CÀNDID o l’OPTIMISME

Es tracta d’un magnífic llibre, potser es queda curt perquè quan en la trama de l’obra ja arriba el final… i et fa pensar… que aquest és el veritable objectiu del genial i polifacètic Voltaire.

Càndid o l’optimisme (Candide, ou l’Optimisme) és una novel·la filosòfica escrita per Voltaire, sent-ne un dels escrits més populars.

En un gènere tan pròxim a la forma d’escriure tècnica, molt seriosa i suposadament objectiva com són els escrits de filosofia (els textos d’Aristòtil i de Hegel en són alguns dels exemples més evidents), la novel·la destaca per la seva fina ironia.

  

Cal destacar que aquest tret sol abundar més en gèneres com l’obres de teatre i els contes literaris… hi han poques novel·les filosòfiques… però és que la vida de Voltaire va ser una veritable novel·la.

         Candide (Paperback) ~ Voltaire (Author) Cover Art

Quant a la conreació de contes d’estil filosòfic, es pot dir que aquests són més aviat rars. En trobem en comptades ocasions. Però Càndid i alguns escrits de Plató i de Sartre, entre altres exemples, els classifiquem dins d’aquest gènere literari.

  

Sense voler explicar la trama… podríem dir que és un conte que ens vols donar una lliçó moral… el mateix Voltaire ho assenyala en alguns fragments… tot i el títol és una crítica frontal de l’optimisme metafísic de Leibniz i, en general, com una espècie de «demostració del pessimisme»).

També és una crítica dels mals de la societat de Voltaire, molts dels quals, en major o menor mesura, es repeteixen en la societat d’avui, pel que la crítica de Voltaire no ha perdut gaire vigència… només cal llegir els diaris, escoltar les ràdios o mirar els diferents canals televisius…

  

Com tota novel·la hi ha un protagonista, és Càndid, home bo i ingenu que, passant per totes les desgràcies possibles, viatja a Amèrica volent trobar la societat mítica d’El Dorado (la qual acaba trobant, però on no s’hi queda a viure gaire temps), enamorat de la «seva dama» Cunegilda, amb qui finalment contraurà matrimoni, fidel a les lliçons del mestre Pangloss (pan= tot, gloss=llengua), acabarà dedicat al seu jardí després d’un periple vital més que accidentat.

El missatge ètic, moral i filosòfic que defensa Càndid, ben propi del pensament general de Voltaire, és el següent: l’optimisme metafísic és ridícul i completament inversemblant.

  

La realitat dels temps de Voltaire és tràgica i, si hom vol pensar sobre ella, aquest pensament només dóna lloc al pessimisme.

  

«Els savis» volen vendre una visió del món en la que «tot va bé», i no la real, on tot va malament.

Només en el món de El Dorado, un món fora del món convencional i conegut, que Càndid acaba coneixent, hom pot trobar la riquesa i la felicitat.

I al final, la solució que queda, o almenys, és la que proposa en Càndid, o com a màxim, la que acaba adoptant al final del llibre, és oblidar-se de la crua i irreparable solució del món, i refugiar-se en el cert confort de la feina i la disciplina.

Però al món hi han optimistes i pesimistes… i han de conviure i amb paciència anem avançant… aquest acudit ens mostra com:

L’obra de Càndid va ser, com segurament esperava el mateix Voltaire, tot un escàndol per als sectors conservadors i religiosos del seu temps.

Penso que ja és un bon moment per conèixer una mica millor la personalitat de l’autor, el citat Voltaire.

Aquest genial autor… ja comença pel seu nom de conaixença… ell va néixer com François Marie Arouet (París, 21 de novembre de 1694 – 30 de maig de 1778), anomenat Voltaire, fou un escriptor i filòsof francès del Segle de les Llums.

Com que ja era filòfof des que va néixer… quan va començar a ser conegut es va canviar el nom… hi han diverses teories:

  • L’origen més correntment acceptat d’aquest pseudònim és l’anagrama obtingut a partir de les majúscules del seu cognom AROUET, L(e) J(eune) (el jove) escrites en llatí AROVETLI.
  • Pot tractar-se del nom d’un petit feu que posseïa la seva mare.
  • S’ha dit que pot ser el sintagma verbal que significava en francès antic que ell voulait faire taire (‘volia fer callar’, per això vol-taire), a causa del seu pensament innovador.
  • Altres diuen que poden ser les síl·labes de la paraula re-vol-tai (‘entremaliat’) en un altre ordre.
  • En qualsevol cas, és possible que l’elecció que el jove Arouet adoptà, després de la seva detenció el 1717, sigui una combinació de més d’una d’aquestes hipòtesis.

Va marcar el segle XVIII i va ocupar un lloc particular a la memòria col·lectiva dels francesos. Amb ell s’inicia la figura de l’intel·lectual compromès amb el servei de la veritat, de la justícia i de la llibertat de pensament. Fou escollit membre de l’Acadèmia francesa el 1746.

Podem veure en aquesta obra que permet un requadre amb alta resolució veure una mica el nivell de vida del Voltaire,

http://www.zazzle.es/banquete_debajo_de_un_portico_ionico_c_1720_25_poster-228398684399545450

Voltaire era un amant del luxe, els plaers de la taula i de la conversa, que considerava, junt amb el teatre, com una de les formes més aconseguides de la vida en societat.

Fitxer:Chateau-sceaux-colbert.jpg

El castell de Sceaux de la seva amiga, la duquesa de Maine... on els convidats havien de parlar en format de vers

Preocupat per la seva capacitat material per a garantir la seva llibertat i la seva independència, va acumular una fortuna considerable en operacions especulatives la qual cosa li va permetre instal·lar-se el 1759 al castell de Ferney envoltat d’un cort de bons esperits.

Fitxer:Maison-voltaire-ferney.jpg

palauet de Voltaire a Ferney

Era, no obstant això, un busca-raons i de vegades feroç amb els seus adversaris com per exemple amb Jean-Jacques Rousseau.

En la novel·la Càndid hi ha moltes de les aventures que va viure i/o sufrir el propi Voltaire… un exemple:

Chateau de Rohan a la Bretanya

El gener de 1726, va experimentar una humiliació que el marcaria tota la seva vida. El Cavaller de Rohan-Chabot, jove gentilhome arrogant, descendent d’una de les més antigues famílies del regne, el va increpar a la Comédie-Française: «Senyor Voltaire, Senyor Arouet, com ús dieu vos?».

Chateau de Rohan vista entrada

La seva rèplica va ser punyent: «Voltaire! Jo començo el meu nom i vos esteu acabant el vostre». Alguns dies més tard, el van cridar mentre sopava amb el seu amic, el duc de Sully. Al carrer, fou colpejat a garrotades pels lacais del cavaller qui vigilava l’operació des de la seva carrossa. Ferit, humiliat, volia obtenir una reparació però cap dels seus amics aristòcrates no prengueren partit. El duc de Sully es va negar a acompanyar-lo amb el comissari de policia per formular la seva denúncia. No era qüestió d’inquietar Rohan per haver fet colpejar un escriptor. «Seríem ben desgraciats si els poetes no tinguessin espatlles», va dir un parent de Caumartin. El Príncep de Conti va dir sobre els cops de bastons: «han estat ben rebuts però mal donats». Voltaire volia venjar el seu honor per les armes però la seva insistència en voler fer justícia indisposà tothom. Els Rohan, finalment, aconsegueixen que es detingui Voltaire que fou conduït a La Bastilla el 17 d’abril de 1726. És alliberat dues setmanes més tard amb la condició que s’exiliï.

Chateau Rohan Sauverne... era una família molt influent

Va viure en pròpia pell el paper de Càndid… La vida ensenya molt !

Curiosament en la sèrie de còmic, joc virtual i cinema «Tolkien» s’han inspirat en aquest castell de la Bretanya…

Podeu ampliar dades sobre la vida i obres de Voltaire a la viqui,

http://ca.wikipedia.org/wiki/Voltaire

Cal resaltar la importància de la dona, en la seva vida i obra…

Algunes de les seves peces són completament dedicades a les vides excepcionals de dones de poder de civilitzacions orientals. Aquesta visió de les dones al poder pot aclarir l’afecte de Voltaire per una dona sàvia com a Émilie du Châtelet.

Aquesta nina poc coneguda del públic general… és tota una perla… Émilie era una nena bastant maldestra, i rebé classes d’esgrima, equitació i gimnàstica per intentar millorar la seva coordinació.

Estava molt ben educada pels temps que corrien, i a l’edat de dotze anys ja dominava el llatí, l’italià, el grec i l’alemany; més endavant, publicà traduccions al francès d’obres teatrals i filosòfiques gregues.

La seva família coneixia el poeta Bernard le Bovier de Fontenelle. Fou educada en matemàtiques, literatura i ciència.

També li agradava dansar, podia tocar el clavicèmbal passablement, cantava òpera i era una actriu afeccionada.

Fitxer:Voltaire Philosophy of Newton frontispiece.jpg

Al frontis de la seva traducció de l'obra de Newton, du Châtelet és representada com la musa de Voltaire, transmetent els pensaments "divins" de Newton a Voltaire

El 20 de juny del 1725 es casà amb el Marquès Florent-Claude de Châtelet, i esdevingué Marquesa del Châtelet (l’ortografia Châtelet fou introduïda per Voltaire i ara és estàndard). Es tractava d’un casament concertat i la parella no tenia gaire en comú, però ambdós respectaren els costums de l’època. Tingueren tres fills i, una vegada complides les seves responsabilitats maritals, Émilie i el seu marit decidiren de mantenir una mateixa llar però viure vides separades.

El marquès fou un militar i governador de Semur-en-Auxois a la Borgonya, mentre que Émilie romangué a la cort reial. A les classes altes de la França d’aquells temps, era acceptable que tant el marit com la dona tinguessin un amant.

Émile Châtelet convidà Voltaire a què vingués a viure a la seva casa de camp a Cirey-sur-Blaise (Alt Marne) i ella es convertí en la seva parella durant molt de temps (i el seu marit ho tolerava).

Allà estudià física i matemàtiques i publicà articles i traduccions científiques. A jutjar per les cartes de Voltaire a amics seus i els seus comentaris sobre les obres l’un de l’altra, vivien junts amb gran admiració i respecte mutus.

Però com que Voltaire era un tastaolletes… va marxar a buscar noves aventures… i ella es va buscar un nou amant, però la sort se li va girar…

L’últim afer de Châtelet fou fatal. Quan passava dels quaranta anys, va tenir una relació amb el poeta Jean François de Saint-Lambert que la deixà embarassada. En una carta a una amiga, expressà els seus temors que, a causa de la seva edat, no sobreviuria a l’embaràs. Châtelet donà a llum, però morí sis dies més tard d’un embolisme als quaranta-dos anys d’edat.

Voltaire declarà que du Châtelet era «un gran home l’únic defecte del qual era ser una dona

Modernament, se li ja fet justícia i s’ha donat el seu nom a un cràter a Venus.

Una altra dóna en la seva vida… el 1713, quan tot just era un jove secretari d’ambaixada a La Haia, Voltaire s’apassionà per Olympe Dunoyer (o de Noyer), àlies Pimpette… però la mare d’aquesta nina era hugonot, i contrària a la morarquia… l’embaixador el va desterrar per evitar un escàldol… perquè l’amor ja se sap quan un s’enamora és un estat mental de bogeria, per sort transitori.

Després va picar més alt… va conèixer a Lluïsa Benedicta de Borbó, duquessa de Maine que reunia al seu castell de Sceaux un clan literari que, agrupat sota l’orde de l’abella, maquinava contra el duc Felip d’Orleans.

Chateau de Sceaux

Voltaire s’hi va empènyer a exercir la seva inspiració burleta contra el Regent, el que va valer a l’autor un començament de notorietat, i onze mesos a la Bastilla.

Però no us penseu pas que va escarmentar… al sortir de la presó… va tornar a enamorar-se…

Aquesta vegada va ser per afavorir els seus afers que va seduir l’esposa d’un president a morter del parlament de Rouen, el marquès de Bernières, a qui associà a les seves especulacions i als ardits desplegats per a poder editar «l’Henriade» malgrat la censura reial… i se’n va sortir prou bé, un temps d’amor i el llibre publicat.

  

Gràcies a l’èxit de la seva primera tragèdia «Èdip«, Voltaire va conèixer la duquessa de Villars, de qui s’apassionà, però sense reciprocitat per part d’ella. Manté la introducció al cercle aristocràtic il·lustrat que gravita al voltant de Charles Louis Hector, mariscal de Villars, que rebia al seu castell de Vaux.

La duquesa de Villars i la seva germana

Voltaire té efímeres relacions amb algunes actrius, sobretot Suzanne de Livry i Adrienne Lecouvreur (enganys, càbales, duels).

Quan compartia casa i llit amb la Suzanne… va escriure a un amic i li deia:

«Je vous écris de ces rivages

Qu’habitèrent plus de deux ans

Les plus aimables personnages

Que la France ait vus de longtemps;

Les Chapelles, les Manicamps,

Ces voluptueux et ces sages,

Qui rimant, chassant, disputant

Sur ces bords heureux de la Loire

Passaient l’automne et le printemps

Moins à philosopher qu’à boire.»

Ve a dir que s’ho passaven molt bé visitants indrets i reunions interesants… però que dedicava més temps a la bona vida que a la filosofia… tenia de bo que era sincer.

Aquesta nina era una actriu de moda.. i clar va anar al teatre.. i van acabar un temps enllitats.

Després vindria l’Émile… que ja avançàvem abans, Émilie, apassionada de mena, s’enamorà sense mesura del prestigiós poeta que li varen presentar el 1733, i a qui estimarà fins a la seva mort, setze anys més tard. A Cirey, el castell de la família Châtelet protegia els seus amors. Voltaire participà a la restauració i ampliació al seu càrrec.

Chateau de Cirey on van viure Émile i Voltaire

Bosc, forêt, del chateau de Cirey

apicultura al chateau de Cirey

Voltaire va quedar molt afectat per la mor de l’Émile… però es va refugiar amb una altra dona… el 1745, Voltaire es fa, als cinquanta anys, l’amant de la seva neboda (una de les dues noies de la seva germana gran) Marie-Louise Denis.

Voltaire va dissimular acuradament aquesta passió incestuosa i «adúltera» va començar quan encara era l’amant «formal» de la molt gelosa Mme. Du Châtelet.

Denis no és pas massa fidel, i no se li escapà l’oportunitat d’aprofitar la fortuna (considerable) del poeta. La parella no cohabita veritablement més que a la mort de Mme. Du Châtelet el 1749.

Excepte durant l’episodi prussià, Voltaire i la seva neboda ja no se separaran. Marie-Louise Denis és la mestra, la infermera i la secretària del filòsof. El segueix en la seva jubilació suïssa, on ella creà els papers de les seves obres teatrals.

Els biògrafs de Voltaire han trobat una carta d’una amiga seva que en una carta a Grimm, Mme. d’Epinay, Louise d’Epinay ha fet de Voltaire i de la seva neboda un retrat ple d’esperit, en l’època de la instal·lació del poeta a Suïssa:

La neboda de M. de Voltaire s’ha de morir de riure, és una petita dona grassa, tota ronda, d’aproximadament cinquanta anys, dona com no s’ho és, lletja i bona, mentidera sense voluntat i sense maldat; no tenint esperit i semblant tenir; cridant, decidint, politiquejant, versificant, desvariejant, i tot allò sense massa pretensió i sobretot sense xocar amb ningú, tenint per damunt de tot un petit vernís d’amor masculí que es manifesta a través de la retenció que s’ha imposat. Adora el seu oncle, en tant que oncle i en tant que home. Voltaire l’estima, se’n burla, la reverencia: en una paraula aquesta casa és el refugi del muntatge dels contraris i un espectacle encantant per als espectadors

Voltaire va morir al capdavant d’una immensa fortuna: «Un dels primers ingressos de França ! » (Jean Goldzink Voltaire, ISBN 2-07-053079-5). Els seus ingressos vindrien:

  • De la seva ploma; en el seu Comentari històric sobre les obres de l’autor de l’Henriade evoca l’èxit d’aquesta obra publicada a la Gran Bretanya gràcies a la protecció del rei.
  • De la butxaca dels prínceps; segons les èpoques: Jordi I de la Gran Bretanya, Lluís XV de França, Frederic el Gran, Caterina II de Rússia.
  • col·locacions diverses: loteria, préstecs a l’aristocràcia, inversions marítimes: el 1758 entren en el port de Cadis vaixells carregats d’or d’Amèrica on havia col·locat una part de la seva fortuna.

Tot iel seus grans amors, la seva producció literària, els seus negocios… encara li va quedar temps per ajudar als enciclopedistes… Voltaire és considerat un enciclopedista, però més que defensar l’ Encyclopédie el que feia era atacar als seus detractors, tant catòlics com calvinistes, el pastor dels quals a Ginebra, Jacob Vernet, estava enfrontat amb ell.

Quan l’Encyclopédie va estar prohibida a França i tenint present la proximitat de Ferney amb Ginebra, Voltaire va incrementar la seva prudència i va evitar fer una defensa forta del llibre.

En el fons Voltaire… que era estranger a tot esperit religiós, es negà tanmateix a l’ateisme d’un Diderot o d’un d’Holbach. No va deixar de repetir el seu famós dístic:

L’univers em preocupa, i jo no puc somiar

que aquest rellotge existeix i no tingui rellotger

Continua lligat al deisme, denuncia com a irrisori el providencialisme, a Càndid per exemple, i descansa aquesta pregunta formulada des de Sant Agustí i que deixa sense resposta: «Per què existeix tant de mal, tot sent format per un Déu que tots els teistes han estat d’acord a designar bo ? »

Se li atribueix d’altra banda també aquesta frase: «Podem, si ho desitja, parlar de l’existència de Déu, però com que no tinc ganes de ser robat ni ser degollat en el meu son, permeti’m que acomiadi prèviament els meus criats.»

Bé desitjo que el comentari del «Càndid» ens hagi ajudat a ser una mica millors… Voltaire també va ser un important humanista… i si cerquen bé, en especial unes amigues meves que tenen por de la maçoneria… ell també va ser maçó al final de la seva vida…

El 4 abril de 1778, Voltaire va acompanyar al seu amic Benjamin Franklin a la lògia de les Nou Germanes, on va acceptar entrar-hi. Se’l va dispensar en vista de la seva edat de les habituals proves així com del ritu de la bena sobre els ulls, això semblava innecessari per un home que havia estat considerat per molts com un dels més clarividents de la seva època. Va revestir en aquesta única ocasió el davantal de Claude-Adrien Helvétius, que el va abraçar amb respecte. Els honors fúnebres li van ser fets a la lògia el 28 de novembre d’aquell mateix any.

Salvador Dalí ha estat un dels mestres de l’ocultació d’un quadre dins d’un altre. La col•lecció de pintures amb aquesta tècnica és extensíssima, aquí la denominada Voltaire (1940), on les figures centrals a l’arcada clara figuren clarament el bust de Voltaire ben conegut.

Ens acomiadarem amb una música que molt probablement va escoltar el Voltaire…

http://www.youtube.com/watch?v=sNRyG4jv1Mg

Un Petó.Net

Cerverí de GirOna

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *