canàries) van fer un estudi i a la memoria podem llegir: “evidencia que el ajedrez mejora las capacidades cognitivas, moldea la capacidad de afrontamiento y resolución de problemas e, incluso, influye en el desarrollo sociopersonal de los niños y adolescentes que lo practican”.
A Venezuela, 1 estudi fet amb una mostra de 4.000 estudiants, es va poder comprobar que després de 4 mesos practicant escacs el QI dels alimnes havia millorat.
Els que dominen una mica la llengua del Shakespeare, poden llegar aquest article del dr. Peter Dauvergne de la Universitat de Sidney.
Pels que no es manegen gaire amb el Shakespeare us faig un abstrat: l’article diu que l’escacs millora la capacitat per a resoldre problemas, així com millora les habilitats lectores, de llenguatge, matemàtiques i memorístiques en general. Facilita un pensament creatiu i original. Els alumnes aprenen a premdre decisions + precises i ràpides sota pressió. En general milloren les seves notes en els controls (no es posen tant nervioso davant un control). i el millor tot l’esmentat, és independent del seu sexe i nivell sòcio- econòmic.
aquest nen manifesta el síndrome de Asperger (autista) però juga a escacs molt bé.
Només cal recordar que l’escacs té unes normes que semblen senzilles… però cada jugada té una responsabilitat, unes conseqüències… i jugant es veu des del primer dia.
Per això és bo aprendre a veure què passa amb els diferents moviments… aquí no hi ha daus i no cal esperar la sort de l’atzar.
Aquí no podem dir que la culpa d’haver perdut una partida és de l’àrbitre. Qui fa una errada, ja està llest i a per una altra partida.
Però no oblidem que l’escacs també ens ajuda a pensar i cercar solucions per a poder seguir lluitant… com en la vida real.
Aquestes mateixes característiques del joc d’escacs el converteixen en una perfecta cura d’humilitat. De les derrotes, contra qualsevol contrincant (fins i tot d’algun que abans consideraven poc afortunat Intel·lectualment) ens hem de culpar a nosaltres mateixos i no podem culpar a ningú del desastre al tauler.
Aquí no val fer-se el “milhomes” perquè les fitxes i el tauler ja s’encarreguen de fer-nos veure la realitat, són el veritable i imparcial jutge de les nostres jugades.
Posem un exemple pels novells: la jugada del pastor
4.-Exercita els 2Costats Cerebrals
Uns investigadors alemanys van demostrar que tant els aprenents com els grans Mestres, quan analitzen una jugada o rumien una posició i les seves repercusions al moure una peça, fan treballar els 2 hemisferis del cervell.
Fins i tot el prestigiós diari, «The New York Times» va publicar aquesta notícia.
Sembla ser que aquest resultat científic va sorprendre al propis investigadors, pensaven que el costat Esquerra, que és on hi ha procesos de lógica, analítica, racionalitat.. seria el + utilitzat.
Els estudis van demostrar que cada persona, per poder resoldre el + ràpid posible les dificultats que es van presentant, aprofitem tots els recursos disponibles, aprofitem qualsevol neurona estigui on estigui.
Aquesta nina de Naranjo, es diu María Rodríguez, té 23 anys, és la campiona nacional (a Costa Rica) d’Escacs, i sols fa 8 anys que es dedica a competir.
Sabem que l’hemisferi dret del cervell és el responsable de la creativitat, i per tant ha de formar part en la resolución de les jugades i problemas d’escacs.
En general els Mestres i professors consideren que l’escacs, l’esport predilecte de Bobby Fischer pensen que l’escacs està molt vinculat a les matemàtiques… però tot i que això és cert, també hi ha una part important en la creativitat, l’escacs té una part artística imprescindible per a poder guanyar.
Per això modernament es parla d’escaquistes + cinetífics i d’altres escaquistes + creatius. Podem veure com moltes vegades hi ha jugadors que troben solucions increíbles als problemas plantejats al tauler d’escacs.
Els que gaudeixen de partides creatives han de cercar jugades de: Mikhaík Tal, Bronstein i Shirov que són immillorables exemples de creativitat sobre el tauler.
Pels que tenim petits problemas amb el Shakespeare:
L’estudi ens confirma que després de 32 setmanes, el grup d’alumnes escaquistesva obtener millors resultats en les proves de creativitat. Entre les aptituds + desenvolupades hi ha la origininalitat.
Una imatge del darrer campionat del món que com sabeu va guanyar el jove Carlsen… curiós la manera de concentrar-se del Carlsen, però va guanyar de manera convincent al Gran Mestre Hindú.
6 .- Democràtic i Solidari
Mira que hi han jocs i jocs… però potser será difícil trovar un joc o escport que fomenti + la igualtat d’oportunitats que l’escacs.
Al contrari dels grans esports de competició: futbol, bàsquet, atletisme… els nois d’ambdòs sexes tenen les mateixes oportunitats. tampoc distingeix alts-baixos, prims-pesants, religions, clases socials, idees polítiques… fins i tot els alumnes poden guanyar als profes, i un invident a un vident… en qualsevol altre esport seria inviable.
7.-Facilita l’aparició de Nens amb Altes Capacitats
Penso que “ser un nen prodigi” no és necesàriament una bona cosa… però si que és important la seva detecció primarenca, que ben segur serà la millor manera per a poder-lo ajudar i que la seva vida sigui profitosa i feliç. Altra cosa és quan un alumne mostra altes capacitats i és “tutoritzat” correctament.
Els escacs, la música i les mates són les 3 activitats que han generat + nens prodigis en tota la història documentada.
Molt interessant el documental “La dama de l’escacs” del cineasta Agustí Mezquida… ens recorda de manera cinematográfica que per la majoria de persones per ser novel·lista i/o artista cal haver viscut unes experiències… però un nen de 7 anys pot ser un geni sense cap necessitat d’haver “viscut”.
Gaudim del clip promocional del documental citat:
8.-És molt Barat
Podem fabricar un tauler i les peces amb materials ben diveros i ben baratets… en paper, “miga de pa”, fullolla retallada…
Poder disposar de taules i peces d’escacs a les escoles és molt barat i gairebé no té desgat, i si se sap cuidar no s’ha de reposar gaire.
L’economia de l’escacs arriba fins i tot a la xarxa d’Internet, amb una bona connexió es poden jugar partides en directe… hi ha un grapat de portals que ens poden ajudar.
Si disposem de + €uros podem comprar diferents jocs d’escacs virtuals.
Si tenim paciència i il·lusió podem veure jugade de grans mestres que ens ensenyaran un camí a seguir.
Fins i tot, la FEDA, la “Federación Española de Ajedrez” ha posat en marxa un programa de formació per a docents i escoles disponible a baix cost.
Si vols pots fer una ullada al link que et proposem i podràs baixar-te de manera gratuïta algún programa que t’ajudarà amb l’escas i amb el suport de l’ordinador,
Aquesta diada és una festa tradicional que formapart de la nostra cultura.
A Girona, com ciutat, s’ha anat perdent i sols la celebren alguns col·lectius molt concrets: els gitanos uqe encara tenen animals de peülla i algunes escoles que treballen la cultura en el sentit més universal.
Passejada a cavall per la devesa de Girona dins el marc de la Festa de Sant Antoni.
aquí veiem com van passejar amb un carro a sant Antoni.
Bé nosaltres a l’ESPAI 31 van tenir la visita de sant Antoni.
Coneguem algunes dades sobre aquest interessant sant:
L’escola d’Olot el representa així.
Nascut el 251 a Coma, poble prop de la ciutat d’Heraclea (ciutat fundada per Hèrcules) a Egipte.
Va decidir vendre les seves propietats i repartir els seus béns als 19 anys.
Va anar a viure sol a la rodalia del seu lloc de naixement.
Feia una dieta dura (menjava poc, era vegetarià, i sovint vivia del que trobava al bosc)… les feines que feia van minar la seva salut, però va viure molts anys, es diu que va arribar als 105 anys.
El 285 es va retirar a les muntanyes d’Egipte oriental en un castell abandonat on va viure 20 anys. Aviat hi havia una gran quantitat de persones que vivien en coves com ell i va decidir organitzar alguna cosa diferent.
El 305 va tornar a la vida comunitària i es rodejà d’un nombre de deixebles, es diu que feia miracles.
Amb els seus seguidors va fundar dos establiments a les muntanyes orientals i un altre prop d’Arsinoe, i ell mateix passava el temps en algun d’aquests establiments.
Va proclamar una manera de viure en comunitat… que al segle Vè sant Benet va acabar d’organitzar i encara és vigent en tants llocs, algún d’ells molt representatiu per nosaltres com el monestir de Montserrat.
Però en aquells temps a Roma manava un emperador, Maximilià, que perseguia als cristians per la seva manera de viure, exemple de solidaritat. I ja tenim que sant Antoni va anar a veure’l però aquest no li va fer res al veure que era una persona d’avançada edat i que no significava cap perill per Roma.
Es va relacionar amb el bisbe més important d’aquells temps: Sant Atanasi (Anastasio en castellà) que era el bisbe d’Alexandria (ciutat molt important, com ara Paris, Barcelona o Nova York)
El bisbe Atanasi va ser exiliat per l’emperador Maximilià. Sant Antoni va escriure una carta a l’emperador demanant el seu alliberament, però l’emperador que ara era Constantí el Gran, no li va concedir el perdó, però el va invitar a la capital a Constantinoble perquè volia conèixer un personatge amb fama de sant… proposta rebutjada per Sant Antoni.
Més tard va veure la restauració d’Atanasi als 104 anys, i va anar a Alexandria a abraçar-lo.
Va tornar a les muntanyes, que trobava a faltar, on va morir el 17 de gener del 356.
Fou enterrat en secret.
Es conserven una vintena de cartes suposadament seves però només set són amb seguretat genuïnes.
El bisbe sant Atanasi va escriure la seva vida, per això la coneixem tant bé.
Es diu que una vegada retirat a les coves de la zona de Tebes (Egipte) va tenir moltes temptacions… sembla ser el diable el va temptar amb diverses visions mortificants i pecaminoses, però sant Antoni s’hi va resistir.
Finalment, una plèiade (familia) de dimonis el van assaltar de nit i el van apallissar.
La nit següent, els dimonis van retornar a la cova, convertits en mosteles, per reobrir-li les ferides.
Però Déu es va “apiadar” d’ell i va llançar un braç de llum a la cova que va atemorir els diables, que no van retornar mai més. La proesa es va anar estenent arreu i es van multiplicar els seus deixebles.
Per això en molts pobles es representa una escena de la seva vida amb la lluita contra el dimoni.
A Sa Pobla, hi ha fins i tot un museu d’aquesta feta,
Bé retornem a Sant Antoni, actualmente podeu visitar la seva tomba al monestir de Delfinat de Viena, a la Provença… a la Catalunya Nord… els de la França en diuen Vienne d’aquest poble:
A l’ESPAI 31 vam voler recordar aquests fets culturals:
Al llarg de la semana anterior havíem parlat una mica dels 3 tombs, d’estimar als animals, d’aprendre a compartir, i una mica la vida de sant Antoni… i vam decidir de portar una animal si podíem garantir-li una estada feliç i sense perill pels altres i/o portar un animaló de peluix que sempre va bé treure’ls a passejar una mica.
I com podeu veure a les imatges va ser un éxit de participació.
Una vegada fets els 3 tombs cantant a ple pulmó vam poder compartir un berenar frugal perquè l’ocasió ho demanava: pa amb xocolata com en temps dels avis.
I ens van acomiadar amb la salutació de sant Antoni que ens va obsequiar amb un díptic amb una sèrie de consells per ajudar a vencer el fred d’aquests dies.
Jari Lavonem és el degà de la Facultat d’Educació de la universitat de Helsinki, aquest diez ha estat a BCN com a ponent d’un simposi educatiu.
aquest nen manifesta el síndrome de Asperger (autista) però juga a escacs molt bé.
BéDe todos los
Aquesta diada és una festa tradicional que 
aquí veiem com van passejar amb un carro a sant Antoni.
L’escola d’Olot el representa així.
[ El diari també us convida i podeu consultar: