LA UNIVERSITAT DE CAN PIPETA.

GAUDIM PRIMER D’UNES ENTRANYABLES IMATGES!

LA UNIVERSITAT DE CAN PIPETA.

Aquest diumenge ens vam trobar per primera vegada, després de més de 55 anys els diversos alumnes que anàvem a l’escola Graduada Mixta de Vilanna. Abans del dinar de germanor mentre ens reconeixíem, alguns feia anys i panys que no coincidíem, vam poder situar-nos en tres velles fotos que alguns dels participants havien rescatat del calaix de fotos antigues. Jo estava a la promoció del 1956… juntament amb el mestre Lluís, la seva dona que feia d’ajudanta (auxiliar d’Educació Infantil) diríem ara però que també ajudava a les noies més grans de la colla, que sols venien per la tarda a completar les seves labors… l’aixovar que és diu ara, per tenir material per la caixa de núvia i poder formar la nova llar.

Ja veieu que som una bona colla… Els dits van anar resseguint les diferents carones… i vam poder contar-ne trenta-set… i segur que encara en faltava algun que estava malalt com en Pere, en “Periquín” en aquella època, que era veí i no surt a la imatge… però es va afegir a la celebració perquè n’era usuari d’aquella entranyable escola.

Segons recordaven la majoria començàvem l’any o curs escolar quan fèiem 6 anys… però molts com jo als 5 anys ja estàvem a les nou del matí a l’escola perquè ja sabíem agafar-nos de paquet darrera la bici, les noies anaven en bicis amb portapaquets al darrera i nosaltres ens agafàvem a la cintura, teníem viatge gratis i sense haver ni de caminar ni pedalar.

L’espai era una sala única, amb quatre parets i una entrada lateral. Per una escala petitona entraves a la classe, amb 2 pissarres a la paret lateral esquerra pels petits i mitjans, una aixeta amb una galleda, sovint degotava, per poder tenir aigua per beure en dies de calor i poder fer llet amb els “polvos” que ens regalava l’exèrcit “made in USA”.

La paret principal, tenia una finestra central, una creu de fusta amb un sant Crist de metall, una foto del Franco en B/N, un mapa antic rebregat, per un costat “España, mapa físico” i per l’altra “mapa político” que ens havíem d’aprendre de memòria al llarg de l’escolaritat, abans dels 10 anys. Dues pissarres, una pels grans i l’altra pels més avançats amb operacions que em semblaven jeroglífics… però amb els anys vaig començar a dominar. Una taula plena de llibretes obertes per la darrera plana feta, un munt per les “borrador” i l’altra “limpio” un pot ple de llapis amb i sense punta, una tapa de capsa de sabates plena de gomes trinxades (perquè tothom en tingués una), una màquina manual per fer punta als llapis “El casco” de metall fabricada a Eibar i que estava enganxada a la taula per un metall (no fallava mai et deixava el llapis amb una punta magnífica, a punt per punxar algun company al anar al lloc). Una gran carpeta negra de pell ja gastada on la mestra guardava algun paper important. Un grapat de paper secants de color rosa. Un tinter doble de vidre i una ploma amb un bon tremp per corregir. Darrera la butaca, un gran armari amb dues portes, amb vidres a la part superior, dins material escolar, i els llibres d’escolaritat, on apuntava les notes cada trimestre, les havien de signar els pares i/o a vegades no eren les que ens pensàvem… i alguna mare es treia l’espardenya i corries amb el cul calent. També una ampolla de vidre plena de tinta que la mestra repartia cada matí amb prudència als tinters de cada pupitre.

L’altra paret lateral tenia una pissarra petita on la “senyo” apuntava coses seves, una mena d’agenda inintel·ligible per nosaltres. Una porta que grinyolava donava al “W.C.” on hi havia dos espais un per nens i altra per nenes. En “Niso” una vegada es va equivocar, la nena va xisclar i ell va acabar en un racó de genolls amb braços oberts i un llibre a cada mà… ara ho recorda com una de les moltes bretolades que feia, coses de l’edat. En aquesta paret encara hi havia cap al final una taula vella i falcada, amb llibres vells mal apilats que algun mal estudiant s’havia deixat i formaven part de la feble biblioteca de l’escola. També hi havia algun llibre de contes, de format gran i amb dibuixos que jo trobava magnífics. Al fons hi havia algun mapa de “Historia sagrada” per la classe dels dissabtes.

Eren altres temps estudiàvem de dilluns a dissabte. El diumenge missa, doctrina (catequesis), i a vegades rosari i quan tenies diners cine apte al cinema del capellà. La tele encara no s’havia inventat per nosaltres… era l’any 56 i era per minories, per gent rica de les grans ciutats. Uns penjadors estrafolaris de metall clavats en una llarga tira de fusta per posar els abrics apilats, que sovint acabaven al terra. Els jerseis al respatller de la cadira de fusta del pupitre.

Els petits començàvem al voltant d’una taula amb cadires de balca petites. Però al cap d’un any quedava algun pupitre de fusta, que eren bipersonals i passaves a ser important (ja no eres dels caganers).

Els pupitres eren vells, ben segur que eren del temps de la república… però vam ajudar a molt alumnes a créixer per dins.

Començàvem fent les feines amb llapis i quan estaves en pupitres havies de passar-ho en net… a la llibreta “Limpio” Ep!” el material el venia la senyo, nosaltres portàvem les monedes dins un nus al mocador per no perdre-les, i dintre la butxaca, sovint forada per les pedres, ferros i “xatarra” que hi posàvem com tresors pels nostres jocs.

A l’hivern davant de tot hi havia una estufa de ferro colat, amb un llarg tub, l’ajuntament feia portar unes saques de serradures i el més grans amb l’ajut d’un pal, preparaven l’estufa. Després amb un ventall animaven l’incipient foc… Algun any vam tenir llenya, escalfava més, però era més cara. El dia que els gran decidien fer “campana” perquè no es sabien la lliçó o perquè la sang els ho deia… posaven un full de diari arrugat dins el forat… començava a sortir fum, tothom amb els ulls vermells, alguns plorant i tot… i la mestra ens enviava al pati, obria les finestres i quan la cosa estava controlada, tocava la campaneta i tornàvem a entrar però ens ho havíem passat superbé.

Els grans havien trobat un camp enfonsat, durant la guerra es va destruir el pont de la carretera, coneguda com la “carretera de la vergonya”, els del MOP, Ministeri d’Obres Publiques, van desviar la carretera just per darrera de l’escola, arrambada a la muntanya amb un parell de corbes tancades, així les riuades del Ter i del Risec no molestaven. Nosaltres rodolàvem per la terra apilada al costat del pont enrunat, i vorejant el Risec (la major part de l’any anava sec) passat un canyer, després de molt trepitjar i corredisses darrera una pilota va convertir-se en un camp de futbol, amb unes pedres que marcaven les porteries… el més petits fèiem “bulto” i rebíem algun “pilotasso” per això ens deixaven jugar una mica. La tornada era més difícil, venia pujada, estàvem suats i cansats, bruts de pols i vam aprendre a fer escalada, alguna empenta al cul i ja érem dalt.

Les noies jugaven dalt, a saltar a corda… les petites primer miraven, poc a poc anaven aprenent. A mistric… i s’amagaven on podien fins que sortia la senyora de can Pipeta enfadada perquè feien servir la roba estesa per amagatall… i alguna mà quedava pintada als llençols i havia de tornar a rentar la roba baixant al riu. A pinset en un mini pati que estava “emporlonat”, amb l’ajut d’un guix que despistaven marcaven el circuit i amb un tros de rajola saltaven cantant cançons repetitives que mai vam aprendre. Nosaltres eren nois… i en aquells temps els grups eren molt importants.

Nosaltres també jugàvem, segons la temporada a “boles” que llavors eren de fang… i algú en tenia alguna de gran i d’acer i ens feia “dentetes”. Un bon dia arribava el costum de jugar a tirar la baldufa (ballarusques), cada un despistava algun cordill de casa i s’espavilava per canviar o comprar-ne una que ballés molt… guanyava el que la feia durar més. Els cromos, que anaven dins la tauleta de xocolata, servien de premi.

A l’escola quan arribàvem ja teníem feina apuntada… la senyo vivia dalt l’escola, en un pis petit i senzill, feia un viatge i posava una frase per fer còpia i cal·ligrafia, unes operacions matemàtiques. I algun problema segons el nivell, amb bona lletra. Nosaltres fèiem l’esborrany i després del vist-i-plau de la senyo, ens enfrontàvem ab la ploma, el tremps, la tinta i el paper i començàvem a passar-ho en net i “sense taques”… sovint el tremp traïdor deixava caure alguna taqueta… i tornar a començar… era cosa de paciència i dia a dia ena anàvem domant sense qui vol la cosa… els gran feien bona lletra i cap taca.. i sempre amb els dits nets. Jo encara recordo que molts dies arribava a casa i el llangardaix del sabó feia fàstics de tanta tinta que portava al dits polze, índex i central de la mà dreta.

Quan aconseguies acabar la feina de la pissarra, si encara no era hora d’anar a fer cua pel repartiment de la llet, t’enviava al lloc a fer un dibuix per il·lustrar la llibreta, fer algun títol, posar color al dibuix del dia anterior… es va despertar la meva afició, que encara em dura pel dibuix… sembla que ho feia bé… tot i l’edat primarenca sovint m’encarregava algun dibuix a la pissarra… agafava una cadira vella de balca per poder arribar-hi i vaig debutar com a dibuixant de guix en la negra pissarra (perquè llavors eren negres i no verdes) i amb fusta torçada per les humitats. Alguna vegada hi havia guixos de colors i podia posar-hi alguna ratlla acolorida. Per això l’amic i bon pintor Lluís Bosch Martí no entén perquè sempre m’agrada resseguir els dibuixos, ara com que el paper és blanc ho faig amb negre… si de petit hagués tingut pots de pintura i pinzells ara seria un artista multicolor com ell.

La senyo cada dia ens posava una mica de “lliçó” i la preguntava per grups, fèiem filera i l’anàvem repetint com lloros… com que ella no tenia temps d’escoltar tots els grups, els mitjans o grans més espavilats i que havien acabat la feina es cuidaven de nosaltres… era tot un aprenentatge cooperatiu… els que no sabien la lliçó passaven darrera la fila i tenien una altra oportunitat… després d’escoltar tantes vegades el mateix acabes recordant la tonada. Ara de gran quan he viatjat per la geografia de les espanyes he recordat moltes coses que havia memoritzat sense trobar-hi sentit.

Els dijous teníem dibuix per la tarda… quan la senyo havia vist alguna obra interessant a la llibreta t’autoritzava a fer servir el bloc de dibuix, aquella tarda arribaves a casa demanaves les monedes pel bloc amb il·lusió i ja podies començar a dibuixar, primer copiant unes làmines que et deixava la mestra, després podies comprar diversos llapis per ombrejar els dibuixos, comprar una goma millor per no deixar marques… i començaven a sortir obres guapes en gran format (comparat amb la llibreta tipus quartilla) el bloc el podies portar a casa per ensenyar què feies amb els diners que t’havien donat.

Poc a poc ens anàvem fent grans… el temps dels bolets, solíem escapar-nos fins el bosquet del costat i buscar algun bolet, alguna castanya… la portàvem a casa com un petit tresor.

Recordo una aventura quan devia tenir 10 anys, els gran van dir que havien capturat unes anguiles a la zona on el riu Risec desguassa amb el Ter. Aquell vespre vaig agafar una forquilla de casa, i un sac vell del meu pare i l’endemà a la tarda al sortir de l’escola en comptes de berenar, perquè ens donaven un tall de formatge, també de l’èxèrcit USA tornant a casa, amb un grup d’amics, valent tots, vam anar a la zona de les roques i vam aconseguir algunes anguiles… pel camí en vam vendre un parell per unes monedes. Però al arribar a casa, brut, moll i amb alguna esgarrinxada, la mare en comptes de felicitar-me, es va treure l’espardenya, em va donar un parell de cops al cul…

– “sembla mentida que tinguis tant poc seny, podies haver caigut a l’aigua i Déu sap què et podia passar”…

Però va preparar un arrós amb l’anguila… molt bo, llàstima que hi havia moltes espines, la poca carn que vaig trobar era esquisida… en vista del resultat mai més vaig tornar a pescar anguiles amb forquilla i saca. Després vaig estudiar que l’anguila és un peix migratori teleosti amb forma de serp, sense potes que remunta el corrent d’aigua dolça però que va al mar per criar. I ara m’he assabentat per un amic que ha visitat el Japó que allà la cuinen però abans li saben treure l’espina dorsal i la major part de les espines… Oblidava dir que l’anguila era gran, la mare encara va cuinar trossets amb bitxo i all que són condiments barats i propis d’aquella època de restriccions… per això encara ara m’agrada bitxo i all en molts cuinats.

Un altre dia vaig descobrir que parlàvem amb “oraciones” i que aquestes tenien una estructura amb nom ben “rimbonbants”… aquell dia vaig anar a casa amb paraules noves: “sujeto”, “predicado”, “complemento directo”, “complemento indirecto”, “complemento circunstancial” i aviat vaig memoritzar les preposicions: “a, ante, bajo, cabe…” per un moment vaig pensar que era una jerga pròpia dels escriptors… jo em feia entendre i mai havia tingut necessitat d’quells termes.

També record que un bon dia la senyoreta Catalina, com dèiem a la mestra, em va cridar a la seva taula: “a leer”… jo dret al seu costat, ella obre un llibre amb uns dibuixos (lletjots al meu gust, a mi m’agradaven els dels contes amb tota mena de coloraines) i aquells eren en blanc i negre i molt mal fets…

Hi havia un dibuix d’un pare i al costat la grafia sil·làbica:_ “pa – pa”, ella assenyala el dibuix amb el llapis i reseguint les síl·laves, diu en veu alta: “pa – pa”, després “repite” i jo li dic “pa -re”, el mateix amb “ma -ma” i acabem amb “ma – re”… unes altres provatures i passa l’altra company que ja s’esperava a la fila movent les cames.

L’endemà repàs amb poca fortuna i ampliació: el dibuix d’una taula: “me – sa” i jo “tau -la” i el dibuix-gargot d’una cadira: “si – lla” i jo: cadi – ra”… de totes maneres a tranques i barranques vaifg acabar llegint en castellà i en català quan vaig anar descobrint com es confegien les lletres, les síl·labes i les paraules.

Venia a ser una cosa així (aquestes planes són de + endavant)

 

 

 

Vaig aprofitar el temps, quan havia complert  7 anys, els vespres com que encara no havien arribat els meus pares a casa, el pare estaba al bosc fent feixines o a l’hort i no tornava fins que es feia fosc, la mare estava a la fàbrica “Tèxtil Armengol”… anava a casa d’en Xicu Barnades, ell llegia el diari “La vanguardia Española”… periòdic amb molts fulls i de format gran, em convidava a la taula i deia: “noi, llegeix-me en veu alta aquestes notícies” i jo practicava, parlàvem de coses que passaven més lluny del poble, li comentava l’acudit d’en Muntanyola que sortia cada dia, la tira còmica del rey Absalón (molt còmica) i algún dia ens animàvem a fer-la petar fins que la Carmeta deia: “toca el timbre, Pilar ves a obrir que en Jaume ve a buscar en Llorenç”. I cap a casa falta gent. El divendres en Xicu en donava unes monedes per anar el diumenge al cine del Capellà a Bonmatí. (era un bon negoci, m’agradava llegar i encara em pagaven).

 

Bé, mica en mica m’anava fent gran, abans de començar l’estiu, quan ja complia 10 anys la senyo va cridar al pare i ens va dir:

– “Miri Jaume, el seu fill val molt per estudiar… i és una llàstima que es quedi aquí, ja poques coses li puc ensenyar, són molts i ell té futur fent el batxiller. Hauria d’anar a Girona”

Jo havia anat algunes vegades a Girona, especialment a la tardor, per Fires, endiumenjat i estrenant pantalons i/o abric, o les sabates del goril·la… però això d’anar cada dia a Girona… em sentia aventurer, com si fos gran de cop.

El pare no va concretar res, aquell dia al sopar va treure el tema… va dir:

– “faré hores al bosc tallant feixines pel Xicu de la farga que té una bòbila a Anglès i podré ajudar-te a pagar el tren”

Jo ja imaginava els viatges a la capital… El pare va afegir.

– “Però hauràs d’anar a Conferència (classes particulars) tot l’estiu i anar a recollir préssecs, pomes i avellanes per guanyar algun “quarto” (que és com es deia dels diners) i poder-te pagar els llibres, són molt cars, ja m’ho ha dit el sereno que hi té 2 fills i ha de fer hores extres per sortir-se’n”

Aquell estiu va ser el més productiu a l’escola… i la primera setmana de setembre, vestit amb la millor roba que tenia acompanyat de la mestra i d’un amic, en Joan de Bonmatí cap a Girona falta gent… estàvem nerviosos, per postres la “carbonilla” del fum de la màquina de trens em va entrar al ulls, vaig arribar a Girona, amb els ulls vermells però content com en Patufet. Vam caminar molt, des de l’estació d’Olot fins el carrer de la força… venia pujada i bufava (en aquella època ja tenia bronquitis i asma), finalment vam arribar a l’Institut, un pati petitó i vam entrar, ens van posar en una aula gran, molt gran comparada amb la meva petita escola, van posar-nos ben separats i Mn. Fuentes ens va fer una introducció i per espantar-nos una mica en va dir alguna paraula en llatí… jo ja no l’escoltava… em vaig embadalir mirant animals de tota mena, disecats, posats en unes grans vitrines… ocupant tot el pany de paret… sense adonar-me em vaig aixecar i amb ulls com taronges mirava un i altra animal… fins que Mn. Fuentes em va posar la mà a l’esquena i em va etzibar:

– “Muchacho has venido a hacer el examen para bachiller, no a pasear por un museo, ya tendrás tiempo, si Dios quiere, de conocer todos esos animales, ellos te pueden esperar, tú no puedes perder tiempo. El tiempo es oro”.

I jo una mica avergonyit em vaig asseure i vaig començar a resoldre coses, recordo la divisió amb 2 xifres decimals amb la prova de multiplicar… va sortir a la primera, els problemes els vaig trobar senzills.

Un petit descans, vaig poder parlar una mica amb la senyora Catalina que estava al pati resant perquè ens aprovessin… vam tornar a entrar, un dictat amb algun parany però sense problemes, estàvem ben entrenats… havia aprofitat els gairebé 5 anys a l’escola. Algunes preguntes sobre el tema del dictat per entendre el text. Després un per un vam anar a llegir un fragment d’un llibre que tenia Mossèn Fuentes. Encara es recordava de mi i va ser generós. Em va fer llegir un fragment que parlava d’animals. Amb veu clara i controlada vaig llegir el text i li vaig comentar què havia entès. Va dir-me

–  “Bien muchacho. Carpe diem, hora adest vespertina” (aprofita el dia, la nit és negra)”

Vaig acabar, després d’entregar els fulls de l’examen… abans de sortir vaig fer una ullada més detinguda a les vitrines. Fora la senyo ens va recollir a tots dos i ens va acompanyar a agafar el tren… repassàvem les diferents preguntes com lloros… i ja calculàvem la nota. Al cap d’una setmana vam tornar a buscar les notes. Estaven posades en un tauler. Al llegir el nostre nom al llistat d’admesos per fer el batxiller, el cor va fer un batec especial… ja no tornaria a anar a l’escola Graduada Mixta de Vilanna. Els trobaria a faltar. Tindria nous amics però ja no seria el mateix.

Amb tot encara no hem aclarit el títol: “LA UNIVERSITAT DE CAN PIPETA”… resulta que l’escola estava als baixos d’una casa que em sembla recordar era d’un pagès de Can Solà de Vilanna que la tenia llogada a l’ajuntament de Bescanó conjuntament amb el senzill pis de dalt pel mestre de torn (en aquell temps hi havia el refrany que diu: “passes més fam que un mestre d’escola”… i era perquè cobrava poc de l’estat, però tenia pis prop de la mateixa escola, i podia fer classes extres cobrant una mòdica quantitat, el que es coneixia com conferència, solia ser una hora després d’acabar les classes, on es feia els deures i s’avançava una mica en temes nous, o ens preparaven per fer el salt a Girona a fer el batxillerat.

Podem situar aquesta escola gràcies al google maps, escola can Pipeta La casa, encara es veu amb el teulat, tot i que s’hi han fet moltes obres tenia enganxada una altra casa, amb una entrada enfonsada que era Can Pipeta… allà hi vivía un matrimoni, el marit era miner a les mines d’Osor, la sra. feinejava per la casa i treballava a una de les 2 fabriques tèxtils de Bonmatí (La colònia, que dèiem nosaltres), tenien 4 fills:

  • l’hereu havia anat al seminari de Cervera, en aquells temps el que era de família humil i volia estudiar, era la única solución… anar al seminari i si tenies vocació acabaves de capellà… després per la década dels 60, molts s’ho van deixar i es van casar i van esdevenir professionals lliberals,
  • el fill segon encara venia a l’escola però era dels grans i aviat va anar a treballar.
  • el fill petit, en Josep, va ser company nostre… i ara amb el temps ha recuperat la seva casa, ha adquirit l’edifici de l’escola i pis i amb diverses obres fetes per ell mateix ha acabat amb un agradable edifici… qualsevol dia li demanaré fer alguna foto,
  • encara hi havia una germana (una mica + gran que el petit) que també va estudiar amb nosaltres.

Ja hem explicat l’anècdota de la roba amb la pobre mestressa de Can Pipeta… tots sabem que els nens donen alegria però són sorollosos i més quan es tracta d’un grup de 37 elements de 5 fins 14-16 anys.

La majoria d’alumnes que van pasar per l’escola aviat s’havien d’integrar al món del treball… molt d’ells eren de famílies de pagès, algún fins i tot de sequer, dalt de la muntanya, que cada dia havien de fer una bona caminada o baixar amb una bici atrotinada però després pujar un bon tros a peu amb la bici a coll.

Altres eren de cases de pagès amb més de regadiu de Vilanna i de Trullàs… però a pagès ja se sap sovint hi havia feines que necessitaven molts braços…. les famílies tenien molts fills perquè ajudessin quan hi havia feina, no totes podien llogar un mosso que visquès a la pallisa… i durant uns quants dies el noi i/o la noia no podía anar a l’escola, la feina era primer.

D’altres els pares tenien una petita botiga i calia ajudar i algún dia tocava feinejar i l’escola s’esperava. Degut a aquestes circumstàncies i d’altres de personals eren pocs els que marxaven cada dia a Girona a fer el batxillerat, i després a fer estudis superiors, i/o universitaris… potser el 10%… però una cosa tinc clara i diumenge parlant amb la majoria d’ells ho confirmava, l’escola tot i les seves mancances (comparades amb les d’ara) ens va preparar de manera sòlida per ser persones… que és la millor educació per la vida i gràcies a aquesta escola tots, qui més qui menys han triomfat en la vida, han estat pares i mares models, molts d’ells ja avis i àvies orgullosos dels seus nets, la majoria ja jubilats perquè és llei de vida però encara amb ganes de seguir ajudant a la familia i donant mostra de civisme i ciutadania… per tots nosaltres aquella senzilla i viva escola va ser la universitat de la vida, i unànimement la qualifiquem de la Universitat de Can Pipeta… que ens va donar el diploma de bones persones.

Ens acomiadarem amb una música dels anyes 56-60 a càrrec del conegut “Duo Dinàmico”,

https://www.youtube.com/watch?v=NvhsxR7qwes

Un petó.net

Llorenç Carreras FOTO 2 ucp A manera de recull hi posarem unes fotos del diumenge, començarem per la foto de grup, llàstima que algún ja havien marxat… les famílies et reclamen.  FINS LA PROPERA TROBADA !

Fins i tot per fer la foto de grup ens comportàvem com alumnes d’una universitat del poble,

Uni Can Pipeta

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>