DIA INTERNACIONAL DELS TREBALLADORS

Aquí van començar les reivindicacions, en serio, dels treballadors…

La Revolta d’Haymarket o Incident d’Haymarket va ser un fet històric que va tenir lloc a Haymarket Square (Chicago, Illinois, Estats Units) el 4 de maig de 1886 i que va ser el punt culminant a una sèrie de protestes obreres que, des de l’1 de maig, s’havien estat produït per la reivindicació de la jornada laboral de vuit hores.

Ep! que això va passar el 1886 i a dies d’ara, 2017 encara estem pràcticament igual… 131 i respecte a l’horari de treball poquet s’ha aconseguit.

Tornem als fets de Haymarket…

Durant una manifestació pacífica, una persona desconeguda va llançar una bomba a la policia que intentava dissoldre l’acte de forma violenta.

Com era d’esperar aquest desafortunat fet va desembocar en un judici, anys després qualificat d’il·legítim i deliberadament malintencionat, cap a 8 treballadors anarquistes i 5 d’ells, van ser condemnats a mort (un d’ells es va suïcidar abans de ser executat) i els altres 3 van ser reclosos. Foren els anomenats Màrtirs de Chicago pel moviment obrer.

En aquella época no hi havia encara la fotografia als diaris… per això els gravats de dalt i aquest en record dels 8 màrtirs…

Cal situar-nos en aquella época als EE. UU. estaven enmig de la revolució industrial.

A final de segle XIX, Chicago era la segona ciutat dels EUA.

De l’oest i del sud-est arribaven cada any per ferrocarril milers de ramaders desocupats, creant les primeres viles humils que albergarien a centenars de milers de treballadors.

A més, aquests centres urbans van acollir a emigrants vinguts de tot el món al llarg de segle XIX.

En aquella época sí que es pot parlar de classe obrera!

  • Una de les reivindicacions bàsiques dels treballadors era la jornada de 8 hores.
  • El moviment obrer lluitava per: 8 hores per al treball, 8t hores per descansar/dormir i 8t hores per a la casa/esbarjo.
  • El 1829 es va formar un moviment per a sol·licitar a la legislatura de Nova York la jornada de 8 hores.
  • Ull! abans existia una llei que prohibia treballar més de 18 hores, excepte cas de necessitat. (estem parlant de jornades laborals diàries)
  • Curiosament si no hi havia tal necessitat, si un funcionari d’una companyia de ferrocarril obligava un maquinista o fogoner a treballar jornades de 18 hores diàries havia de pagar una multa de 25 dòlars.
  • Al Canadà també hi havia un moviment sindical fort… va iniciar una campanya similar a partir de 1872 a favor del dia laboral limitat i dels drets sindicals, que es van obtenir en la dècada dels 1870 en aquest país.
  • La majoria dels obrers estaven afiliats a la Noble Ordre dels Cavallers del Treball, amb una important influència anarquista.
  • Però era + influent l’American Federation of Labor (Federació Nord-americana del Treball). En el seu quart congrés, realitzat el 17 d’octubre de 1884, havia resolt que des de l’1 de maig de 1886 la durada legal de la jornada de treball hauria de ser de 8 hores.
  • Fins i tot al 1886, el president dels Estats Units Andrew Johnson, va promulgar l’anomenada Llei Ingersoll, establint les 8 hores de treball diàries… però els EE. UU. són estats federats i cada estat havia de ratificar la nova llei… Inicialment 19 estats van sancionar lleis que permetien treballar jornades màximes de 8 i 10 hores (de totes maneres sempre hui havien clàusules que permetien fer treballar als obrers entre 14 i 18 hores).
  • Com que la cosa no avançava i les condicions de treball eren similars… i per molts obrers les condicions en què es vivia seguien sent insuportables… els sindicats es van mobilitzar.
  • La premsa qualificava el moviment en demanda de les 8 hores de treball com “indignant i irrespectuós”, “deliri de llunàtics poc patriotes”, i manifestant que era “el mateix que demanar que es pagui un salari sense complir cap hora de treball.

Com queda palès… la premsa sovint ha estat controlada pels empresaris capitalistes.

Comença el swing…

  • La Noble Ordre dels Cavallers del Treball (la principal organització de treballadors als EUA) va remetre una circular a totes les organitzacions adherides on manifestava: “Cap treballador adherit a aquesta central ha de fer vaga el 1r de maig, ja que no hem donat cap ordre al respecte”.
  • Aquest comunicat va ser rebutjat de ple per tots els treballadors dels EUA i del Canadà, que van repudiar als dirigents de la Noble Ordre per traïdors al moviment obrer.
  • L’1 de maig de 1886, 200.000 treballadors van iniciar la vaga, mentre que altres 200.000 obtenien aquesta conquesta amb la simple amenaça d’atur.
  • A Chicago, on les condicions dels treballadors eren molt pitjor que en altres ciutats del país, les mobilitzacions van seguir els dies 2 i 3 de maig.
  • L’única fàbrica que treballava era la fàbrica de maquinària agrícola McCormik, que es trobava en vaga des del 16 de febrer perquè volien descomptar als obrers una quantitat per a la construcció d’una església. La producció es mantenia a força d’esquirols.

  • El dia 2 la policia havia dissolt violentament una manifestació de més de 50.000 persones i el dia 3 se celebrava una concentració davant de les seves portes, quan estava en la tribuna l’anarquista August Spies, va sonar la sirena de sortida d’un torn de trencavagues. Els concentrats es van llançar sobre els scabs (grocs) començant una baralla campal. Una companyia de policies, sense cap avís, va procedir a disparar a boca de canó sobre la gent produint sis morts i diverses desenes de ferits.
  • Adolph Fischer, redactor del periòdic Arbeiter Zeitung, va córrer cap a la impremta del periòdic per a imprimir 25.000 pamflets (fet que després s’utilitzaria com principal prova acusatòria al judici que el va portar a la forca), els quals proclamaven:
    «Treballadors: la guerra de classes ha començat. Ahir, enfront de la fàbrica McCormik, es va afusellar als obrers. La seva sang demana venjança! Qui podrà dubtar ja que els xacals que ens governen estan àvids de sang treballadora? Però els treballadors no són un ramat de carners. Al terror blanc responguem amb el terror vermell! És preferible la mort que la misèria. Si s’afusella als treballadors, responguem de tal manera que els amos ho recordin per molt temps. És la necessitat el que ens fa cridar: A les armes!. Ahir, les dones i els fills dels pobres ploraven als seus marits i als seus pares afusellats, mentre que en els palaus dels rics s’omplien gots de vi costosos i es bevia a la salut dels bandits de l’ordre… Assequeu vostres llàgrimes, els quals sofriu! Tingueu coratge, esclaus! Aixequeu-vos!.

La cosa s’anava enverinant i arriba el fatídic 4 de maig:

  • La proclama acabava convocant un acte de protesta per l’endemà, el 4 de maig, a les 4 de la tarda, a Haymarket Square.
  • Es va aconseguir un permís de l’alcalde Carter Harrison, i es va poder fer un acte a 2/4 de 8 de la tarda.
  • L’alcalde va anar a l’acte d’Haymarket Square per a garantir la seguretat dels obrers… i quan van acabar els abrandats parlaments, va donar per acabat aquest.
  • Però a l’indret es van quedar, + de 20.000 persones.
  • L’inspector de la policia John Bonfield va considerar que havent acabat l’acte no havia de permetre que els obrers seguissin en aquest lloc, i al costat de 180 policies uniformats, van avançar cap al parc i van començar a reprimir-los.
  • De sobte, va esclatar entre els policies un artefacte explosiu que va matar a un oficial de nom Degan i va produir ferides en uns altres.
  • La policia va obrir foc sobre la multitud, matant i ferint a un nombre desconegut d’obrers.

gravat del moment de l’esclat de la “bomba”

gravat de la repressió policial

  • Es va declarar l’estat de setge i el toc de queda, i en els dies següents es va detenir a centenars d’obrers, els quals van ser colpejats i torturats, acusats de l’assassinat del policia.
  • Es van realitzar una gran quantitat de violacions de domicili i es va manipular la descoberta d’arsenals d’armes, municions, amagatalls secrets i fins a “un motlle per a fabricar torpedes navals”.

La cosa encara va empitjorar i:

  • El 21 de juny de 1886 es va iniciar la causa contra 31 responsables, nombre que posteriorment va ser reduït a 8.
  • El judici va ser en tot moment una farsa i es va fer sense respectar cap norma processal, la premsa groga sostenia la culpabilitat de tots els acusats i la necessitat de “penjar els estrangers”.
  • No es va poder provar res en contra seu, però els 8 de Chicago van ser declarats culpables, acusats de ser enemics de la societat i l’ordre establert. T
  • 3 d’ells van ser condemnats a presó i 5 a la forca.

En l’actualitat es considera que el seu judici va estar motivat per raons polítiques i no per raons jurídiques, és a dir, es va jutjar la seva orientació política llibertària i la seva condició d’obrers rebels i no l’incident en si mateix.

Finalment els empresaris van començar a entrar en raó…

  • A la fi de maig de 1886 diversos sectors patronals van accedir a atorgar la jornada de 8 hores a diversos centenars de milers d’obrers.
  • L’èxit va ser tal que la Federació de Gremis i Unions Organitzades va expressar el seu goig amb aquestes paraules:
    • “Mai en la història d’aquest país hi ha hagut un aixecament tan general entre les masses industrials.
    • El desig d’una disminució de la jornada de treball ha impulsat milions de treballadors a afiliar-se a les organitzacions existents… molts d’ells fins ara havien estat indiferents a les tasques sindicals.”

Un blocaire ens ha enviat aquesta interessant imatge:

 

Pels que tenen edat escolar i/o han d’estudiar el tema, vet ací un interessant resum:

Pels sindicalistes que ens segueixen:

Monument als 8 màrtirs, al cementiri de Chicago:

I una foto antiga d’un grup de sindicalistes visitants

Recordarem aquest episodi de la vida dels obrers en aquest clip multimèdia de 9 minuts:

Ara ja tenim + informació de què recordem cada 1r. de maig.

Ens acomiadarem amb la internacional, primer la versió en la llengua del Cervantes,

I ara amb la nostra,

Una forta encaixada!

Cerverí de GirOna

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>