About LLORENÇ

Persona sensible i humanista. El meu alter ego: Cerverí de GirOna Dinamitzador cultural Rondallista des fa 10 anys

SOLSTICI ESTIU 2017

A l’estiu les imatges d’aquest tipus són les més estandarditzades… però quan entra l’estiu?…

Quan eren alumnes vam memoritzar que hi havia 4 estacions al llarg de l’any, que entraven cada 21 de juny -estiu- cada 21 de setembre -tardor- cada 21 de desembre -hivern- i cada 21 de març -primavera-

Amb els anys hem après que això és un tema + complex… a la nostra zona geogràfica sí que hi han 4 estacions, però hi ha molts indrets que amb 2 ja en tenen prou… i que el canvi es pot produir un 20-21-22 segons la durada del dia/nit originant els 2 solsticis i els 2 equinoccis.

Concentrem-nos en aquest terme científic: solstici d’estiu,

Primer, recordar que solstici és cadascun dels dos moments de l’any en què l’astre rei, el Sol té la màxima declinació que diuen els experts… hem d’entendre la distància angular respecte a l’Equador celeste.

En el solstici d’estiu de l’hemisferi nord (el nostre), el Sol arriba al zenit al migdia sobre el Tròpic de Càncer i en el solstici d’hivern arriba al zenit al migdia sobre el Tròpic de Capricorn.

Però deixant de banda les elucubracions astronòmiques… una altra manera d’entendre el significat de solstici és de referir-nos a la durada del dia. Recordem que en astronomia, el dia comprèn el temps en el qual el Sol es troba per damunt de l’horitzó, és a dir, el temps que transcorre entre la sortida del sol i la posta. Aquesta durada és variable al llarg de l’any. Hi ha dos dies a l’any en què arriba als valors extrems: el dia més llarg correspon al solstici d’estiu, i el més curt, al solstici d’hivern.

El solstici d’estiu marca el pas de la primavera a l’estiu, alhora que el solstici d’hivern marca el passatge de la tardor a l’hivern.

A l’hemisferi sud, se’n diu solstici d’estiu del solstici del mes de desembre, i solstici d’hivern, del solstici del mes de juny, prenent en compte la diferència d’estacions entre els dos hemisferis.

En realitat aquesta manera de dividir l’any a la zona mediterrània… ja la coneixien des de temps immemorials… així la cultura grega de tipus pagà ja organitzava unes festes per a recordar en cada canvi de cicle astronòmic.

Amb els temps i la implantació dels cristianisme aquesta relació directa entre les dates de les festes populars i aquestes dates singulars van començar a ser reciclades.

Les festes paganes celebrades des de temps primitius, especialment els dos solsticis, que el temps era millor: es feien celebracions rituals amb l’encesa de fogueres.

Recordem que la religió cristiana era perseguida en els seus començaments… i molts màrtirs van donar la seva vida en testimoni de la seva religió… després l’emperador Constantí va fer un canvi radical de 360º…

https://ca.wikipedia.org/wiki/Constant%C3%AD_I_el_Gran

Com recordareu el Cap Constantí es va haver d’enfrontar contra el seu rival Maxenci… i prop de Roma, a l’indret del Pont Milvi sobre el riu Tíber, va tenir lloc una segona i definitiva batalla el 28 d’octubre del 312, de la qual Constantí va sortir novament victoriós.

Maxenci va caure al riu, empès pels seus mateixos soldats durant la desbandada, i s’hi va ofegar.

La llegenda diu que, abans de la batalla i veient-se amb forces molt inferiors, Constantí va tenir una visió en la qual va veure el crismó -Signe del llatí Christi Monogramma… significa gràfic (logo modern) de Crist. Està format per les dues lletres X [khi] i P [ro] i superposades (☧ amb l’ordinador, unicode U+2627). És una abreviació del terme grec ΧΡΙΣΤΟΣ (que en llatí donà Christus, i Crist que significa “l’ungit”. Fins a l’edat mitjana, la inscripció “ΧΡISTUS“, on es barregen lletres greges i llatines, era usual-

Retornant a la història del futur emperador Constantí… al cel ell va veure una brillantor en forma de creu, amb les paraules ἐν τούτῳ νίκα (In hoc signo vinces, “Amb aquest signe venceràs”) i que, empès pel conseller i filòsof Lactanci [tutor de llatí del seu fill], va obligar tots els seus soldats a pintar-lo als escuts.

Fos com fos, Constantí sempre va pensar que el seu triomf s’havia degut al suport del déu dels cristians, que l’havia elegit, i des d’aleshores va decidir afavorir el cristianisme.

Per completar informació sobre el crismó:

https://ca.wikipedia.org/wiki/Crism%C3%B3

Després de la batalla, Constantí va entrar a Roma i fou reconegut com l’únic sobirà d’Occident. En les primeres accions de govern es va revelar com un gran estadista; entre altres mesures, va dissoldre el cos dels pretorians i va establir un fort impost per als senadors.

Va acceptar el títol pagà de Pontífex Màxim, però conjuntament amb Licini va promulgar l’Edicte de Milà al 313, que garantia la llibertat de culte a tot l’Imperi Romà.

I ja tenim que la religió cristiana/catòlica s’hi va adaptar a les festes paganes… i hi van sobreposar les religioses:

  • NADAL al solstici d’hivern,
  • SANT JOAN amb les fogueres, al solstici d’estiu
  • SANT JOSEP i les Falles en molts indrets llevantins a l’equinocci primaveral
  • SANT MIQUEL a l’equinocci de tardor.

Un mosaic romà ens recorda les 4 estacions:

Fem parada al SOLSTICI d’ESTIU,

Una mirada a la viqui per a recordar:

https://ca.wikipedia.org/wiki/Nit_de_Sant_Joan

En Cerverí de GirOna ens demana la paraula:

Fa molts anys… quan els ocells tenien dents… i en una tarda d’hivern, quan la foscor arriba aviat.
Era el temps quan la nit dominava al dia, feia poc que l’home dominava el foc.
Però dins d’una caseta de fusta, aïllada de tota resta de poblacions que hi havien envoltant, als Pirineus, encara no anaven a dormir.
Miraven al foc que donava la calor i les seves llengüetes semblava que ballessin i volguessin sortir cap a fora.
Als nens i nenes agradaven aquests vespres tranquils, quan podien escoltar les històries que contava la seva àvia.
- Iaia, si us plau, explica’ns alguna d’aquestes històries que eren reals quan tu eres petita! Ens agraden molt! Quina sort vas tenir a viure al temps màgic. Ara, sembla, que no podem veure aquest món de les dones blanques i d’aigua – deien pels torns els seus nets i netes.
- Sí, i tant… avui us explicaré una rondalla que em van contar els minairons quan jo era petita.
- Qui són el minairons? – va preguntar la nena més petita que encara ni sabia a pronunciar-lo bé del tot.
L’avia va afegir uns troncs més al foc i va començar a explicar:
- Els minairons eren uns éssers tan remenuts que en un canut de canya n’hi cabrien a milers. Però si algú els destapava, sortien delerosos exigint un treball dient “què farem? què direm?” Els meus pares els donaven la feina per ajudar-los a netejar la casa, cuidar el bestiar i també a nosaltres. Ens haurien de contar els contes cada vespre…
- Que bé, així, quan els pares estaven cansats després de la feina i no tenien esma ni per explicar o llegir els contes, vosaltres sempre vau tenir aquests minairons per a vosaltres! – va exclamar l’Àlex imaginant-los a casa seva també.
- I que significa “delerosos”? – preguntava la Laia, la més petita.
L’àvia se la va mirar amb un somriure i va recordar com en somnis va viatjar al temps passat i records allunyats dels Pirineus.
Durant la guerra ella va ser enviada a un altre país, a Rússia, però hi va trobar que la llegenda de la nit màgica del Sant Joan era molt semblant a la que li van contar els minairons de la seva casa dels Pirineus.
- La paraula “delerosos” té varis significats, però la més similar que descrivia el seu caràcter, era com “la flama del foc”. La llegenda diu que els minairons neixen dins d’una planta que es diu la herba de Sant Joan ja que floreix i grana la nit del Sol•liciti d’Estiu…
Perico
- Però no l’hem vista mai amb les flors – va dir una mica decebut el Marc recordant les classes de biologia i que ja l’ha vista, aquesta planta al bosc moltes vegades.
- La llegenda diu que aquesta planta floreix només aquesta nit màgica del Sant Joan, la nit més curta de l’any.
En altres països (Rússia, Bielorússia i Ucraïna) la celebren i molt semblant com aquí…. FESTA IVAN KUPALA… en rus Ивáн Купáла. 
Es fa un foc de les coses velles o d’una nina de palla que significava a desprendre de tot vell i començar de nou, del net.
La gent feien els balls en rodona que hi diuen “chorovod” sembla una mica a les sardanes d’aquí i després quan al foc ja era més baix, saltaven per sobre per deixar tot mal de les seves ànimes dins del foc que cremava i netejava tot.
Després es banyaven al riu; i les noies, que tenien unes corones maques de les flors sobre els seus caps, les deixaven al corrent del riu… sovint les fan amb falgueres, algunes d’eles aquesta nit màgica tenen flor… és quelcom màgic.
 
Aquesta nit màgica, on el foc era el seu protagonista, era la nit d’amor.
A vegades, inclús hi ficaven unes espelmes petites enceses i aquestes corones il•luminades semblaven a unes estrelles dins de les aigües fosques del riu a la nit.
- Ha de ser molt bonic! I tu vas veure això? – preguntava la Maria.
- Sí, de fet jo mateixa ho vaig fer també – li responia l’àvia.
- I per què ho feien?
- Per que els nois puguin agafar alguna corona i si arribaven a capturar, es perquè estimaven la noia que la duia abans.
Així es formaven les parelles.
Just a mitjanit qui va arribar a formar la parella anaven al bosc a buscar la planta màgica.
Segons la llegenda, just aquesta nit podrien trobar la falguera que floreix, però la flor només podrien veure els que tenien l’amor verdader entre ells: la seva flama interior els il•luminava per poder veure-la.
Diuen que la flor és vermella, com un foc i la parella que la veia, haurien de donar un peto i fer un desig comú, i es realitzaria.
- Ara entenc! Pot ser per això aquests minairons són com unes llavors del foc d’aquesta planta i tenen la seva capacitat màgica: poden convertir el somni a la realitat! – va concloure l’Àlex.
- Pot ser i així… El foc d’amor és una força màgica i poderosa – va respondre l’àvia i afegir – i ara a dormir! Qui sap, pot ser us trobareu o somnieu aquests minairons, no oblideu demanar-los a explicar una altre llegenda.
Ep! que aquesta nit màgica encara passen + coses… a les ribes dels rius hi poden néixer dones d’aigua, una mena de sirenes que capten l’amor els mortals que les escolten cantar… i poden portar molts problemes als que cauen sota la seva màgia… com a Sant Joan les Fonts.
Ens acomiadarem amb “La Nit de Sant Joan” de Jaume Sisa
Un Petó.net dels llavis de les dones d’aigua
Cerverí de GirOna