Hugo Rafael Chávez Frías (Sabaneta, Barinas, 28 de juliol de 1.954 – Caracas, 5 de març de 2013), polític i militar veneçolà, president de Veneçuela des del 2 de febrer de 1999 fins la seva mort ahir dimarts 5 de març del 2.013
Era fill dels mestres Hugo de los Reyes Chávez i Elena Frías.
Hugo i el seu germà Adán
Els seus companys d’escola li deien ‘Tribilín’ perquè era esprimatxat, alt i de peus grans.
El que en aquella terra es diu un “llanero clásico” de la ciutat de Barinas, així ens el recorda Rafael Simón Jiménez, company seu al liceu Daniel Florencio O’Leary, i autor del llibre «Lo nunca antes contado sobre Chávez y el Chavismo».
Chávez mai va ser el que se’n diu: un bon alumne, però destacava en el grup de teatre.
HC estudiant
El seu profe se de química afirma que mai va aprovar aquesta matèria i que amab penes i treballs es va poder graduar.
Curiosament tampoc va formar part dels efervescents moviments estudiantils dels anys 60.En canvi l’esmentat Rafael Simón era un dels líders del moviment comunista en el que HC mai hi va participar.
Com és natural al no destacar en les notes, li agradava l’esport… “El seu somni era ser pitcher». Estimava el béisbol i el seu gran ídol en la vida era el Néstor Isaías conegut com ‘Látigo’ Chávez, un llançador esquerrà comel mateig HC, malauradament va morir jove en un accident d’aviació. HC visitaba la seva tomba constantement per a prometre-li que seria el seu substitut”.
H C de jove quan va entrar a l'acadèmia militar
Però va entrar a la acadèmia militar… i la seva apatia política va canviar de manera radical… sembla ser que algun dels seus superior li explicaven la figura de Simón Bolívar… ell es va quedar amb la idea que Simón Bolívar era més aviat un Déu que un llibertador de carn i ossos.
Hugo Chávez amb els seus pares quan estava a l'acadèmia militar
Un bon dia es va decidir… va anar a la tomba que visitava… i en veu alta li va dir al “Látigo” que havia canviat de somni… ara desitjava amb totes les seves forces la conquesta de la Pàtria, ja no volia destacar en el béisbol.
amb els companys de l'acadèmia militar, 1973
HC anava rumiant el tema… devia ser el 1.975 que es va trobar amb l’amic Rafael, a Sabaneta, es van abraçar, van parlar de coses de joventud… i de sobte li etziba: «Mira Rafael, ara sóc tinent, però abans del 2.000 seré general i tú mateix veuràs el canvi que faré a aquest nostre país»
Hugo Chávez, 1975
Va començar a parlar amb altres companys sobre la necessitat de fer un cop d’estat per canviar les coses…
Alguns anys després el Rafael, que pertanyia al «MAS (Movimiento al Socialismo)» i HC es van tornar a trobar a Barinas. Segons explica el RS, estaven enganxant propaganda de José Vicente Rangel… Hugo passava per allà amb un altra tinent, es van parar i junts van enganxar els posters… va ser un detall d’amistat. Temps + tard degut a un fallat cop d’estat va acabar l’HC a la presó, RS el va anar a visitar i van comentar el moment de glòria que va significar per ell enganxar posters socialistes.
Es va casar dues vegades i era pare de quatre fills.
segona dona, María Isabel Rodríguez Oropeza, casada del 1.997 al 2.004
Va realitzar estudis professionals a l’Acadèmia Militar de Veneçuela i de ciències polítiques a la Universitat Nacional Experimental Simón Rodríguez (UNESR). Estava condecorat en diverses ocasions i tenia el grau militar de tinent coronel.
El 1982, va fundar clandestinament amb d’altres militars el Moviment Bolivarià Revolucionari-200 (MBR-200), d’esquerres i nacionalista.
Però recordem qui era Simón Bolívar ?
Considerat majoritàriament el “Libertador” de l’Amèrica Llatina, el general Simón Bolívar va lluitar en una cruenta guerra colonial en què va desenvolupar els principis de l’alliberament nacional en sis països llatinoamericans. El record de Simón Bolívar ha estat una inspiració per a les generacions posteriors, però, al seu torn, el seu llegat revolucionari i intel·lectual s’ha convertit en un nou camp de batalla, on uns i altres citen i reivindiquen la seva figura.
Podeu fer una ullada a l’article de la viquipèdia… una mica llarg però molt entenedor d’aquella época.
Com que els blocaires que ho desitgin ja ho consultaram, a manera de resum: Va participar en la fundació de la Gran Colòmbia, estat que va intentar consolidar com una gran confederació política i militar a Amèrica, de la qual va ser president. Bolívar és considerat per les seves accions i idees una destacada figura de la història universal, perquè va deixar un llegat polític a molts països llatinoamericans, alguns dels quals l’han convertit en objecte de veneració nacionalista, com queda palès pels nombrosos reconeixements que li han fet: porten el seu nom Bolívia, la República Bolivariana de Veneçuela el departament de Bolívar a Colòmbia, la província de Bolívar a l’Equador, i moltes altres localitats, institucions, parcs, muntanyes, entre d’altres, arreu del món. La moneda veneçolana es diu bolívar.
Per a poder entendre millor la figura del Hugo Chávez, hem de fer un repàs al moviment «bolivariano» i el «bolivarianismo»
http://es.wikipedia.org/wiki/Bolivarianismo
Podem llegir el text redactat pel Simón Bolívar on es coneix el seu ideari…
«Simón Bolívar, Libertador Presidente; teniendo presente:
1- Que una de las principales causas de los desastres en que se ha visto envuelta la República ha sido la escandalosa dilapidación de sus fondos por algunos funcionarios que han intervenido en ellos. 2-Que el único medio de extirpar radicalmente este desorden, es dictar medidas fuertes y extraordinarias, he venido a decretar y
DECRETO ARTICULO PRIMERO: Todo funcionario público a quien se le convenciera en juicio sumario de haber malversado o tomado para si los fondos públicos $ 10.000 arriba, queda sujeto a la pena capital.
ARTICULO SEGUNDO: Los jueces a quienes según la ley competa este juicio, que en su caso no procedieren conforme a este Decreto, serán condenados a la misma pena.
ARTICULO TERCERO: Todo individuo puede acusar a los funcionarios públicos del delito que indica el Artículo Primero.
ARTICULO CUARTO: Se fijará este Decreto en todas la Oficinas de la República, y se tomarán en razón de él en todos los despachos que se libraren a los funcionarios que de cualquier modo intervengan en el manejo de los fondos públicos.
IMPRIMASE, PUBLIQUESE Y CIRCULESE
Dado en el Palacio Dictatorial de Lima, al 12 de enero de 1824, IV de la República». SIMON BOLIVAR
«En cuanto a dinero ya he dicho a usted que ha de hacer para pagar deudas y ahora añadiré: que suprima todos los empleos que no sean necesarios, además se va a mandar un reglamento de Hacienda que dará bastante dinero, de suerte que quitando pícaros, ahorrando gastos y aumentando la renta, iremos para adelante y tendremos con que pagar todo» SIMON BOLIVAR
Tornem al personatge Hugo Chávez,
A finals dels anys 80, el president veneçolà Carlos Andrés Pérez aplica un pla de xoc neoliberal sota els dictats del Fons Monetari Internacional (FMI). [prenem-ne nota]
El 27 de febrer de 1989 les classes populars de Caracas es mobilitzen massivament contra aquesta mesura en un moviment anomenat Caracazo, i davant d’això Carlos Andrés Pérez ordena a l’exèrcit reprimir les manifestacions populars, causant entre 500 i 5.000 morts, segons les fonts.
moviment 1989
Aquesta ordre de disparar contra la població civil provoca un fort descontent dins mateix de les forces armades, i són diversos els militars que busquen destins on no estiguin obligats a complir-la, entre ells Hugo Chávez.
El 4 de febrer de 1992 un grup de militars dirigit per Chávez protagonitza un cop d’estat contra el govern de Carlos Andrés Pérez. El cop fracassa, i Chávez, després d’exposar breument els motius de la seva insurrecció i d’assumir la responsabilitat dels fets, anuncia la seva rendició en un discurs televisat, «per evitar un vessament de sang innecessari» segons les seves paraules.
http://es.wikipedia.org/wiki/Golpe_de_Estado_de_febrero_de_1992_en_Venezuela
Higo Chávez, 1992
L’intent colpista, sense precedents des que el 23 de gener de 1958 un moviment cívico-militar havia enderrocat la dictadura de Marcos Pérez Jiménez, tot i anar dirigit aquesta vegada contra un règim constitucional, va ser acollit amb entusiasme per una part considerable de la població. Chávez va ser immediatament empresonat i reclòs a la presó de Yare, pendent de judici
HC amb els seus companys colpistes del 92
El 27 de novembre del mateix any un altre grup de militars descontents protagonitza un nou intent de cop d’estat que també fracassa, tot i l’onada de protestes al carrer. Entre les seves reivindicacions hi havia l’alliberament de Chávez. Tanmateix, pocs mesos després el parlament destitueix el president Carlos Andrés Pérez per malversació de fons… sembla ser que l’Hugo no anava tant equivocat com ens explicava la prensa europea.
Tot això molts ho hem viscut gràcies els mitjans de comunicació social… ja al 1994, el nou president Rafael Caldera compleix la seva promesa electoral i acorda el sobreseïment del procés obert contra Chávez.
Una vegada en llibertat Chávez funda l’organització política Moviment Cinquena República (MVR per les seves sigles en castellà) i comença a recórrer el país explicant la seva proposta de convocatòria d’una Assemblea Nacional Constituent per tal de regenerar el país i difonent un ideari nacionalista fonamentat en el pensament del líder de la independència Simón Bolívar així com diverses propostes progressistes.
http://es.wikipedia.org/wiki/Movimiento_V_Rep%C3%BAblica
Podem ampliar informació en aquest estudi de 24 planes,
http://svs.osu.edu/jornadas/Pereira.pdf
La victòria electoral de 1998 i el procés constituent…
Comencara podeu recordar va ser candidat a la presidència de la República pel MVR, i amb el suport de diferents partits d’esquerres, el 6 de desembre de 1998 Chávez guanya les eleccions imposant-se al candidat de consens dels partits tradicionals (COPEI i Acción Democrática), Henrique Salas i a l’ex-miss univers Irene Sáez. Comença el procés conegut com a Revolució Bolivariana.
Chávez convoca les eleccions a l’Assemblea Nacional Constituent, eleccions en les que s’imposen les forces polítiques que li donen suport. Després d’un intens i accelerat debat, la nova constitució s’aprova en referèndum el 16 de desembre de 1999 entrant en vigor pocs dies després. Es tracta d’una constitució democràtica que estableix àmplies garanties en la protecció dels drets humans, que reafirma el caràcter públic de Petrolis de Venezuela (PDVSA, principal empresa petroliera estatal), que permet l’adopció de polítiques econòmiques de tots els signes i que garanteix i amplia els drets socials i polítics, inclosos els drets ambientals, els dels pobles indígenes i les reivindicacions del moviment feminista. Així mateix introdueix innovadors mecanismes de democràcia participativa.
HC el 1998
Fruit d’aquesta constitució el juliol de 2000 es convoquen noves eleccions per renovar els òrgans de l’estat. Les forces que donen suport a Chávez tornen a imposar-se i ell és reelegit en el càrrec.
Primeres mesures de govern i aprovació de les lleis habilitants
Entre les primeres mesures del nou govern de Chávez destaca el rellançament de l’Organització de Països Exportadors de Petroli (OPEP) contribuint d’aquesta manera a que el preu del petroli recuperés progressivament el valor que havia perdut en els anys precedents; fet que va comportar un important increment d’ingressos per al país (cal tenir en compte que Veneçuela és el quart productor mundial i el segon de l’OPEP) i que va permetre al país començar a recuperar-se de la crisi econòmica dels anys precedents.
Paral·lelament Chávez es manifesta contrari a l’Acord de Lliure Comerç de les Amèriques (ALCA) propugnat pels Estats Units; i aposta per començar a treballar conjuntament amb els altres països de la zona en un projecte d’integració llatinoamericana. Així mateix subscriu diversos acords de col·laboració amb Cuba.
un acudit ens permet entendre què és l'ALCA
Davant dels atemptats de l’11 de setembre de 2001 a Nova York i Washington DC, Chávez els condemna amb fermesa però també critica durament els bombardeigs nord-americans sobre l’Afganistan i la mort de civils innocents, guanyant-se encara més l’antipatia dels Estats Units.
En l’àmbit interior, posa en marxa l’anomenat Plan Bolívar 2000 orientat a la realització d’un seguit d’infraestructures bàsiques, pla en el que va participar activament l’exèrcit, davant les crítiques d’alguns sectors opositors.
Així mateix comença una tímida reforma agrària redistribuint entre les cooperatives de camperols les terres estatals que estaven sense treballar. Aquest procés de reforma agrària es comença accelerar amb l’aprovació per part del president de les 49 «lleis habilitants», mitjançant un procés legislatiu previst a la constitució que guarda forces similituds amb el decret-llei.
L’aprovació d’aquestes lleis, va aixecar una onades de protestes per part de l’oposició, que en criticava tant el procediment extraordinari, com el contingut, especialment pel que fa a la Llei de Terres, la Llei de Pesca i la Llei d’Hidrocarburs.
Durant el mandat de Chávez Veneçuela reforçà els llaços amb la Comunitat Andina de Nacions (CAN) i s’integrà al MERCOSUR, un tractat internacional de cooperació econòmica en l’àmbit de l’Amèrica del Sud.
http://www.mercosur.int/home.jsp?contentid=7&seccion=1
Però tot i els avenços especialmen ten els capes + baixes de la població venezolana… la dreta no para…
Amb l’aprovació de les «lleis habilitants» l’oposició es mobilitza de forma espectacular, especialment a partir de finals de 2001, aconseguint agrupar des la patronal FEDECAMARAS fins al sindicat Confederació de Treballadors de Veneçuela (CTV), passant per diverses organitzacions civils, la conferència episcopal i per la pràctica totalitat dels mitjans de comunicació privats del país. Es produeixen repetides manifestacions opositores multitudinàries, a les que el govern respon també amb convocatòries massives.
La manifestació de l’oposició es desvia del recorregut autoritzat i avança en direcció al Palau de Miraflores. Quan les dues manifestacions (opositora i progovernamental) estan a punt de confluir a l’ encreuament del Puente Llaguno amb l’Avinguda Baralt s’esdevé un tiroteig que causa més d’una desena de víctimes.
L’oposició fa caure la senyal de l’única cadena pública de televisió (Venezolana de Televisión, coneguda popularment com Canal 8). Les imatges dels morts i ferits i són àmpliament difoses per totes les televisions privades del país, acompanyades d’un pronunciament de la cúpula militar, i precipiten que l’exèrcit envolti el palau presidencial i que en Chávez s’hagi d’entregar sota l’amença de ser bombardejat (posteriorment en el judici sobre aquests fets es demostraria que la majoria dels morts en el tiroteig eren manifestants pro-Chávez, que les imatges televisives havien estat manipulades i que el pronunciament militar colpista havia estat pregravat abans dels tiroteig. Així mateix, tot sembla indicar que els trets van tenir l’origen en franctiradors de la Policia Metropolitana, comandada en aquell temps per l’alcalde metropolità opositor Alfredo Peña, amb l’objectiu de desencadenar el cop d’estat, si bé aquests darrers extrems encara no han pogut ser confirmats plenament. D’altres versions apunten a que el tiroteig va ser un foc creuat entre partidaris i opositors de Chávez; o bé que els trets van sorgir de l’exèrcit)… com sempre a la dreta conservadora li costa jugar net per defensar els seus postulats.
Paral·lelament i al·legant un «buit de poder» el president de FEDECAMARAS, l’empresari Pedro Carmona Estanga s’autoproclama president de la República amb el suport de la CTV, d’organitzacions civils i de les jerarquies militar i catòlica. Es consuma el cop d’estat.
Carmona inicia una forta repressió contra els partidaris de Chávez que causarà desenes de víctimes mortals en les escasses 48 hores que romandrà en el poder, diversos diputats són arrestats i l’ambaixada cubana és assetjada. Les seves primeres mesures són la derogació, per Decret, de la Constitució de 1999, la dissolució del parlament, i la destitució dels càrrecs més importants de la República, des dels magistrats del Tribunal Superior de Justícia fins al Defensor del Poble.
Però no va acabar aquí aquest disbarat… fins i tot el govern d’Espanya va recolzar el cop d’estat… coses de la diplomacia espanyola quan aquí manava el PP… amb el senyor José Mª Aznar.
Reacció popular i restauració de la democràcia
Paral·lelament els dies 12 i 13 d’abril milers de persones provinents majoritàriament dels cerros (barris populars d’habitatges precaris autoconstruïts), on els partidaris de Chávez són amplia majoria, es mobilitzen cada vegada de forma més massiva i van encerclant les instal·lacions militars. Tot i el silenci absolut dels grans mitjans de comunicació (que transmetien una imatge de normalitat i reconeixien el nou govern), les concentracions de suport a Chávez i al règim constitucional esdevenen multitudinàries en poques hores, convocades per les ràdios comunitàries que han resistit a la repressió i pels treballadors del transport en motocicleta que recorren la capital donant suport a Chávez i traslladant les comunicacions de la resistència. Així mateix, alguns sectors de l’exercit, com la brigada paracaigudista de Maracay, comandada pel general Raúl Baudel, es neguen a reconèixer el nou govern.
El 13 d’abril la mobilització de suport popular en favor de Chávez és tant important que Carmona i el seu govern abandonen a corre-cuita el palau de Miraflores. El vice-president del Govern de Chávez, Diosdado Cabello jura el càrrec com a president provisional davant del president del Parlament Wiliam Lara i ordena a les tropes lleials que alliberin Chávez (que havia estat traslladat a una petita illa sota control dels rebels i incomunicat).
Els treballadors del Canal 8 aconsegueixen tornar a emetre. Poques hores després Chávez retorna en helicòpter a Miraflores aclamat per la multitud concentrada davant del palau, només 47 hores després del cop d’estat.
Recuperat el poder, Chávez reprèn les reformes iniciades, fet que mobilitza novament a l’oposició que ara opta per convocatòries sectorials. així a finals de 2002 i començaments de 2003 té lloc una vaga a la primera empresa del país: Petrolis de Veneçuela (PDVSA). Aquesta convocatòria d’aturada petroliera (paro petrolero en castellà), que no complia amb tots els requisits legals, té una incidència escassa en els treballadors de base, però un ampli seguiment entre els enginyers i els gerents que veien amenaçada la seva posició a l’empresa davant els canvis que Chávez volia introduir en la direcció. Hi ha importants manifestacions opositores i la vaga s’allarga durant dos mesos deixant gairebé a zero la capacitat de producció de PDVSA. La vaga pren formes més agressives i part del sistema informàtic de l’empresa, així com diversos pous de petroli, són sabotejats
La majoria de la població però suporta les privacions fins que els treballadors de base de PDVSA recuperen el control de l’empresa i la tornen a posar en funcionament, ajudats per personal tècnic qualificat que han enviat altres països de l’OPEP, principalment l’Iran i Algèria.
Per la seva part el recentment nomenat president del Brasil, el progressista Lula da Silva, avança a Veneçuela el petroli suficient perquè aquesta pugui fer front als contractes internacionals que estan a punt de vèncer. El govern de Chávez se salva novament in extremis.
Recuperats per a l’estat els ingressos de PDVSA, a mitjans del 2003 Chávez comença a implantar un ambiciós conjunt de programes socials anomenats missions. Entre les més destacades trobem:
- Missió Barri Endins (Barrio Adentro en castellà) encarregada de portar l’atenció sanitària fins llavors inexistent als barris populars i a les comunitats rurals, que s’articula principalment a través d’un conveni amb Cuba en el que aquest país aporta milers de metges que de forma voluntària s’instal·len durant dos anys als barris populars de Veneçuela per prestar atenció primària, a canvi de preus preferents per a Cuba en el petroli veneçolà. Amb aquest programa s’ha assolit una ràtio d’un metge o metgessa per cada 1200 habitants.
- Missió Robinson d’alfabetització mitjançant mètodes audiovisuals amb suport de professorat voluntari (aquest programa en els darrers dos anys ha alfabetitzat prop d’un milió i mig de persones i és a punt d’eradicar l’analfabetisme a Veneçuela).
- Missió Identitat encarregada de censar els milions de persones que fins llavors no existien per a l’estat i no tenien cap tipus de dret reconegut (ni tan sols el dret de vot).
- Missió Mercal de subministrament d’aliments de primera necessitat a baix preu per a les classes més desafavorides.
Per citar només alguns exemples. Així mateix, després de l’aturada petroliera, Chávez va disposar que diversos edificis moderns i equipats que fins llavors eren utilitzats pels gerents de PDVSA passessin a ser les seus de la Universitat Bolivariana de Veneçuela, encarregada de donar accés a la universitat a les classes més desafavorides.
Però l’oposició seguia a pinyó fixe.. i va intentar una altra manera de descol·locar al Chávez…
Va optar per la via institucional utilitzant un mecanisme de democràcia participativa contingut a la Constitució de 1999.
L’article 72, introduït a proposta de Chávez, disposa que mitjançant una recollida d’un nombre de signatures igual al 20% del cens electoral es pot forçar la convocatòria d’un referèndum sobre la continuïtat o no del president en el càrrec.
Després d’un turbulent procés de recollida de signatures amb acusacions creuades d’entrebancs per part del govern i de falsificació de signatures per part de l’oposició, el Consell Nacional Electoral va determinar que s’havia assolit la xifra necessària per convocar el referèndum sobre la continuïtat o no de Chávez en el seu càrrec; convocant el referèndum revocatori per al 15 d’agost de 2004.
En el procés electoral amb més alta participació de la història de Veneçuela, i amb ciutadans que van haver de fer hores de cua (fins a tres quilòmetres en els barris populars) a causa de la massiva afluència de votants, prop del 60% dels electors es va mostrar partidari de la continuïtat de Chávez en el càrrec fins al final del seu mandat el 2006, mentre que prop del 40% va votar per revocar-lo del seu càrrec.
Els conservadors van seguir amb la seva dèria… fent denúncies de frau electoral però la totalitat dels observadors internacionals van avalar els resultats, fins i tot aquells observadors que havia proposat l’oposició, com el Centre Carter i l’Organització d’Estats Americans. (organismes made in USA).
http://www.cartercenter.org/index.html
cues el dia de la votació
I perquè aprenguin els governs de casa nostra… es va controlar els votants de manera electrònica,
A finals de 2004 es van realitzar eleccions per als governadors dels estats de la república. Els candidats que comptaven amb el suport de Chávez es van imposar en 20 dels 22 estats
Encara va venir un tercer mandat democràtic,
A les eleccions presidencials del 3 de desembre de 2006, amb una alta participació, Chávez va ser revalidat en el càrrec superant el 62% del vots, molt per davant del candidat unitari de l’oposició, el governador de l’estat de Zulia, Manuel Rosales. A diferència del que havia passat en anteriors ocasions, Rosales va acatar els resultats i va admetre la seva derrota.
Precisament en aquest 3r. mandat va ser quan es va produir aquella reunió que va dornar la volta al món…
Durant un debat a la XVII Cimera Iberoamericana que es va celebrar el novembre del 2007 a Santiago de Xile, Chávez va protagonitzar una agra polèmica amb el rei Joan Carles I d’Espanya i el president d’aquest mateix estat, José Luís Rodríguez Zapatero.
El president veneçolà va titllar l’expresident espanyol José María Aznar de feixista i, mentre Zapatero li demanava respecte per un president elegit democràticament pels espanyols, Chávez l’interpelava constantment insistint en el fet. Això va enfurismar el Rei d’Espanya, el qual li va deixar anar el comentari ¿Por qué no te callas? (Per què no calles?). Aquesta expressió va ser adoptada per l’oposició veneçolana com a lema, i Chávez va criticar a Joan Carles I els dies posteriors als fets, retreient-li la supèrbia espanyola des dels temps de la colonització.
http://www.youtube.com/watch?v=lUZxlXkbaxM
Les aigües van tornar al seu curs… i va arribar un quart mandat democràtic… el teniu encara a la memòria perquè fa pocs dies,
Guanyà per quart cop les eleccions presidencials celebrades el 7 d’octubre de 2012 davant d’Henrique Capriles, amb un mandat que havia de durar sis anys més. No obstant Chavez no va poder assistir a la presa de possessió que hauria hagut de celebrar-se el 10 de gener de 2013 degut a que es trobava rebent tractament mèdic a l’Havana.
Batalla contra el càncer i mort
Va ser operat el 10 de juny a l’Havana per una inflamació a la pelvis, sense fer cap compareixença pública fins l’1 de juliol de 2011, quan va admetre en un discurs televisat que tenia càncer.
Després d’una nova operació i tractament contra el càncer a Cuba l’11 de desembre de 2012, va tornar a Veneçuela on va restar hospitalitzat sense tornar a la vida política fins a la seva mort el 5 de març de 2013.
(als 58 anys) fa pocs dies amb les seves filles
Podem llegir a la premsa d’avui,
http://internacional.elpais.com/internacional/2012/12/31/actualidad/1356959661_172483.html
http://www.lavanguardia.com/internacional/20130306/54368060443/venezuela.html
http://www.vilaweb.cat/noticia/4091887/20130306/venecuela-dol-blindada-mort-chavez.html
En unacosa coincideixen tots: Hugo Chávez ha estat un revolucionari que es va emborratxar del poder. Llàstima que no va saber fer com el camarada i amic Garibaldi que per les seves lluites a Itàlia i Sud-Amèrica se l’ha anomenat l’heroi de dos móns, d’Europa i d’Amèrica…. però no va voler honors i càrrecs polítics, es va retirar a la illa de Caprera. [Ja ho vaig comentar abastament en un anterior article]
Giuseppe Garibaldi
http://www.youtube.com/watch?v=hAXoGxLx6yk
Ja ho diuen per terres dels «madriles«: «el poder endiosa»
Us proposo visionar aquest document, poc conegut al nostre país,
http://www.youtube.com/watch?v=hUbOaYYzzQY
Ens acomiadarem amb un clip de música bolivariana,
http://www.youtube.com/watch?v=mLiL2vLfI5s
Descansi en pau el revolucionari fet president, Hugo Chávez.
Un Petó.Net
Cerverí de GirOna
En Kienyke, ens envia aquesta informació en nom de la redacció de la revista virtual colombiana
http://www.kienyke.com/historias/el-mausoleo-de-bolivar-donde-chavez-habria-reservado-un-espacio-para-su-tumba/
Ara descansaran de costat el Simón Bolívar i el Hugo Chávez
En RADIALISTAS hemos recibido esta oración al comandante Hugo Chávez que recoge los sentimientos de dolor y esperanza de una inmensa multitud de latinoamericanos y latinoamericanas que compartimos el proyecto de la Patria Grande impulsado por el líder venezolano.
La compartimos con ustedes no para endiosar a un hombre, sino para ubicarlo entre los grandes de América Latina.
Chávez nuestro
que ya estás en el cielo.
Santificada sea la República Bolivariana de Venezuela.
Venga a nosotros la unidad latinoamericana.
Hágase la voluntad del pueblo
que es la voluntad de Dios.
El pan nuestro de cada día
lo produciremos con nuestras manos
y lo distribuiremos con justicia.
No nos perdones la ineficiencia ni la corrupción.
No nos dejes caer en el neoliberalismo.
Y líbranos de la privatización de PDVSA.
Amén.
Los trece años de presidencia de Hugo Chávez en Venezuela y el desarrollo de la revolución bolivariana pasarán a la historia como el mayor fenómeno político mundial del que más cosas han contado los medios de comunicación para, paradójicamente, desinformar de la realidad. Comencemos por las odiosas comparaciones.
Mientras en España votábamos a gobiernos que han llevado a un 21,1% de la población por debajo del umbral de pobreza y disparaban al 45% la pobreza infantil, el Hugo Chávez estigmatizado en nuestros medios reducía la pobreza de Venezuela un 44%, según datos de la CEPAL, lo que suponía que cinco millones de venezolanos dejaron de ser pobres.
Venezuela ocupó, por cuarto año consecutivo, el primer puesto regional en apoyo a la democracia, con un 77% de respaldo popular que se demuestra con una participación electoral de más del 80 %, el 55% de la cuál votó a Chávez en las últimas elecciones presidenciales. En 1998 la participación era tan solo del 54%. En España, en cambio, un 86% asegura que la situación política es mala o muy mala y un 93% de españoles está a favor de modificar la Constitución. En las últimas elecciones generales la abstención, junto con el voto nulo y el blanco, sumaron el 30%, y Mariano Rajoy fue presidente del gobierno por el apoyo a su partido de tan solo el 22% de los españoles.
Mientras Hugo Chávez subió el gasto social al 60% de todos los ingresos nacionales percibidos, en España, en 2010, fue del 25,7% del PIB. Cuando España se ha convertido en el país con más desigualdad social de la eurozona, Venezuela, entre 1998 y 2008, vio una disminución del 17’9% de esta desigualdad social, según la CEPAL.
Mientras 14 millones de venezolanos acceden a alimentos subsidiados por el Estado y el 61% de la población venezolana compró este año alimentos en puntos de venta del Estado, en España aumenta el IVA de los alimentos del 8 al 10% y decenas de miles de ciudadanos dependen de la caridad de comedores sociales privados para subsistir.
Durante 2011 el gobierno venezolano ha repartido 146.022 viviendas entre los más empobrecidos. En España, según el Consejo General del Poder Judicial, se producen 526 desahucios diarios ( Público, 2-10-2012).
Gracias a estas políticas, Hugo Chávez ha sido el líder político que más apoyo ha ido logrando en la urnas y en la calle de su país durante más de una década pero, curiosamente, es el que ha sufrido en España más editoriales críticos, más insultos, más acusaciones de dictador, más mentiras y más conspiraciones mediáticas para derrocarle. Al final los medios lograron su objetivo: que Hugo Chávez tuviera una mala imagen en España. Según el Barómetro del Real Instituto Elcano de diciembre de 2010, Chávez era con diferencia el líder peor valorado por los españoles: recibe un 1,7 en una escala de 10. Pero no son los españoles quienes deben elegir al presidente venezolano, son los venezolanos, y éstos no eran rehenes de los medios españoles porque podían apreciar cada día sus políticas. No es la primera vez que la valoración de un líder político es muy diferente fuera que dentro de su país. Mientras los ciudadanos soviéticos maldecían a Mijaíl Gorbachov, al que responsabilizaban del derrumbe de su confederación y el fin de las ayudas estatales, la opinión pública internacional, gracias a la campaña mediática mundial, veía en el último presidente soviético el hombre que llevaba la democracia a la Unión Soviética.
Sin duda la opinión pública que posee más rigor y conocimiento del líder es la que vive bajo sus políticas y no la que las conoce a través de medios de comunicación. Por tanto podemos afirmar que las víctimas del crimen mediático no han sido ni Hugo Chávez ni los venezolanos. Han sido los ciudadanos españoles, a los que se les ha negado la posibilidad de conocer y comprender lo que sucedía en Venezuela.
En la historia de Venezuela, de toda América Latina, y en el recuerdo de todos los hombres y mujeres del mundo que hayan buscado la verdad entre las tinieblas desinformativas de los grandes medios, Hugo Chávez quedará como el líder que mejoró como nadie las condiciones de vida de los venezolanos más desfavorecidos, que impulsó de un modo ya irreversible la unidad latinoamericana y que dio ánimos y esperanzas a la humanidad de que un mundo más justo, fuera del capitalismo, es posible. Por eso los venezolanos le seguían votando y su revolución seguirá adelante. Muchos españoles se habrán quedado sin saber todo eso. Ese es el crimen mediático del que la historia no nos absolverá.
Pascual Serrano
La Guerrilla Comunicacional
El presidente Hugo Chávez, quien falleció el 5 de marzo de 2013 de un cáncer a los 58 años, marcó para siempre la historia de Venezuela y de América Latina:
1. Jamás en la historia de América Latina, un líder político alcanzó una legitimidad democrática tan incontestable. Desde su llegada al poder en 1999, hubo 16 elecciones en Venezuela. Hugo Chávez ganó 15, de las cuales la última el 7 de octubre de 2012. Siempre derrotó a sus rivales con una diferencia de 10 a 20 puntos.
2. Todas las instancias internacionales, desde la Unión Europea hasta la Organización de Estados Americanos, pasado por la Unión de Naciones Suramericanas y el Centro Carter, se mostraron unánimes al reconocer la transparencia de los escrutinios.
3. James Carter, antiguo presidente de Estados Unidos, incluso declaró que el sistema electoral de Venezuela era “el mejor de mundo”.
4. La universalización del acceso a la educación instaurada en 1998 tuvo resultados excepcionales. Cerca de 1,5 millones de venezolanos aprendieron a leer y escribir gracias a la campaña de alfabetización denominada Misión Robinson I.
5. En diciembre de 2005, la UNESCO decretó que se había erradicado el analfabetismo en Venezuela.
6. El número de niños escolarizados pasó de 6 millones en 1998 a 13 millones en 2011 y la tasa de escolarización es ahora de 93,2%.
7. La Misión Robinson II se lanzó para llevar al conjunto de la población a alcanzar el nivel secundario. Así, la tasa de escolarización en la enseñanza secundaria pasó de un 53,6% en 2000 a un 73,3% en 2011.
8. Las Misiones Ribas y Sucre permitieron a decenas de miles de jóvenes adultos emprender estudios universitarios. Así, el número de estudiantes pasó de 895.000 en 2000 a 2,3 millones en 2011, con la creación de nuevas universidades.
9. Con respecto a la salud, se creó el Sistema Nacional Público para garantizar el acceso gratuito a la atención médica a todos los venezolanos. Entre 2005 y 2012 se crearon 7.873 centros médicos en Venezuela.
10. El número de médicos pasó de 20 por 100.000 habitantes en 1999 a 80 por 100.000 en 2010, o sea un aumento del 400%.
11. La Misión Barrio Adentro I permitió realizar 534 millones de consultas médicas. Cerca de 17 millones de personas pudieron ser atendidas, mientras que en 1998, menos de 3 millones de vidas tenían acceso regular a la salud. Se salvaron 1,7 millones de vidas entre 2003 y 2011.
12. La tasa de mortalidad infantil pasó de un 19,1 por mil en 1999 a un 10 por mil en 2012, o sea una reducción de un 49%.
13. La esperanza de vida pasó de 72,2 años en 1999 a 74,3 años en 2011.
14. Gracias a la Operación Milagro lanzada en 2004, 1,5 millones de venezolanos víctimas de cataratas u otras enfermedades oculares, recobraron la vista.
15. De 1999 a 2011, la tasa de pobreza pasó de un 42,8% a un 26,5% y la tasa de extrema pobreza de un 16,6% en 1999 à un 7% en 2011.
16. En la clasificación del Índice de Desarrollo Humano (IDH) del Programa de las Naciones Unidas para el Desarrollo (PNUD), Venezuela pasó del puesto 83 en el año 2000 (0,656) al puesto 73 en 2011 (0,735), y entró en la categoría de las naciones con el IDH elevado.
17. El coeficiente GINI, que permite calcular la desigualdad en un país, pasó de 0,46 en 1999 a 0,39 en 2011.
18. Según el PNUD, Venezuela ostenta el coeficiente GINI más bajo de América Latina, es el país de la región donde hay menos desigualdad.
19. La tasa de desnutrición infantil se redujo en un 40% desde 1999.
20. En 1999, el 82% de la población tenía acceso al agua potable. Ahora es un 95%.
21. Durante la presidencia de Chávez, los gastos sociales aumentaron en un 60,6%.
22. Antes de 1999, sólo 387.00 ancianos recibían una pensión. Ahora son 2,1 millones.
23. Desde 1999, se construyeron 700.00 viviendas en Venezuela.
24. Desde 1999, el gobierno entregó más de un millón de hectáreas de tierras a los pueblos aborígenes del país.
25. La reforma agraria permitió a decenas de miles de agricultores ser dueños de sus tierras. En total, se distribuyeron más de 3 millones de hectáreas.
26. En 1999, Venezuela producía el 51% de los alimentos que consumía. En 2012, la producción es de un 71%, mientras que el consumo de alimentos aumentó en un 81% desde 1999. Si el consumo de 2012 fuera similar al de 1999, Venezuela producirían el 140% de los alimentos consumidos a nivel nacional.
27. Desde 1999, la tasa de calorías que consumen los venezolanos aumentó en un 50% gracias a la Misión Alimentación que creó una cadena de distribución de 22.000 almacenes de alimentos (MERCAL, Casas de Alimentación, Red PDVAL), donde se subvencionan los productos a la altura de un 30%. El consumo de carne aumentó en un 75% desde 1999.
28. Cinco millones de niños reciben ahora alimentación gratuita a través del Programa de Alimentación Escolar. Eran 250.000 en 1999.
29. La tasa de desnutrición pasó de un 21% en 1998 a menos del 3% en 2012.
30. Según la FAO, Venezuela es el país de América Latina y del Caribe más avanzado en la erradicación del hambre.
31. La nacionalización de la empresa petrolera PDVSA en 2003 permitió a Venezuela recuperar su soberanía energética.
32. La nacionalización de los sectores eléctricos y de telecomunicación (CANTV y Electricidad de Caracas) permitió poner término a situaciones de monopolio y universalizar el acceso a estos servicios.
33. Desde 1999, se crearon más de 50.000 cooperativas en todos los sectores de la economía.
34. La tasa de desempleo pasó de un 15,2% en 1998 a un 6,4% en 2012, con la creación de más de 4 millones de empleos.
35. El salario mínimo pasó de 100 bolívares (16 dólares) en 1998 a 247,52 bolívares (330 dólares) en 2012, o sea, un aumento de más del 2.000%. Se trata del salario mínimo más elevado de América Latina.
36. En 1999, el 65% de la población activa cobraba el salario mínimo. En 2012 sólo el 21,1% de los trabajadores disponen de este nivel salarial.
37. Los adultos de cierta edad que nunca trabajaron disponen de un ingreso de protección equivalente al 60% del salario mínimo.
38. Las mujeres desprotegidas así como las personas discapacitadas reciben una ayuda equivalente al 80% del salario mínimo.
39. El horario laboral se redujo a 6 horas diarias y a 36 horas semanales sin disminución del salario.
40. La deuda pública pasó de un 45% del PIB en 1998 al 20% en 2011. Venezuela se retiró del Fondo Monetario Internacional y del Banco Mundial rembolsando con anticipación todas sus deudas.
41. En 2012, la tasa de crecimiento de Venezuela fue del 5,5%, una de las más elevadas del mundo.
42. El PIB por habitante pasó de 4.100 dólares en 1999 a 10.810 dólares en 2011.
43. Según el informe anual World Happiness de 2012, Venezuela es el segundo país más feliz de América Latina, detrás de Costa Rica, y el decimonoveno a nivel mundial, delante de Alemania o España.
44. Venezuela ofrece un apoyo directo al continente americano más importante que Estados Unidos. En 2007, Chávez dedicó más de 8.800 millones de dólares a donaciones, financiaciones y ayuda energética contra sólo 3.000 millones de la administración Bush.
45. Por primera vez en su historia, Venezuela dispone de sus propios satélites (Bolívar y Miranda) y es ahora soberana en el campo de la tecnología espacial. Hay Internet y telecomunicaciones en todo el territorio.
46. La creación de Petrocaribe en 2005 permite a 18 países de América Latina y del Caribe, o sea 90 millones de personas, adquirir petróleo subvencionado a la altura del 40% al 60%, y asegurar su abastecimiento energético.
47. Venezuela brinda también ayuda a las comunidades desfavorecidas de Estados Unidos proporcionándoles combustible con tarifas subvencionadas.
48. La creación de la Alianza Bolivariana para los Pueblos de nuestra América (ALBA) en 2004 entre Cuba y Venezuela asentó las bases de una alianza integradora basada en la cooperación y la reciprocidad, que agrupa a 8 países miembros, y que ubica al ser humano en el centro del proyecto de sociedad, con el objetivo de luchar contra la pobreza y la exclusión social.
49. Hugo Chávez está en el origen de la creación en 2011 de la Comunidad de Estados Latinoamericanos y Caribeños (CELAC) que agrupa por primera vez las 33 naciones de la región, que se emancipan así de la tutela de Estados Unidos y de Canadá.
50. Hugo Chávez desempeño un papel clave en el proceso de paz en Colombia. Según el presidente Juan Manuel Santos, “si avanzamos en un proyecto sólido de paz, con progresos claros y concretos, progresos jamás alcanzados antes con las FARC, es también gracias a la dedicación y al compromiso de Chávez y del gobierno de Venezuela”.
Salim Lamrani
La Guerrilla Comunicacional
Aquest cap de setmana, els de «radialistas» (ONG que treballa a l’Equador) m’han enviat aquest article que pot ser complementari del que hem escrit,
http://www.radialistas.net/clip.php?id=1400468
Salut!
Uns blocaires m’han escrit dient que m’havia deixat una mica el tema de les dones en la vida d’Hugo Chávez,
Es va casar 2 vegades:
NANCY COLMENARES
MARISABEL RODRÍGUEZ
És la mare de Rosinés, la filla que sempre estava al seu costat. Van estar casats 5 anys.
Va tenir diverses amigues o amistançades, destaca la Herma Marksman
El seu idili va durar 10 anys entre dona i dona.
Després de la separació de la 2ª dona, de tant en tant va sortir amb alguna amiga… sense fer massa soroll (l’amor ja ho vol així)… però tenim fotos interessants,
Aquesta no necessita recordar el nom:
Alícia Castro, embaixadora d’Argentina a Venezuela,
“Mi romance es con la revolución, no debemos frivolizar esta relación de dos años que tengo con Hugo Chávez”, va dir Alicia Castro per justificar-se davant la premsa nacional sobre els rumors dels seus amors.
Una de molt sonada va ser la relació amb Ruddy Rodríguez.
Aquesta actriu i ex reina de la bellesa va encandilar al Chávez, la notícia va donar la volta al món… fins i tot algun mitjà de premsa es va atrevir a parlar de boda… el temps va demostrar que va ser una relació com d’altres.
http://blu.stb.s-msn.com/i/2E/7382E72950CF78D1FECD1827838FB_h498_w598_m2.jpg
Una relació que va durara poc amb Ivian Sarcos,
Altres trobades amb amigues…
Al Hugo Chávez, a l’época que no hi havia «primera dama oficial» li agrada sortir acompanyat de la seva segona filla del primer matrimoni, María Gabriela Chávez Rodríguez
Podem recordar paraules de 2 presidents de nacions relacionadez amb Venezuela:
Fidel Castro la qualifica d’ “heroína”
Álvaro Uribe li diu la “niñita del presidente Chávez”.
També va tenir unes interessants trobades amb…
Bé penso que ara ha quedat millor explicat.
Salut blocaires!
Llorenç & Cerverí de GirOna
Gracias por compartir con todos nosotros toda esta interesante información. Con estos granitos de arena hacemos màs grande la montaña Internet. Enhorabuena por este blog.
Saludos