Potser són els amants + coneguts de l’Edat Mitjana…
Precisament avui es compleixen 849 anys que va morir l’Heloïsa…
Però comencem pel començament,
Abelard va néixer el 1079 a Palais, Alta Bretanya, un llogaret proper a Nantes. Berengari, el seu pare, era una persona culta i il·lustre que va saber fer-se càrrec de l’educació del seu fill i els seus germans.
Palais, a la Bretanya francesa
Sent molt jove, Abelard va ser destinat a la carrera militar, que després va abandonar per la seva passió per l’estudi. Va conrear tots els sabers del seu temps, incloent la música i el cant. I va ser per l’estudi que va renunciar tant a la seva herència com a la seva primogenitura.
Abelard, intel·ligent i tolerant, va ser paradoxalment asceta o sensual, segons els vaivens del seu cor… ara diríem que era bipolar.
Als 20 anys, Abelard va marxar a París, dedicant-se a la filosofia. Va establir una escola al turó de Santa Genoveva i a la mateixa va atreure a una gran multitud d’alumnes dels que va merèixer profund respecte.
http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2011/01/16/el-panteo-de-paris/
Turó de santa Genoveva, ara Tomba de personatges il·lustres a París, en aquest turó hi tenia la seva escola al segle XIIè.
Anys més tard, les seves obres De Trinitate i la seva Introducció a la teologia, despertarien grans polèmiques i serien condemnades per l’Església Romana.
En realitat Abelard es deia Pere Abelard… i sovint signava les seves obres com Abeillard, Abailard, i Abaelardus…
Tot i ser del segle XII sabem moltes coses dels seus estudis… destaca que va anar a classes amb el mestre Roscelin el nominalista, en la escola de Locmenach, prop de Vannes, Abelard va passar amb seguretat algun temps abans de continuar a París.
Encara que la Universitat de París no va existir com a institució organitzada fins a més de mig segle després de la mort d’Abelard, florien en la seva època a París l’Escola de la Catedral, l’Escola de Ste Geneviève, i la de St Germain des Prés, les precursores de les escoles universitàries del segle següent.
L’Escola de la Catedral era indubtablement la més important d’elles, i allà va dirigir els seus passos el jove Abelard per estudiar dialèctica amb el reconegut mestre (scolasticus) Guillem de Champeaux.
Aviat, però, el jove provincià, al qual el prestigi d’un gran nom estava lluny d’inspirar temor, no només es va aventurar a objectar l’ensenyament del mestre parisenc, sinó que va intentar establir-se com mestre rival. Trobant que això no era assumpte fàcil a París, va establir la seva escola primer a Melun i després a Corbeil. Això va ser, probablement, l’any 1101.
El parell d’anys següents Abelard els va passar en el seu lloc natal “gairebé aïllat de França”, com ell diu. La raó d’aquest retir forçós de la lluita dialèctica va ser la falta de salut.
En tornar a París va tornar a ser de nou alumne de Guillem de Champeaux amb el propòsit d’estudiar retòrica. Quan Guillem es va retirar al monestir de Sant Víctor, Abelard, que mentrestant havia reprès el seu ensenyament a Melun, es va afanyar a anar a París per aconseguir la càtedra de l’Escola de la Catedral.
Havent fracassat en això, va establir la seva escola a la Muntanya de Ste Geneviève (1108). Allà ia l’Escola de la Catedral, en què finalment en 1113 va aconseguir obtenir una càtedra, va gaudir d’un gran renom com a mestre de retòrica i dialèctica.
Abans de començar la tasca d’ensenyar teologia a l’Escola de la Catedral, va anar a Laon, on es va presentar al venerable Anselm de Laon com a estudiant de teologia.
Aviat, però, la petulant inquietud sota control es va imposar una vegada més a si mateix, i no va estar content fins que hi va haver desconcertat tan completament al mestre de teologia de Laon com havia assetjat amb èxit al mestre de retòrica i dialèctica de París.
Partint del propi relat de Abelard de l’incident, és impossible no donar la culpa de la temeritat que li va fer enemics com ara Alberic i Lodulf, deixebles d’Anselm, que, més tard, es van manifestar contra Abelard. Els “estudis teològics” seguits per Abelardo a Laon van ser el que avui anomenaríem l’estudi de l’exegesi.
No pot dubtar-se que la carrera d’Abelard com a mestre a París, de 1108-1118, va ser excepcionalment brillant.
http://en.wikipedia.org/wiki/Historia_Calamitatum
En el seu “Història dels meus calamitats” (Història Calamitatum) ens explica com els alumnes acudien en massa a ell de tots els països d’Europa, una afirmació que és corroborada per l’autoritat dels seus contemporanis.
Va ser, de fet, l’ídol de París; eloqüent, vivaç, ben plantat, posseïdor d’una veu inusualment rica, ple de confiança en el seu propi poder d’agradar, va tenir, com ens diu, el món sencer als seus peus.
Que Abelard era excessivament conscient d’aquests avantatges s’admet per les seves més ardents admiradors, de fet, en la “Història dels meus calamitats” confessa que en aquest període de la seva vida estava ple de vanitat i orgull.
A aquestes faltes atribueix la seva caiguda, que va ser tan sobtada i tràgica, com ho va ser tot, pel que sembla, en la seva meteòrica carrera.
Ens explica en llenguatge gràfic la història que ha arribat a formar part de la literatura amorosa clàssica, com es va enamorar d’Heloïsa, neboda del canonge Fulbert, no ens estalvia cap detall de la història, fa totes les circumstàncies de la seva tràgica fi, la brutal venjança del canonge, la fugida de Heloïsa a Pallet, on va néixer el seu fill, al que va anomenar Astrolabi, el casament secret, la retirada de Heloïsa al convent de monges d’Argenteuil, i el seu abandonament de la carrera acadèmica…
Ell era en aquesta època un clergue amb ordres menors, i havia, naturalment, desitjat ansiosament una distingida carrera com a mestre eclesiàstic.
Després de la seva caiguda, es va retirar a l’Abadia de St Denis, i, havent Heloïsa pres el vel a Argenteuil, ell va prendre l’hàbit de monjo benedictí a l’Abadia real de St Denis.
Bé però reculem i no anem sols pels éxits de l’Abelard a Paris…
Abelard, un jove ben plantat i intel·ligent, dedicat a la filosofia conquesta ràpidament una brillant reputació. Un èxit que va generar dos sentiments: enveja dels altres i el seu propi orgull. La luxúria serà, a més, el que precipitarà la seva caiguda.
I un bon dia arriba a Paris una nina que destaca per sobre de les altres…
Heloïsa, una jove famosa per la seva bellesa i la seva refinada cultura va ser un imant per Abelard, qui no volia qualsevol dona per sadollar els seus apetits i Heloïsa era perfecta i superava a totes les altres.
Es va fer presentar a la jove de 17 anys a través de l’oncle d’ella, Fulbert que era a més el seu tutor.
Va aconseguir canviar lloguer d’una habitació per classes a la seva neboda.
I allà vivint sota el mateix sostre i passant llargues hores junts, comença la passió i la tragèdia.
Fulbert li havia demanat que sigui estricte amb ella i que si calia li pegués… així que per completar l’engany, ella de tant en tant cridava per content del seu oncle que creia que l’estava castigant…
L’acostament a l’amor, va provocar, segons explica el mateix Abelard, l’allunyament de la filosofia.
Comencen a córrer els rumors i Fulbert no pot donar crèdit al que es comenta ja haver estat enganyant sota el seu propi sostre…. fins que finalment els sorprèn i els obliga a separar-se.
Us recordo que quan era jove ens créiem que eln nens venien de Paris… i clar, Heloïsa & Abelard vivien a Paris…
Al poc temps, Heloïsa escriu a Abelard amb la notícia que estava embarassada, Abelard decideix raptar-la i fugen a París on naixerà Astrolabi.
Us proposo, en la llengua de Cervantes un fragment atribuit a una carta de l’Abelard a la seva estimada Heloïsa…
“los libros permanecían abiertos, pero el amor, más que la lectura era el tema de nuestros diálogos, intercambiábamos más besos que ideas sabias. Mis manos se dirigían con más frecuencia a sus senos que a los libros”.
Per compensar la vergonya de Fulbert, Abelard decideix casar-se amb Heloïsa sense consultar-li.
Ella només acceptarà per amor, no per convicció.
Ella estava obertament en contra del matrimoni, perquè el considerava signe de possessió i no d’amor, d’interès i no de lliurament.
Però accepta, per amor a Abelard. Es casen secretament a París, i de seguida tornen a separar-se per ja no tornar-se a veure.
Eloísa és enviada i reclosa a l’abadia de Argentuil, on poc després prendrà els hàbits.
Fulbert pensava que tot això era un parany d’Abelard per fer fora a Heloïsa i compra els serveis d’un dels “criats” i mana a castrar Abelard mentre aquest dorm.
Monestir d’Argenteuil
Ja veieu com les gastaven al segle XII… però això no va acabar tant fàcilment…
El criat i un agressor van ser capturats, sent condemnats a perdre els ulls i a ser igualment emasculats. A l’oncle se li va bandejar de París i se li van confiscar els seus béns.
Ell, Abelard, que s’havia considerat “l’únic filòsof supervivent a tot el món” estava desitjós d’ocultar-definitivament, segons pensava-en la solitud monàstica. Però qualssevol que fossin els somnis que hagués forjat d’una pau final en el seu retir monàstic, van ser aviat trencats.
Es va barallar amb els monjos de St Denis, sent la ocasió la seva irreverent crítica de la llegenda del seu sant patró, i va ser enviat a una institució filial, un priorat o cella, on un cop més va atreure l’desfavorable atenció per l’esperit de la ensenyament que impartia en filosofia i teologia.
“Més subtil i més erudit que mai”, com el descriu un contemporani (Otto de Freising) va reprendre l’antiga disputa amb els deixebles d’Anselm.
Per influència d’ells, la seva ortodòxia, especialment sobre la doctrina de la Santíssima Trinitat va ser atacada, i va ser cridat a presentar-se davant un concili a Soissons, en 1121, presidit pel llegat papal, Kuno, bisbe de Praeneste.
Encara que no és fàcil determinar exactament el que va tenir lloc en el Concili, està clar que no va haver condemna formal de les doctrines d’Abelard, però va ser amb tot condemnat a recitar el Credo d’Atanasi, i a cremar el seu llibre sobre la Trinitat.
A part, va ser sentenciat a presó a l’abadia de St Médard, a instàncies, segons sembla, dels monjos de St Denis, l’enemistat, especialment la del seu abat Adam, era implacable.
En la seva desesperació, va fugir a un lloc desert en les proximitats de Troyes. Allà van començar aviat a acudir en massa els alumnes, es van construir cabanes i botigues per rebre’ls, i es va erigir un oratori, sota l’advocació de “El Paràclit”, i allí es va renovar el seu antic èxit com a mestre.
Heloïsa, que havia esdevingut l’any 1129 priora d’Argenteuil, abandona el convent i es trasllada al Paràclit, on esdevindrà abadessa.
Serà des d’allà, on Abelard i Heloïsa mantindran una constant correspondència fins la mort d’aquest, l’any 1142.
Heloïsa morirà vint anys més tard, l’any 1164 a Nogent-sur-Seine moment en que ambdós seran sepultats al Paràclit on descansaran junts per sempre.
Vista del cementiri de Père Lachaise de París.
Aquí hi ha les restes, ara ja reunides en una abraçada eterna de l’Abelard i l’Heloïsa… allà reben el tribut de diferents amants anònims que cada dia dipositen flors fresques sobre la seva tomba.
Bé la història encara és una mica + llarga… si algú s’ha cansat ara ja sap el final… però encara queda la darrera part de la vida d’aquests amants medievals…
Ara comença l’últim acte de la tragèdia de la vida d’Abelard en la qual Sant Bernat va tenir part conspícua. El monjo de Clairvaux, l’home més poderós de l’Església en aquells dies, estava alarmat per l’heterodòxia de l’ensenyament de l’Abelard, i va qüestionar la doctrina trinitària continguda en els escrits d’Abelard.
Hi va haver admonicions d’una banda i desafiaments per una altra; Sant Bernat, havent advertit primer a privat a Abelard, va procedir a denunciar als bisbes de França; Abelard, subestimant la capacitat i influència del seu adversari, va sol·licitar una reunió, o concili de bisbes, davant el qual Bernat i ell discutirien els punts en disputa.
Per tant, es va celebrar un concili a Sens (la seu metropolitana de la que era llavors sufragània París) el 1141. En vigílies del concili, es va celebrar una reunió de bisbes, en què va estar present Bernat, però no Abelard, i en aquesta reunió es va seleccionar un cert nombre de proposicions dels escrits d’Abelard i se les va condemnar.
Quan, al matí següent, aquesta proposicions van ser llegides en solemne concili, Abelard, informat, segons sembla, dels fets de la tarda anterior, va refusar defensar-se, declarant que apel·lava a Roma.
Consegüentment, les proposicions van ser condemnades, però Abelard va conservar la seva llibertat. Sant Bernat va escriure llavors als membres de la Cúria romana, amb el resultat que Abelard havia arribat només fins Cluny en el seu camí a Roma quan li va arribar el decret d’Innocenci II confirmant la sentència del Concili de Sens Pere el Venerable de Cluny es va fer càrrec ara del cas, va obtenir de Roma una mitigació de la sentència, li va reconciliar amb Sant Bernat, i li va donar honorable i amistosa hospitalitat en Cluny.
Allà va passar Abelard els últims anys de la seva vida, i allí va trobar per fi la pau que havia buscat en va en altres parts.
Va prendre l’hàbit dels monjos de Cluny i va arribar a ser mestre de l’escola del monestir.
Va morir a Chalons-sur-Saône el 1142 i va ser enterrat al Paràclit.
En 1817 les seves restes i les de l’Heloïsa van ser traslladades al Cementiri del Père La Chaise, a París, on descansen actualment.
Per al nostre coneixement de la vida d’Abelard comptem amb la “Història de les meves calamitats”, una autobiografia escrita en forma de carta a un amic, evidentment destinada a la publicació.
A això es poden afegir les cartes d’Abelard i Heloïsa, que estaven també destinades a la circulació entre els amics de l’Abelard.
La “Història” va ser escrita cap a l’any 1130, i les cartes durant els següents cinc o sis anys.
En ambdues l’element personal ha, per descomptat, ser pres en compte.
A part d’elles, tenim un material molt escàs, una carta de Roscelin a Abelard, una carta de Fulco de deuil, la crònica d’Otto de Freising, les cartes de Sant Bernat, i algunes al·lusions en els escrits de Joan de Salisbury.
Bé i ara pels lletraferits de torn…
Les obres filosòfiques de Abelardo són:
- ”Dialectica”, un tractat de lògica compost de quatre llibres (el primer dels quals s’ha perdut);
- “Liber Divisionum et Definitionum” (editat per Cousin com el cinquè llibre de la “Dialèctica”);
- Glosses de Porfiri, Boeci, i de les “Categories” aristotèliques;
- “Glossulae in Porphyrium” (fins ara sense publicar excepte en una paràfrasi francesa de Rémusat),
- el fragment “De Generibus et Speciebus” atribuït a Abelardo per Cousin, un tractat moral “Scito t’ipsum Seu Ethica”, publicat per primera vegada per Peix a “Thes.Anecd. Noviss.”.
- Totes elles, amb l’excepció de les “Glossulae” i la “Ethica” es troben en les “Ouvrages Inèdits d’Abelard” (París, 1836).
- Les obres teològiques d’Abelardo (editades per Cousin, “Petri Abelardi Opera”, en 2 vols., París, 1849-59, també per Migne, “Patr.lat.”, CLXXVIII) inclouen “Sic et Non”, consistint en passatges patrístics ordenats “a favor” i “en contra” d’opinions teològiques, sense cap intent de decidir si l’opció afirmativa o negativa és la correcta o ortodoxa,
- “Tractatus de unitate et Trinitate Divina”, que va ser condemnat en el Concili de Sens ( descobert i editat per Stölzle, Friburg, 1891);
- “Theologia Christiana”, una segona edició ampliada del “Tractatus” (editada per primera vegada per Durand i Martène, “THES. novembre”, 1717);
- “Introductio in Theologiam” ( més correctament “Theologia”), de la qual la primera part va ser publicada per Duchesne el 1616;
- “Dialogus inter Philosophum, Judaeum et Christianum”,
- “sententiae Petri Abelardi”, també anomenada “Epitomi Theologiae christianae”, que és aparentment un recull de els deixebles de Abelard (publicada en primer lloc per Rheinwald, Berlín, 1535), i diverses obres exegesi, himnes, seqüències, etc.
Segons els experts en filosofia, Abelard mereix consideració primàriament com dialèctic. Per a ell, com per a tots els filòsofs escolàstics anteriors al Segle XIII, la investigació filosòfica significa gairebé exclusivament la discussió i elucidació dels problemes plantejats pels tractats lògics d’Aristòtil i els comentaris consegüents, principalment els comentaris de Porfiri i Boeci.
Potser la seva més important contribució a la filosofia ia la teologia sigui el mètode que va desenvolupar en el seu “Sic et Non” (Sí i No) un mètode germinalment contingut en l’ensenyament dels seus predecessors i després portat a una forma més definida per Alejandro d’Hales i Sant Tomàs d’Aquino. Consistia a col·locar davant l’estudiant les raons pro i contra, basant-se en el principi que la veritat s’aconsegueix només per una discussió dialèctica d’arguments i autoritats aparentment contradictoris.
En el problema dels Universals, que va ocupar tant l’atenció dels dialèctics en aquells dies, Abelardo va prendre una postura de intransigent hostilitat al cru nominalisme de Roscelin d’una banda, i al exagerat realisme de Guillem de Champeaux per l’altra.
El que, precisament era la seva pròpia doctrina sobre la qüestió és un assumpte que no podem determinar amb exactitud. No obstant això, de les afirmacions del seu deixeble, Joan de Salisbury, resulta clar que la doctrina d’Abelard, encara que s’expressava en termes d’un nominalisme modificat, era molt similar al realisme moderat que va començar a ser oficial a les escoles aproximadament mig segle després de la mort d’Abelard.
En ètica Abelard posa tant èmfasi sobre la moralitat de la intenció que aparentment elimina la distinció objectiva entre actes bons i dolents. No és l’acció física pròpiament, deia, ni cap imaginària ofensa a Déu, el que constitueix el pecat, sinó més aviat l’element psicològic en l’acció, la intenció de pecar del que és un menyspreu formal de Déu.
Pel que fa a la relació entre la raó i la revelació, entre les ciències-incloent la filosofia-i la teologia, Abelard va incórrer en el seu moment en la censura de teòlegs místics com Sant Bernat, la tendència era a excloure la raó a favor de la contemplació i la visió extàtica.
I és veritat que si els principis “la Raó ajuda a la Fe” i “la Fe ajuda a la Raó” s’han de prendre com la inspiració de la teologia escolàstica, Abelard estava constitucionalment inclinat a donar èmfasi al primer ja no fer-ho en l’últim .
A part, va adoptar un to i va emprar una fraseologia quan parlava de temes sagrats, que va ofendre, i amb raó, als més conservadors dels seus contemporanis.
Tot i així, Abelard tenia bons precedents per al seu ús de la dialèctica en l’elucidació dels misteris de la fe, no era de cap manera un innovador referent a això, i encara que el Segle XIII, l’edat d’or de l’escolasticisme, va saber poc d’Abelard, va continuar el seu mètode, i amb audàcia igual a la seva, encara que sense res del seu lleugeresa o irreverència, va donar carta blanca a la raó en el seu esforç d’exposar i defensar els misteris de la Fe Cristiana.
Sant Bernat resumeix les acusacions contra Abelard quan escriu (Ep.cxcii): “Cum de Trinitate loquitur, sapit arium; cum de gratia, sapit Pelagium; cum de persona Christi, sapit… bé podem deixar-ho aquí perquè encara tinc + apunt però ja ens hem fet una idea d’aquests grans amants…
Potser afegir que els experts (Compayré, Cousin, i altres) presenten a Abelard com el primer modern, el fundador de la Universitat de París, etc., Està justificat considerar, a despit dels seus defectes de caràcter i errors de judici, com un important contribuent al mètode escolàstic, un il · lustrat oponent de l’obscurantisme, i un continuador del renaixement del saber que va tenir lloc en l’època carolíngia i de la qual tot el que hi ha de ciència, literatura i especulació en l’alta edat mitjana és el desenvolupament històric.
Haig d’afegfir que entre els 2 amants se succeeixen milers de cartes.
No oblideu que prenen els hàbits en el mateix moment, Heloïsa una altra contra les seves pròpies conviccions i només per amor. Abelard es converteix en el filòsof de Déu.
Vet ací unes paraules d’aquests amants:
«… Dubto que algú pugui llegir o escoltar la teva història sense que les llàgrimes aflorin als seus ulls. Ella ha renovat els meus dolors, i l’exactitud de cada un dels detalls que aportes els torna tota la seva violència passada… »
Carta d’Heloïsa a Abelard
“… la fortuna per fer de mi, la més miserable de les dones, em va fer primer la més feliç, de manera que en pensar el que havia perdut fora presa de tants i tan greus laments com més grans eren els meus danys…
“… Si la tempesta actual es calma una mica, afanya’t a escriure’ns; ¡la notícia ens causarà tanta alegria! Però sigui quin sigui l’objecte de les teves cartes, sempre ens seran dolços, si més no per testimoniar que tu no ens oblides…”
Fins i tot l’amic Sabina ens ha cantat, a la seva manera, aquests excel·lent història d’amor…
http://www.youtube.com/watch?v=A2f3fsgYQZ4
Ens acomiadarem amb un cant gregorià sobre el mateix tema de l’article,
http://www.youtube.com/watch?v=aulY_6tn6Bo
Un Petó.Net
Cerverí de GirOna
ja veieu que els animals també saben defensar-se amb bon humor.
.png?uselang=es)
Vet ací una imatge d’aquest invent, avantpassat dels actuals ordinadors.
.jpg)
