TROBADOR | Bloc amb swing

L’Hondures precolombina va ser poblada per una barreja complexa de pobles indígenes que representaven una àmplia varietat d’orígens culturals i lingüístics.

Entre aquests grups es destaquen els maies, els quals estaven relacionats amb els maies de Iucatan i Guatemala.

TROBAREM + INFORMACIÓ SOBRE LA CULTURA MAIA A:

https://ca.wikipedia.org/wiki/Civilitzaci%C3%B3_maia

Cal invertir una horeta en aquest interessant documental sobre els maies…

Els maies es van estendre a través de la vall del Riu Motagua, i centraren el seu control en el principal centre cerimonial de Copán, prop de l’actual ciutat de Santa Rosa de Copán.

Durant tres segles i mig, els maies van desenvolupar la ciutat, i la convertiren en un dels principals centres de la seva cultura.

https://es.wikipedia.org/wiki/Cop%C3%A1n_(sitio_arqueol%C3%B3gico)

Causes desconegudes fins avui, van provocar l’abandonament i la destrucció de Copán i altres ciutats maies, que en l’època de la conquesta espanyola ja no eren més que ruïnes.

En Cerverí de GirOna, trobador occità ens vol comentar un dibuix que li han fet arribar:

Pels que coneixen un pèl la mitologia mesoamericana… es tracta del déu Tlàloc… el senyor del Tercer Sol… i coneguts en diferents civilitzacions al voltants d’Hondures.

«En aquells temps que els ocells tenien dents… vivia una dona màgica… coneguda com La Siguanaba, anomenada comunament La Siguanaba/Sihuanaba.

La llegenda de la Sihuanaba diu que una dona, originalment anomenada Sihuehuet (que en maia antic significa: Dona Bella), tenia un romanç amb el fill del déu Tlàloc, del qual va resultar embarazada.

Ella va ser una mala mare, deixava sol a el seu fill per satisfer al seu amant.

Un bon dia el déu Tlàloc va descobrir el que estava passant i ell poderós com pocs, va maleir a Sihuehuet.

I va decidir canviar-li el nom, degut al seu deficient comportament va passar de ser Dona Bella, a Dona Horrible… que en maia es dirà Sihuanaba.

De totes maneres com que les coses no són tan simples, ni senzilles… ella seria bella a primera vista, però quan els homes se li acostessin, ella es donaria la volta i es convertiria en un ser, avorrit i horrible.

A més el déu Tlàloc la va forçar a vagar pel camp, apareixent-se als homes que viatjaven sols, especialment per la nit.

Diuen, amb veu baixa… a cau d’orella, que és vista a les nits de lluna plena als rius del Salvador, rentant roba i sempre busca el seu fill, el Cipitío a qui li va ser concedida la joventut eterna pel déu Tlàloc… per augmentar el seu patiment.

Ep! explica la llegenda que els tranuitadors (els reis de la nit) estan propensos a trobar-la.

No obstant això, persegueix amb més insistència als homes enamorats, als don joans que fan ostentació de les seves conquestes amoroses. A aquests, la Siguanaba se’ls apareix en qualsevol estanc d’aigua a altes hores de la nit estelada.

La veuen banyant-se amb guacal d’or i pentinant-se amb una pinta del mateix metall, el seu bell cos es trasllueix a través del camisa de dormir.

L’home que la mira es torna boig per ella.

Llavors, la Siguanaba el crida, i aconsegueix fer-li perdre el nord, fins embarrancar-lo i agafar-lo en un remolí profund que porta no se sap on (mai cap enamorat ha tornat per explicar-ho).

Hi ha qui diu que La Siguanaba ensenya la cara quan ja se l’ha guanyat cap el seu reialme a les profunditats de les aigües.

Algun missioner valent explica que per no perdre la seva ànima, l’home ha de mossegar una creu o una medalleta i encomanar-se a Deu.

Altra manera de lliurar-se del influx de la Siguanaba, consisteix a fer un esforç suprem i acostar-s’hi el més possible, tirar-se a terra cara al cel, estirar la mà fins tocar-li els cabells, i després estira-los amb totes les teves forces (s’ha de ser molt valent per no quedar paralitzat davant la Siguanaba).

Així la Siguanaba s’espanta i es tira al remolí de les aigües o al penyasegat…

Fins i tot hi ha alguna versió que aconsellen agafar-se a una planta denominada «escobilla»… els botànics l’anomenen «Sida acuta». Així quan la Siguanaba estira , amb les seves males arts, l’home, aquest s’agafa fort de la brancada d’aquest arbust i com per art de màgia, la Siguanaba sent que li estiren la cabellera… i deixa de fer màgia retirant-se a les aigües.

Hi ha quelcom de veritat en aquesta planta de Centre Amèrica perquè els experts en herbes remeieres ens diuen que té moltes propietats curatives: és un bon diürètic, demulcent, anthelmíntic i guaridor de ferides.

I ara ja coneixeu la llegenda de la Siguanaba:

N’era un gos i aquest conte s’ha fos

N’era un gat i aquest conte s’ha acabat»

Com que la gent s’espanta i fuig corrents de la Siguanaba… i ningú l’ha pogut fotografiar… ens hem de refiar d’algun dibuix fet pels homes que han pogut superar la seva presència…

igual no és una Siguanaba massa guapa… però té una cabellera impressionant.

El pintor Edgard Degas, impressionista francès ens la representa impressionant… com ell representava a les dones que l’enamoraven…

aquí es nota que l’artista va patir la seva presència…

En algunes ciutats d’Hondures podeu trobar escultures com aquesta:

Darrerament els de la NASA en l’han localitzat amb la seva tecnologia.

De totes maneres un consell si esteu fent turisme a Honduras i de nit estàs prop de l’aigua i et sembla que distingeixes una dona dins l’aigua… no dubtis i cames ajudeu-me… fuig abans que sigui massa tard.

aquest que va fer la foto es va poder salvar perquè portava els auricular connectats a les orelles i no va escoltar els seus cants màgics que embogeixen.

Bé retornem a la Història… havíem quedat als temps dels maies…

Podem fer una ullada virtual al clip multimèdia «24 curiosidades sobre los Mayas»

Bé els maies van anar progressant fins que un bon dia va arribar el senyor Colom i el seu grupet de colonitzadors…

Els experts en Història en expliquen que els contactes espanyols amb la població indígena d’Hondures va començar amb l’últim viatge de Cristòfor Colom.

El 1502, Colom va navegar més enllà de les Illes de la Badia i poc després va seguir a Punta Caxinas (Cap d’Hondures), va desembarcar a Trujillo i va prendre possessió d’Hondures en nom dels sobirans d’Espanya.

Des del seu descobriment, el territori d’Hondures es va mantenir intacte, fins al març de 1524, quan Gil González Dávila es va convertir en el primer espanyol a arribar a Hondures amb propòsits de conquesta.

gravat del Gil González Dávila, https://es.wikipedia.org/wiki/Gil_Gonz%C3%A1lez_D%C3%A1vila