Pel que fa a Catalunya, de moment els youtubers + coneguts es dediquen a promocionar jocs virtuals, els “games” que diuen ells.
Podem fer una ullada al portal de la Generalitat… però estan començant… s’han de posar les piles i a caminar fins competir amb els privats que juguen en una altra lliga.
Sempre queda el recurs de fer una ullada virtual al CLIC, però és un inici de programació amb oques possibilitats multimèdia… per sort ajuda a la creativitat i es poden aconseguir temes interessants,
Bé ja tenim una visió + àmplia de com van les noves directrius en l’educació i en particular al que fa als youtubers que estan copsant l’atenció de molts alumnes que en el dia a dia no se’n surten a l’escola convencional.
Ens acomiadarem amb un e-tutorial avançat, que compta amb el suport de Disney i la multinacional “One”…
És una d’aquestes persones que posen l’ànima en la seva feina… es diu que els seus alumnes llegeixen una mitjana de 40 llibres a l’any.
Podem gaudir d’uns fragments d’alguna de les seves classes…
Esperem que aquesta notícia ajudi a promocionar la lectura entre els alumnes a qualsevol indret del món mundial…
També serà bo fer una menció a l’escola considerada + modèlica, tant pel que fa a l’edifici que s’adapta a les necessitats dels alumnes i dels mestres com alhora a les de la comunitat en la qual es troba ubicat… com podeu imaginar cal mirar cap a Finlàndia… i allà hi trobarem, entre altres, l’escola SAUNALAHTI, construida al barri residencial de la ciutat d’Espoo… model de centre del futur.
Gràcies a l’equip d’arquitectes que van dirigir la construcció d’aquesta escola:
La paraula està molt lligada a les experiències personals.
Físicament, està associada a la dopamina, per això certes droges poden induir artificialment un estat que simula el de la felicitat.
Fins i tot el Mahatma Gandhi, ens ho recorda en aquesta interessant frase:
Traduït de manera literal: “La felicitatésquan el quepenses, el que diusi el quefasestanen harmonia”
Hi ha molts contes que ens ajuden a treballar la FELICITAT a l’escola i els seus entorns…
Marxant de felicitat
Jeanne de Vietinghoff(escriptora belga)
“És la història d’un home que estava tip de plorar. Mirà al voltant seu i va veure que la felicitat la tenia al davant. Estirà la mà i la volia agafar.
La felicitat era una flor. La va collir, i encara no la tenia a la mà que ja s’havia esfullat. La felicitat era un raig de sol. Aixecà els ulls per escalfar-se la cara i tot seguit un núvol el va apagar.
La felicitat era una guitarra. La va acaronar amb els dits. Les cordes es posaren a grinyolar. Quan al capvespre tornava a casa, el bon home seguia plorant.
L’endemà va seguir buscant la felicitat. A la vora del camí hi havia un nen que ploriquejava. Per tranquil·litzar-lo, collí una flor i la hi donà. La fragància de la flor els perfumà ambdós.
Una pobre dona tremolava de fred, coberta amb els seus parracs. Ell la va portar fins al sol, i també ell s’hi escalfà.
Un grup de nois cantava. Ell els acompanyà amb la seva guitarra. També ell es delectà amb aquella melodia. En tornar a casa, de nit, el bon home somreia de debò.”
Ja tenim una activitat que ens donarà moltes possibilitats:
L ‘home és un etern marxant de felicitat. I la troba precisament quan es posa al servei dels altres.
La flor, el raig de sol i la guitarra tenen sentit en el moment en què el marxant els ofereix al nen, la dona i els nois.
Nosaltres tenim sentit quan ens oferim als altres.
Pels alumnes + grans podem escoltar i treballar després una cançó de Joan Rovira ben original sobre aquest tema: “Per ser feliç”
Podem complementar el tema amb una proposta d’acords per a poder interpretar millor la cançó:
I pels grans… que també ens convé un suport logístic per millorar la felicitat… uns consells de l’amic Víctor Kuppers, de qui en altres articles ja n’hem parlat. Una bona inversión d’un quart d’hora que ens millorarà,
Ens acomiadarem amb una cançó de quan érem + joves: “La felicità” de la parella (abans model de vida amb felicitat) Romina Power & Al Bano…
Qui ho havia de dir que l’article de l’Oriol aixequès tanta polseguera ?
Després d’aquests 2 articles, els twitts, els post al Facebook, els comentaris de peu dret al carrer… entren al debat nous interlocutors… comencem pel divendres, amb el Director Territorial d’Ensenyament.
L’Albert Bayot, fa una argumentació pròpia d’un funcionari… li trobo a faltar el swing que es transpua als articles de l’Oriol.
Curiosament el fragment subratllat és molt gris:
“Ja s’ha acabat el temps de fer creure que l’escola inclusiva és només que tot l’alumnat romangui sempre a la mateixa aula amb tants suports com calgui”
Després d’acceptar diverses propostes de l’Oriol, sense concretar-les, es depenja amb un paràgraf:
Lògicament, qualsevol actuació mal dirigida vers una diferència o altra dels nostres alumnes podria conduir a la segregació o bé al “perjudici inacceptable als nostres conciutadans amb una situació sòcioeconòmica desfavorable o una procedència cultural diversa”. I això és ben lluny del que mai han pretès ni el Departament d’Ensenyament, ni les entitats que han fet recerca i acció sobre l’atenció a l’alumnat d’altes capacitats ni -m’atreveixo a dir- la gran majoria de docents.
Però tots sabem que l’infern és ple de persones amb bones intencions.
Per si algún blocaire no té gaire clar el concepte d’escola inclusiva: El model d’educació inclusiva és un procés que ens permet repensar cap on orientar l’educació actual. Es justifica, entre altres aspectes, per la voluntat d’organitzar contextos educatius de qualitat, adequats per a tothom: alumnat, mestres i altres professionals relacionats amb l’educació. L’educació inclusiva “és el procés pel qual s’ofereix a tots els infants, sense distinció de la discapacitat, la raça o qualsevol altra diferència, l’oportunitat per continuar essent membres de la classe ordinària i per aprendre dels seus companys, i juntament amb ells, dins l’aula”.
Ep! que el paràgraf excplicatiu no és meu… correspon al Stainback, Susan & William, extret del seu llibre: L’educació inclusiva: definició, context i motius”. Llibre publicat el 2001.
L’Anna (Ex directora de l’Editorial Narcea) em va regalar ja fa anys aquest llibre que tabé pot ajudar a entendre el tema:
Ja la famosa LOE ens proposava,
Crec que ens ha de quedar clar que el + important que que els Mestres siguin responsables i procurin ajudar i motivar a qualsevol alumne de la seva classe d’acord amb les seves capacitats… siguin quines siguin.
Com deia l’Oriol cada persona forma part d’un conjunt i pel bon funcionament del grup o societat cal que cada peça faci la seva feina. Que hi ha de tot a la vinya del señor.
Després de veure aquesta imatge igual se us escapa un somriure… però quantes vegades heu escoltat comentaris com aquests?
el meu fill ja resta i el teu encara no ha superat la suma, cal que l’espavilis!
el meu fill sols treu Excel·lents, és un geni. (l’altra mare baixa el cap i no diu res)
el meu fill té altes capacitats, aviat el passaran de curs. Què et sembla? (igual el pare interlocutor té un nen considerat de nivel baix, per no posar cap etiqueta de les que solen escriure’s en els informes.)
el meu fill anirà a un campus en un centre privat per preparar la universitat, i si no treu la nota que li correspon per les seves altes capacitats l’enviarem a una universitat privada a Madriz on treurà notes guapes per anar per europa.
I jo respondria a cada proposta anterior: I què?
De tots és sabut que el + important és anar superant etapes… per comoditat logística s’agrupa als alumnes per edats segons el naixement… però l’any és molt llarg i per dies, o mesos, pot anar un alumne en un grup o altra… i la maduració és propia… cada persona té un ritme.
Podríem seguir… però cal recordar que l’escola no és un centre competitiu… no és la lliga de fútbol… on tothom només recorda al campió i els altres com si fossin afeccionats de regional.
L’escola ha de preparar a tothom per a poder-se integrar en el món de la futura societat, cal treballar i viure els valors per aconseguir una societat + justa i menys competitiva.
Tornant a l’article, el paràgraf:
El Departament d’Ensenyament, en aquests darrers cinc cursos, ha intentat que aquest fos el discurs de la inclusió. Amb rigor, amb instruments, amb avaluació de cada cas i de cada context, redistribuint recursos i posant-ne allà on calien. Però no per ideologisme, sinó per pedagogia i per la voluntat de no simplificar ni superficialitzar els problemes d’aprenentatge sinó d’afrontar-los i d’avaluar-los de forma tècnica per fer possible que cada noi o cada noia aprengui més i millor, tant com pugui. Assegurar aquest fet és el que ens durà realment a una autèntica societat inclusiva perquè la motxilla d’aprenentatges de cadascú estarà plena al màxim i perquè, a més, s’haurà educat la ciutadania a compartir-los i a posar-los al servei del comú.
Propi d’un alt funcionari… però caldria concretar al costat quins recursos s’hi han destinat… les dades que jo conec són de retallades importants que han tret molts suports imprescindibles per fer una educació inclusiva de qualitat.
Aquest parell d’imatges valen + que mil paraules.
Des d’aquí encoratjo al Mestres a lluitar per una escola inclusiva de qualitat. Rellegim unes paraules publicades fa dies en una revista educativa:
Adaptar-se a l’alumne, no només escolaritzar-lo. L’escola inclusiva és la que acull tots els alumnes, sense tenir en compte l’origen o les discapacitats. La llei reconeix el dret de tots els alumnes a ser atesos en escoles ordinàries. Fa dues dècades la majoria d’alumnes discapacitats estudiaven apartats, en centres especials. Ara ja no. Però no es tracta només d’escolaritzar. Això seria el que es coneix com a “falsa inclusió”, assenyala el pedagog i especialista Josep Maria Jarque, membre de la Plataforma per l’Escola Inclusiva. “Una escola inclusiva és la que canvia per adaptar-se a l’alumne, la que el tracta de manera personalitzada, adaptant el currículum, els recursos, la manera de treballar, en tots els seus aspectes”, explica Jarque. Hi ha moltes escoles que han apostat per aquest model. “Però encara no s’ha estès a tots els centres”, diu. És un camí lent i complex que ha avançat, però que les retallades posen en perill. Tot plegat en un context en què l’atenció a la discapacitat i als més vulnerables retrocedeix –la llei de Dependència, per exemple, pràcticament ha desaparegut–.
Us proposo un acomiadament amb un clip multimèdia de l’amic Víctor Küppers, un mestre molt interessant que ens ajudarà a entendre com millorar… i amb 20 minutets!
L’article està ben elaborat i pensó com molta altra gent del món educatiu que aquest noi està carregat de raó…
El fragment amb negreta de l’Oriol és tot un “leitmotiv”:
“La societat avança perquè cada dia milions de persones a qui mai ningú no reconeixerà cap alta capacitat es lleven al matí i fan el que han de fer”
Penso que, tot i que qualsevol comparació es queda curta, l’educació ha de tenir present que la Intel·ligència del nen/a és una mica com una fruita d’un arbre: n’hi ha de primarenques, d’estandars, de tardanes… però ningú pot asegurar que la primarenca sigui la millor fruita… a vegades trobem millor una fruita petitona, tardana i amb alguna malformació per culpa de les branques… una mica com a la historia de “L’aneguet lleig” del gran Hans Christian Andersen.
Hi ha molta informació sobre els superdotats, que actualmente es consideren persones d’altes capacitats… sovint es parla de genis… literatura i ganes de sobresortir… a l’escola el que cal és formar bones persones i ajudar-los a processar la información perque esdevinguin ciutadans crítics… les enciclopèdies , el cap ple ha passat de moda, ara qualsevol pot consultar al señor Google o l’enciclopèdia virtual lliure, la viquipèdia des de qualsevol andròmina digital i mentre sàpiga llegar trobarà la informació + encriptada.
Seria bo, ara , rellegir el preàmbul de la llei d’Educació de Catalunya, és del 2009 i ens ajudarà a entendre millor el tema:
Alhora, l’educació és una realitat fonamental de tota comunitat nacional, ja que esdevé el factor principal en la generació de capital humà, contribueix al creixement del capital social i és un element de cohesió social i cultural per mitjà de la igualtat d’oportunitats.
L’educació és, doncs, la porta obligada a la realització personal i al progrés col·lectiu; és la palanca que fa possible la superació dels condicionants personals, socials, econòmics i culturals en origen; és la clau de les oportunitats per a superar les desigualtats i per a descobrir i aprofitar tots els talents de la societat.
Una de les més altes funcions dels poders públics democràtics és, doncs, garantir d’una manera efectiva el dret a l’educació per a tothom, tot removent els obstacles de tota mena que el dificultin.
Podem rellegir els diferents articles… i no donar gaire importància a l’article 83 que es refereix al tracte amb els alumnes considerats amb “altes capacitats” entre altres arguments perquè caldria fer-se diverses preguntes abans:
com es fa el procés d’avaluació d’aquests alumnes en l’escola pública?
i a la privada?
de què serveix posar etiquetes als alumnes?
com es treballa amb el grup classe?
l’escola, la classe… ha de ser un reflex de la societat fora de l’escola ?
És un tema molt complexe i cal actuar amb peus de plom i rellegir el conte d’abans… l’Andersen era un veritable mestre.
Una reflexió: tothom destaca en alguna capacitat, és a dir qualsevol de nosaltres té alta capacitat en alguna capacitat (perdoneu la redundància, però queda així + clar).
Curiosament hi ha un bon grapat de capacitats que no es mesuren a l’escola… però que són imprescindibles en la vida i en la societat.
Per això té molta raó l’Oriol quan al final escriu:
Cap geni no inventa res si el flequer no se’n va a dormir a les cinc del matí per servir-li el pa quan es llevi.
Som un engranatge fràgil i precari, on tots estem interconnectats i ens sostenim els uns als altres d’una manera admirable i misteriosa (a mi, si més no, no deixa de sorprendre’m cada dia).
En un engranatge no hi ha cap peça que sobri. Totes hi són indispensables.
Si en treus una o s’espatlla, per petita que sigui, per insignificant que sembli, tot se’n va en orris.
No hi ha peces millors i pitjors, superiors o inferiors, més capaces o menys.
Necessitem modificar radicalment el discurs.
Ben segur que sortiran veus que defensin el contrari de la posició de l’Oriol i tants d’altres anònims… després de quaranta anys de mestre sóc partidari de parlar d’ALTRES CAPACITATS i que el mestre tracti a cada nen/a no oblidant que a l’escola hem de potenciar el CAP CLAR (ciutadans crítics) i no el CAP PLE (robots i enciclopèdies).
Recomana fer una lectura amb temps de:
Encara recordo una sentència del meu pare, filòsof de poble:
“Hi ha qui té el cap ple de pardals”
Ja tenim feina, el llibre d’Edgar Morin ens espera.
Ens acomiadarem amb una cançó de la Marina Rossell:
Té una miqueta menys de fortalesa però ho supleix tenint un cor valent, va néixer amb mala estrella i és un poc diferent: és un “ninet” alegre que creu que pot volar, tocar la lluna, besar la mar.
Es por dir que no té amics i és que no sap jugar al que ara juguen tots: que és el futbol. I amb els seus ulls petits no es cansa de mirar: enveja ser el millor, córrer amb els altres nens, sentir-se estrella, ser campió.
Però ells no podran mai tocar la lluna, ells no sabran com tu el que és volar, no podran escoltar el rossinyol cantar damunt un núvol, creuant el mar.
La mare, que l’estima, li conta contes que van omplint-lo d’aventures per imaginar i el seu capet somnia en l’heroi que aviat vindrà i la malaltia sabrà curar.
És una personeta a qui costa parlar però la seva cara et diu que et vol estimar, voldria caminar, ser una mica més fort i poder arribar a un lloc a on només compti el cor i el que importi sigui l’amor.
L’escoltarem amb un grup de “rumberos” perquè poguem entendre millor el tema de les ALTRES CAPACITATS,
Ens parla que el concepte de “superdotat” el va inventar un psicòleg nord-americà, Lewis Terman en plena I Guerra Mundial per la necessitat d’aplicar un test que havia creat el psicòleg occità (els clàssics el qualifiquen de francés) Alfred Binet (una dècada abans) i poder així clasificar de manera rápida els soldats en funció de la seva Intel·ligència i donar-los una formació militar conforme a les seves capacitats.
Més endavant Alfred Binet va compartir experieències amb un altre col·lega, el metge psiquiatra Théodore Simon, i va sortir el test Binet-Simon que encara, amb alguna adaptació existeix…
Actualment els psicòlegs solen aplicar el IQ (Coeficient Intel·lectual)… que és un concepte + modern d’origen alemany, del psicòleg William Stern. Pioner de la psicologia de la personalitat.
L’Oriol considera que hi ha una evidencia pràctica de no correlació entre la Intel·ligència i el quoficient Intel·lectual. Recolça la seva aposta recomanant l’entrevista que Errol Morris va fer a Christopher Langan, considerat com la persona viva amb el IQ + alt. Es pot ser l’home + Intel·ligent del món i a la vegada ser + curt que les mànigues d’una armilla (ell parla de sostenidors)
Podeu fer una ullada a la viqui i el que ens diu del personatge C. L.,
Els del’ABC, que tenen experts en curiositats, ja van publicar un article on expliquen una mica la seva vida i podreu comprobar que ha estat un personatge poc adaptat a la vida pràctica que va treballar molt de temps, uns 20 anys, fent de “goril·la” d’un bar a Long Island (USA)…
Insisteix que no es pot parlar de mitjana de gent “normal” que la Intel·li`gència no és com la riqueza de la población que es pot mesurar.
Es refereix al Protocol de detecció d’altes capacitats del Departament que s’hauria de cancel·lar immediatament… ja que el nostre sistema educatiu es basa en ser una ecola pública i inclusiva i això és incompatible amb el mite de les altes capacitats.
També es refereix a les universitats dels USA que després de diversos anys fent campanyes per detectar estudiants amb altes capacitats i de crear escoles i universitats expressament amb aquest perfil.. resulta que els acadèmics amb + credibilitat neguen el concepte d’alta capacitat. Parlen d’altres capacitats
Podeu baixar-vos el protocol del 2013 que té 53 planes… però la cosa ja està bastant clara:
Però jo em quedo amb una frase de l’Oriol, que ens ha de preocupar:
“Explicar a un nen de 12 anys que és Intel·lectualment diferent (i superior) de tots els seus companys, equival a estigmatitzar-lo per la resta de la seva vida”
Podem visionar uns capítols de
Una mostra + de que les altes capacitats (pels clàssics) no ajuden a integrar-te en la vida del dia a dia. Per això a partir d’ara millor que ens referim a altres capacitats!
Imprescindible escoltar, tot i la deficient qualitat, el darrer discurs d’aquest mártir de la democracia que es va acomiadar del poble amb la frase: “el pueblo ha de luchar, pero no sacrificarse” gràcies a aquesta actitud es van estalviar un bon grapat de vides i es va estalviar una Guerra Civil que haguès acabat amb un bany de sang, com totes les guerres civils… que s’haurien d’anomenar incivils.
Cada any a BCN, a la plaça Salvador Allende, hi ha una ofrena matinal a la figura d’aquest demócrata, en especial a partir del 2007.
imatges amb paraigües del 2013 que va ploure com avui aquest matí a BCN
I al mateix Xile, l’any passat,
11 S,ATEMPTAT a les TORRES BESSONES, NY – 2001
Qui no recorda aquests imatges?
Recordem aquest document que va donar la volta al món,
I un altre document d’origen brasiler,
No oblidem que aquest atemptat va provocar un nou ordre mundial i tot una cadena de guerres i “primaveres àrabs” que encara duren… i una multitudinària moguda de refugiats que fugen d’aquesta zona en constants conflictes. [ja el tractarem en un futur article]
L’ingenyer español, Juan de la Cierva, l’11 de setembre del 1.929, va crear el canal de la Mànega amb el seu prototipus d’helicòpter, l’autogir
Juan de la Cierva i el seu autogir volant damunt de la ciutat de Valencia
Bé, bona Diada i no us oblideu de lluir la Senyera i millor l’Estelada
Ens acomiadarem amb el Cant de la Senyera,
No oblidem que el Cant de la Senyera és una composició per a cor mixt amb música del mestre Lluís Millet, sobre un poema de Joan Maragall, compost expressament com a himne de l’Orfeó Català.
Es va estrenar a Montserrat l’any 1.896 en la cerimònia de la benedicció de la bandera de Catalunya.
Va ésser prohibit pel règim franquista des de 1.939 al 1.960.
També actuà de facto com a himne, en competència amb “Els segadors”, quan aquest últim encara no havia estat oficialitzat. Avui en dia, molts cops s’interpreten conjuntament.
La seva interpretació per una part del públic, posat dempeus, al Palau de la Música Catalana quan havia estat prohibit fou l’element central dels Fets del Palu el recordat 1.960.
Si algú encara l’ha de memoritzar:
Tornada: Al damunt dels nostres cants aixequem una Senyera que els farà més triomfants.
Au, companys, enarborem-la
en senyal de germandat!
Au, germans, al vent desfem-la
en senyal de llibertat.
Que voleï!
Contemplem-la, en sa dolça majestat! (bis)
Tornada
Oh bandera catalana!,
nostre cor t’és ben fidel:
volaràs com au galana
pel damunt del nostre anhel:
per mirar-te sobirana, alçarem els ulls al cel. (bis)
Tornada
I et durem arreu enlaire,
et durem, i tu ens duràs:
voleiant al grat de l’aire,
el camí assenyalaràs.
Dóna veu al teu cantaire,
llum als ulls i força al braç. (bis)
_1.jpg)
Lewis Terman
Alfred Binet
Theodore Simon
William Stern
