La Lluna és l’únic satèl·lit natural de la Terra.
Té un diàmetre de 3 475 km i orbita a una distància mitjana de 384 400 km del nostre planeta.
La massa de la Lluna és molt menor que la terrestre i per això l’acceleració de la gravetat a la superfície és aproximadament 1/6 de la de la Terra.
La superfície és plena de cràters i posseïx una atmosfera molt tènue, pràcticament insignificant, formada per àtoms d’heli, d’argó i ions de sodi i potassi.
Fins i tot, abans d’allunitzar.. l’Hergé ja ho va intuir i dibuixar,
La Lluna reflecteix la llum del sol i, vista des de la Terra, és l’objecte més brillant després del Sol.
El 21 de juliol de 1969 els astronautes de l’Apollo XI van ser els primers homes a trepitjar-ne la superfície.
Actualment la Lluna triga 27d 7h 43m 11,5s a girar entorn de la Terra si es considera el gir respecte al fons estel·lar (revolució sideral), però 29d 12h 44m 2,9s si el considerem respecte al Sol (revolució sinòdica), i això és perquè en aquest lapse la Terra ha girat al voltant del Sol.
Gràcies a aquest moviment es donen les fases de la Lluna, eclipsis i marees lunisolars.
Les fases de la lluna ja són molt conegudes:
Eclipse de lluna… pot ser total i parcial
Marees lunisolars… els experts ens parlen de diverses possibilitats: els efectes de les marees tant de la Lluna com del Sol es fan sentir al mateix temps sobre la Terra, i de les seves combinacions en resulten diverses situacions característiques. Considerem el cas més simple, en el que les declinacions d’ambdós astres respecte l’equador siguin zero. En la següent figura, es mostra la interacció entre les marees solars i lunars, tal i com serien vistes per un observador situat sobre el Pol Nord:
- Lluna nova [a], Luna en sizígia (conjunció), marees vives
- Quart creixent [b], Lluna en quadratura, marees mortes
- Lluna plena [c], Lluna en sizígia, Lluna i Sol en oposició, marees vives
- Quart decreixent [d] Lluna en quadratura, marees mortes
El cicle complet dura 29,5 dies. En [a], conjunció, i [c], oposició (també anomenades conjunció superior i inferior, respectivament), les direccions de les acceleracions de marea lunar i solar coincideixen, llavors hi haurà plenamars més altes i baixamars més baixes que la mitjana. Aquestes són les marees vives.
En [b] i [d], que són les quadratures, els eixos majors dels dos el·lipsoides d’equilibri són perpendiculars i resulten les marees menys acusades, les marees mortes. L’interval entre dos marees mortes (o vives) és de 14,75 dies. Es produeix així la desigualtat semi mensual.
És un tema científic que els que miren la lluna no captem… però que té la seva importància.
Com que la Lluna tarda el mateix temps a donar una volta sobre si mateixa que entorn de la Terra, ens presenta sempre la mateixa cara… això ja ho van entreveure alguns filòsofs grecs com Aristarc de Samos (200 aC)
representació primitiva de la teoria Heliocèntrica:
Això es deu al fet que la Terra, per gravetat, ha frenat completament la Lluna. La majoria dels satèl·lits presenten aquest fet respecte als seus planetes. Així fins a l’època de l’exploració espacial va ser impossible veure la cara oculta de la Lluna, que presenta una dissimetria respecte a la cara visible.
La cara oculta va ser fotografiada per primera vegada per la sonda Luna 3 el 1959. El Sol il·lumina sempre la meitat de la superfície lunar, que no coincideix necessàriament amb la cara que veiem, cosa que produeix les fases de la Lluna.
La lluna encara té altres aspectes poc coneguts pel gran públic… mirem aquest document multimèdia,
Recordem que l’òrbita de la Lluna descriu una el·lipse al voltant de la Terra. La distància entre els dos astres és variable així com també la velocitat orbital. Per efectes gravitatoris, el període de rotació lunar està sincronitzat amb el seu període orbital de manera que la Lluna sempre mostra la mateixa cara cap a la Terra. D’això se’n diu rotació síncrona.
Però els experts ens fan notar que la rotació lunar és uniforme i la seva translació no, perquè segueix les lleis de Kepler, es produïx una libració en longitud que ens permet veure un poc de la superfície lunar a l’est i a l’oest de la part que normalment està encarada cap a la Terra.
Per postres el pla de l’òrbita lunar està inclinat uns 5 ° respecte a l’eclíptica, per la qual cosa es produïx una libració en latitud que ens permet veure alternativament un poc més enllà dels pols nord i sud de la Lluna.
Degut a aquests 2 moviments, el total de superfície lunar vista des de la Terra aconsegueix un 59% del total. Cada vegada que la Lluna creua l’eclíptica, si la Terra i el Sol estan sensiblement alineats (Lluna plena o Lluna nova) es produirà un eclipsi de Lluna o un eclipsi de Sol.
Donada la complexitat del moviment, els nodes de la Lluna no estan fixos sinó que fan una volta cada 18,6 anys. L’eix de l’el·lipse lunar no està fix i l’apogeu i perigeu fan una volta completa cada 8,85 anys. La inclinació de l’òrbita varia entre 5 ° i 5 ° 18′.
Ja veieu pacients blocaires que la lluna és bastant complexa… i encara hi ha més aspectes a comentar…
Si ens hi fixem bé cada la Lluna es veu aproximadament tres quarts d’hora més tard cada dia… Els astrònoms han trobat una senzilla explicació: és degut a l’òrbita de la Lluna al voltant de la Terra.
Parlem-ne, la Lluna completa una volta al voltant de la Terra aproximadament una vegada al mes. Aquest moviment fa que la Lluna avanci al voltant de 12 graus en el cel cada dia. Si la Terra no rotara, veuríem la Lluna creuant la volta celeste d’oest a est durant dues setmanes, i després estaria dues setmanes absent (durant les quals la Lluna seria visible en el costat oposat del globus).
No obstant això, la Terra completa un gir cada dia (la direcció de gir és també cap a l’est). Així, cada dia li porta a la Terra al voltant de 50 minuts més per a estar de front amb la Lluna novament (la qual cosa significa que nosaltres podem veure la Lluna en el cel.) El gir de la Terra i el moviment orbital de la Lluna es combinen, de tal forma que l’aparició de la Lluna es retarda de l’orde de 50 minuts cada dia.
Per a notar el moviment de la Lluna en la seva òrbita, cal tenir en compte la seva ubicació en el moment de la posta de sol durant alguns dies. El seu moviment orbital la portarà a un punt més cap a l’est en el cel en el crepuscle cada dia.
Ara ja en sabem um grapat + de coses sobre la nostra enigmàtica lluna, la Selene dels poetes hel·lènics.
Si mirem aquest quadre…
En Cerverí en explica que Selene (en grec antic: Σελήνη) era una antiga deessa lunar, filla dels titans Hiperió i Teia… vivia pels voltants del mont Olimp.
Com és natural un bon dia va veure un pastor molt guapo, de nom Cària que en altres versions l’anomenen Endimió.
Bé el fet, sigui Cària o Endimió és que Selene es va enamorar bojament d’ell i el va estimar com estimen els deus.
Sembla ser que Selene veié a Endimió adormit en una cova del mont Lamos, prop de Milet, on s’havia refugiat per descansar, i ambdós s’enamoraren.
Com que estava tabt enamorada i ella com a deesa savia que que els mortals morien… ja tens que Selene va demanar al déu + important, el Zeus, que concedís a Endimió la vida eterna perquè així poguessin estar sempre junts.
Però Zeus que era molt murri va fer la feina a mitges i el pobre i enamorat Endimió va prendre la decisió de dormir en un somni perpetu, i només es despertaria per estar amb Selene… per així poder viure l’eternitat que necessitaven per a poder estar sempre junts.
Cada nit, Selene baixava a la cova del mont Lamos per visitar el seu amant adormit. D’aquest amor nasqueren cinquanta filles, i en diverses versions, també Naxo, l’heroi de l’illa de Naxos.
Potser no us heu cregut el relat de l’amic Cerverí… però si aneu a Grècia us explicaran la llegenda… us animeu i arribeu fins l’actual Turquia (en aquella éspoca era la Grècia clàssica) i al nord trobareu encara les runes del santuari d’Endimió al vessant sud d’Heracleia… és una cambra amb forma de ferradura, un vestíbul d’entrada i un pati amb columnes.
Per si us falla el GPS que és tant modern que no reconeix aquests indrets mitològics us posos un senzill mapa,
Ara no us penseu pas que és un invent d’algun cronista grec i del Cerverí de GirOna… resulta que el gran poeta nacional, en Joan Maragall també li va dedicar un excel·lent poema,
http://detroiaaitaca.wordpress.com/2011/01/26/himnes-homerics-joan-maragall-xxxii/
Pels blocaires que tenen poc temps per passejar pels links,
«Parleu de la bella Selena, la d’ales obertes, oh Muses
filles de Zeus el Croni, veu-dolces i de tant bon cant:
la resplendor de son cap en el cel, inonda la terra;
lluu sa corona en els aires obscurs, i ho fa lluir tot.
Escampa sos raigs a l’eixir son bell cos de banyar-se
adins l’Oceà, revestida llavors la divina Selena
de vesta lluenta, i enjonca els cavalls resplendents i cap-drets,
a l’hora del vespre, del mes en la bella meitat : sa rodona
està en plenitud, i esclaten sos raigs en el cel poderosos,
i als homes senyalen presagis molt grans. El Croni, una volta,
amb ella va unir-se d’amor en son tàlem; i, plena restant,
infantava la verge Pandea, tant bella entre’ls déus immortals.
Salut, sobirana Selena, la blanca de braços, benèfica,
de trenes formoses! Havent per tu començat, cantaré
els mig-deus celebrats pels aedes, de veus tant amables,
que són de les Muses servents.»
Joan Maragall
I arribem a la traca final… segons els càlculs dels astrònoms… gràcies als potents ordinadors actuals… han arribat a la conclusió que la Lluna es va apartant de nosaltres… vaja que està en una fase dedesamor…
Agafeu-vos fort… esteu bens posats a la cadira ?
Resulta que fa milions d’anys, la Lluna estava molt més prop de la Terra, potser deu vegades més a prop que ara, i la seva grandària aparent en el cel era colossal.
Avui coneixem que la Lluna s’allunya de la Terra a raó de 3,8 cm per any i ho sabem perquè els astronautes i dues naus russes que van aconseguir arribar a la Lluna, a les missions dels apolos 11, 14 i 15 més les naus Lunokhod 1 i 2 sense tripulació, deixar cinc reflectors a la superfície lunar. Des de la Terra, vam llançar un pols làser cap a aquests miralls que reboten i torna a la Terra. La precisió és d’1 mil · límetre, no està gens malament per a un recorregut d’uns 800.000 km.
Atenció! … la Lluna s’allunya perquè s’accelera en la seva òrbita, a causa d’efectes que provoca sobre els oceans terrestres.
El fet que la Lluna s’allunyi portarà conseqüències a la Terra. Una d’elles és la durada dels dies. Quan la Lluna estava molt a prop de la Terra, els dies duraven tot just 5 hores, però a mesura que s’allunyava, els dies es van allargar fins a les 24 hores d’avui.
Però seguiran allargant-se fins que durin un mes i més, fins que es facin eterns i una cara de la Terra miri sempre al Sol i l’altra resultarà estar sempre a les fosques.
Ara comenceu a veure on estarà el problema?
De totes maneres tranquils… encara n’hi ha per molt, moltíssim temps… cap de noslatres ho podrà veure… com tampoc hem vist el «Big Bang»… o els dinosaures en acció.. o el tant famòs Cro-Minyó ni tampoc el Neanderthal en el seu hàbitat.