L’HEREU DE LA CORONA D’ARAGÓ

Si consultem qualsevol enciclopèdia virtual… el terme «Príncep de Girona» trobarem que és un títol del regne, el principal de l’hereu del tron de la Corona d’Aragó, que tenia annexes les rendes reials de la ciutat de Girona (Gironès) i de la vegueria de Girona.

Però cal aprofundir una mica… si cerquem en els llibres de Història veurem com va anar evolucionant.

El títol de príncep de Girona era el propi de l’hereu de la Corona d’Aragó… però al llarg dels anys i diferents personatges va anar canviant fins arribar a aquesta expeessió de «príncep de Girona»… com a hereu del principat (Catalunya) dins els Països Catalans.

El rei Pere el Cerimoniós, dit i conegut tambécom el del Punyalet, i Pere IV d’Aragó i Pere III de Catalunya – Aragó signava com a Pere Terç (5 d’octubre de 1.319, Principat de Catalunya – 5 de gener del 1.387, Barcelona, Principat de Catalunya, fou sobirà de la Corona d’Aragó amb els títols de comte de Barcelona, rei d’Aragó, rei de València i de sardenya (1.336 – 1.387)… també fou rei de Mallorca (1.375-1.387), Duc d’Atenes i de Neopàtria (1.381 – 1.387)… i per últim no ens descuidem que fou comte d’Empúries (1.386-1.387).

I la major part del gironins el coneixen en aquestta controvertida estàtua:

Bé el cas és que Pere el Cerimoniós va crear els títols de duc de Girona (1.351) i de comte de Cervera (1.353) per tal d’enaltir la figura del seu primer fill varó…, l’infant Joan, com a hereu de la Corona. El ducat de Girona i el comtat de Cervera comprenien els territoris i les rendes reials de les vegueries de Girona i Cervera, respectivament… i diuen els historiadors que es va inspirar en la corona veïna… els reis francesos ja feien coses semblants per posar a un alt nivell a l’hereu.

Seguint els historiadors, Pere el Cerimoniós va escollir el rang de duc i no pel de príncep pels escrúpols protocol·laris que, en el segle XIV, encara comportava aquest últim títol a Catalunya, no oblidem que era oficialment un principat, però en el qual el «príncep» o sobirà ostentava el rang de Comte de Barcelona, rang que també ostentaven altres nobles catalans vassalls d’aquest últim. Així, el de duc va semblar el rang intermedi ideal. La situació a França, on ja es reconeixia una dignitat especial a l’hereu de la corona, també hi devia influir: si bé l’hereu francès exercia el títol de delfí (dauphin de Viennois) des de 1.349, en vida del rei Pere, els fou atorgat també el títol de Duc de Normandia… els cronistes van informar a Pere el Cerimoniós i així va quedar la cosa.

De totes maneres sembla ser que aquest títol era un tema personal… fet a mida de Joan com a hereu i no en cap cas de títols hereditaris. A la mort del monarca regnant, havien de revertir a la Corona, fins que el nou rei decidís atorgar-los al nou hereu, si ho considerava pertinent. Així es va passar el 1.387, en morir Pere el Cerimoniós i pujar al tron Joan I.

El Pere el Cerimoniós… es va enamorar bojament (com ha de ser un enamorament de Sibil·la de Fortià… cosa que li va reportar grans problemes amb els seu fill Joan i amb un grup de nobles…

Sibil·la de Fortià, amistançada i després muller de Pere el Cerimoniós

Ja veieu que de mica en mica es va anar construint el que podríem qualificar de Delfinat de Girona.

Els anys van anar passant i Joan I (successor de Pere el Cerimoniós) no va atorgar el títol de duc de Girona al seu hereu, l’infant Jaume, sinó que diverses fonts (no s’ha localitzat la carta d’atorgament) indiquen clarament que el transformà en delfí de Girona. Un grapat d’historiador el qualifiquen de Joan I el Caçador, i algun el Gentilhome.

Així tenim que al volum I de les Constitucions i altres drets de Catalunya, a l’apartat de Genealogia dels Reis d’Aragó i Comtes de Barcelona, es cita, a la genealogia de Joan I, que aquest tingué amb Violant de Bar un fill anomenat Jaume, «lo qual intitularen delphí de Girona» (i Comte de Cervera). Les raons cal cercar-les en la influència francesa (que ja comentàven abans), per una banda, i en la voluntat del rei d’atorgar al seu fill i hereu un títol singular i superior al que ja havia donat al seu germà Martí, duc de Montblanc des del 1.387.

El delfinat de Girona, però, fou tan efímer com la vida de l’infant Jaume (1.384 – 1,389)… El següent fill varó de Joan I, l’infant Ferran, de vida encara més efímera (visqué només uns mesos de l’any 1.389), no arribà a tenir assignat cap títol. Potser per prevenció contra aquesta mala fortuna, i perquè Martí s’havia instal·lat a Sicília, el nou infant Pere (que també va viure només uns mesos de 1.394), va rebre de seguida els títols de Duc de Girona i de Comte de Cervera. Els títols propis de l’hereu de la Corona ja no foren utilitzats fins al canvi de dinastia produït arran del Compromís de Casp, ja que Martí l’Humà accedí al tron de forma inesperada i el seu fill, Martí el Jove, ja posseïa, per matrimoni, un títol de rang superior, era el rei de Sicília.

Seguim avançant… i ja arribem al primer personatge que va portar el títol de príncep de Girona…

Va ser Alfons el Magnànim… l’any 1.414 (amb confirmació oficial a Girona el 1.416) el nou rei, Ferran d’Antequera, oriünd de Castella, on des de 1.388 s’emprava el títol de Prícep d’Astúries per a l’hereu, decidí modificar-lo.

Tot i mantenir l’assignació tradicional a Girona i a Cervera, elevà el ducat a principat i ordenà que el seu fill i hereu, l’infant Alfons, fos intitulat príncep de Girona. La cerimònia d’investidura, efectuada durant la coronació de Ferran, fou recollida pel cronista Jerónimo Zurita als seus «Anales de la Corona de Aragón» (XII, 34):

Y estando en su trono [el rei Ferran] llegó el infante don Alonso y vistióle el rey un manto y púsole un chapeo en la cabeza y una vara de oro en la mano, y dióle la paz y título de príncipe de Girona por su primogénito, como antes se llamaba duque; porque ya en el reino de Castilla y León se había dado al sucesor en el reino el título de príncipe de Asturias a imitación del reino de Inglaterra, porque en él al heredero que sucedía en el reino llamaban príncipe de Gales, de donde vino este título.

No oblidem que:

L’hereu d’Alfons el Magnànim, el seu germà Joan, era el rei de Navarra per matrimoni i, a la Corona d’Aragó, Duc de Montblanc i Senyor de Balaguer… i mai no ostentà els títols oficials de l’hereu catalanoaragonès. Sí que els empraren, en canvi, els seus hereus: primer Carles de Vianaque va viure poquet i va tenir un final tràgic.
Mort aquest el 1.461, el fins llavors Duc de Montblanc i Senyor de Balaguer, l’infant Ferran. En la persona de Ferran s’uniren els quatre títols que en els dos segles posteriors, durant la monarquia dels Àustries, es van identificar l’hereu de la Corona d’Aragó: príncep de Girona, duc de Montblanc, comte de Cervera i senyor de Balaguer.

Escut de Joan el Caçador com a duc de Girona

I podem continuar:

Escut del Príncep de Girona

Amb la supressió de la Corona d’Aragó arran de la Guerra de Successió (1.701 – 1. 714), amb els consegüents decrets de Nova Planta que ja n’hem parlat en diverses ocasions, i l’annexió dels territoris que la conformaven a la Corona de Castella, els monarques de la Casa de Borbó no van sentir cap necessitat d’emprar els vells títols catalano-aragonesos.

El 1.860 es va tornar a sol·licitar el mateix a la reina Isabel II (la del pont de Pedra)… i el 1.871 al nouvingut rei Amadeu de Savoia, amb el mateix efecte.

Amadeu de Savoia

El 1.880al rei Alfons XIIè que va tornar a negar-se a reinstaurar-lo, adduint que

Todas las demás provincias de la Monarquía española comprenderán fácilmente que no pudiéndose usar tan varia denominación a un tiempo (la de Asturias, por Castilla y León; la de Gerona, por el heredero de la Corona de Aragón, y Viana por Navarra), natural es que se adopte la más antigua (es decir, el Principado asturiano).

http://www.euskomedia.org/ImgsAuna/0009251.jpg

Alfons XIIè

I… sense haver-se retornat el títol s’arriba a la Guerra Civil…

Una vegada acabada la Guerra Civil…durant la dictadura del Tito Paco (Franco), Don Joan de Borbó, que mai va ser rei, però era el representant de la casa reial a l’exili, i portava el nom de Comte de Barcelona… desde Estoril (Portugal) va decidir que el seu fill Joan Carles utilitzés el títol de príncep de Girona (políticament menys compromès que el de príncep d’Astúries pel llarg període de desús) al seu passaport.
El 1.961, en el comunicat de la Casa Reial del compromís de Joan Carles amb Sofia de Grècia, s’anomena al llavors príncep com a príncep d’Astúries, de Girona i de Viana, amb el designi de reivindicar el pluralisme hispànic que el desenllaç de la Guerra de Successió havia anorreat i que, en el marc de l’oposició al franquisme, resultava políticament molt convenient.

Poc a poc i com formiguetes els reialistes borbònics havien anat consolidant al rei a l’ombra del Tito Paco mentre els republicans de sempre o estaven a l’exili o eren vigilats i apallisats per les forces de repressió pròpies del règim del Tito Paco on els grissos repartien llenya davant qualsevol manifestació.

Conegut activista català rebent una ració pels grissos

Com qui no vol la cosa ja hem arrivat fins els nostres dies…

L’actual Príncep de Girona

Des del 21 de gener de 1.977 els títols de l’hereu de l’antiga Corona d’Aragó són de fet ostentats pel príncep Felip de Borbó, si bé el reial decret de nomenament (RD 54/1977, BOE del 22 de gener del 1.977) només esmenta explícitament el de príncep d’Astúries i afegeix «También le corresponden los otros títulos y denominaciones usados tradicionalmente por el heredero de la Corona.»

En la mateixa línia, la Constituió espanyola del 1.978 al títol II, art. 57.2, indica:

El Príncep hereu, des del naixement o des que s’esdevingui el fet que origini l’evocació, tindrà la dignitat de Príncep d’Astúries i els altres títols vinculats tradicionalment al successor de la Corona d’Espanya.

I ja estem al 1.990… en una visita oficial a Girona, Cervera i balaguer… i pel 1.986 a Montblanc, el príncep Felip de Borbó assumí els títols respectius en sengles cerimònies d’homenatge popular, si bé no en fa cap mena d’ús públic més enllà de les visites a Catalunya.

Els puristes consideren que havia de dormir a la ciutat , concretament a Casa Carles… que es va arranjar per aquest esdeveniment… però en Felip va optar per dormir en un bucòlic centre de descans situat a Sant Gregori… lluny de les protestes a la plaça del vi… on sempre hi ha hagut manifestacions contra el rei, els borbons i tota aquesta parafernàlia que no combrega amb el caràcter català.

http://www.pedresdegirona.com/casa_carles_0.htm

Mas Ferran – Sant Gregori

Però no tot són flors i violes… Sense anar + lluny ahir, dilluns 2 de juny hi va haver + d1 miler de ciutadans a la plaça del Vi manifestant-se amb alegria contra el Borbó de torn…

I després passejada manifestació fins la subseu del Govern Central…

Quan hagi passat la «marea» dels dossiers informatius dels mitjans de premsa (40 i + planes sobre el rei) i tinguem una mica de perspectiva podrem valorar aquesta figura històrica que en general ha tingut tots els tics propis de reis borbons.

photo