“LA VIDA NO ES FÁCIL, PAPI”

Tanja-Nijmeijer-holandesa-guerrillera-FARC_EDIIMA20150620_0321_18 Aquest estiu he rellegit un llibre que ja havia llegit l’estiu del 2011, ara és un llibre que està exhaurit i molt difícil de trobar… però posant ordre al meu espai de treball va caure a les meves mans aquest interessant document… i + en aquets dies que sembla que després de 4 anys de diàleg i paciència a Cuba començarà un període de PAU en un indret que fa + de 50 anys que hi ha una guerra fratricida no reconeguda però que ha significat una sangonera per Colòmbia. portada són 124 planes on el periodista d’acció Jorge Enrique Botero ens explica i ens apropa a la vida d’aquesta nina que va deixar la tranquil·litat de la seva vida universitària a Holanda (Nederland o Països Baixos) per un projecte de vida compromès amb la guerrilla de les FARC… i des de 2002 fins ara… que està aviat dit.

En realitat ella es diu TANJA NIJMEIJER… però en la guerrilla va adoptar el nom d’Alexandra… i curiosament els seus companys la coneixen com Holanda pel seu origen. Comença el relat explicant una mica com és la situació geogràfica on es coneixen el periodista i la guerrillera… la serralada de La Macarena

Pels que no coneixeu gaire aquesta serralada, podem llegir aquest article,

https://es.wikipedia.org/wiki/Sierra_de_la_Macarena

Unes imatges ens ajudaran a formar-nos una opinió + real, Podríem seguir una bona estona… en aquest paratge hi viuen + de 500 espècies d’aus de tota mena, 100 tipus de rèptils diferents, 1.200 espècies de insectes… i exemplars tant interessants com: jaguar, puma, tigrillos, ossos, cérvols, llúdrigues, caimans i monos de moltes famílies… ep! i no oblidem que molts guerrillers passegen pels seus viaranys perseguits, per sort, no localitzats per uns 18.000 membres de l’exèrcit amb el suport de 7 helicòpters Black Hawk, que ells anomenen Arpíes, 3 avions espies, 5 bombardeigs Tucano i Super Tucano, i un grapat d’aeronaus Hèrcules que transporten als camperols cridats a files, arrancats de diferents pobles agrícoles on malviuen les seves famílies.

Abans de seguir ens hem de imaginar la vida dels guerrillers, amagats amunt i avall sempre en moviment per no ser capturats, carregats amb el necesario per viure en aquests selva on hi han arbres de 50 metres i una vegetació tant espesa en alguns indrets que no arriben mai els raig de sol fins el terra. Potser algun de vosaltres haurà vist alguns vídeos al YouTube que deixen als guerrillers de les FARC com el mateix dimoni… en especial alguns dirigits pel pseudoperiodista De Boer, especialitzat en manipular documents… el temps s’ha encarregat de demostrar que els disbarats i la propaganda que traspuen aquests documentals eren pura propaganda antiguerrilla… que de tot hi ha a la vinya del senyor.

Cal saber que els camperols, base de la guerrilla de les FARC, són coneguts com a “raspadinos” tradicionalment viuen en condicions molt difícils…. hi ha poca agricultura, fan algun dòlar recollint les fulles de coca, formen famílies, generalment amb 3 o + fills, que passen gana la major part de l’any… així les coses i veien que el govern no fa res per millorar la seva situació… és comprensible que molts d’ells acabin entrant a les FARC, així es senten importants i comparteixen l’objectiu de lluitar per un món millor. Tot i haver de viure migamagats a la selva… bé ells l’anomenen “la mata”

Ja en les primeres planes, una vegada situats, Alexandra ens parla de líder de les FARC, el guerriller Jacobo Arenas… nom de pila de Luis Alberto Morantes Jaimes (Bucaramanga, Santander, 23 de enero de 1924 – † La Uribe, Meta, 15 de agosto de 1990). Pels nouvinguts al tema de les FARC, va ser un guerriller colombià, líder ideològic i fundador de la guerrilla de las Fuerzas Armadas Revolucionarias de Colòmbia (FARC). Ja havia participat en la formació de la Unión Patriótica colombiana el 1985. Arenas va viure la major part de la seva vida en activitats marxistes a Colòmbia ja des de la dècada dels 60. Va haver d’amagar-se a les muntanyes i a la selva, sovintejant les aldees camperoles. Havia llegit la vida del Che Guevara i es va convertir en un seguidor intel·lectual d’aquest a Colòmbia. És considerat un intel·lectual guerriller, primer a partir de les seves experiències en el Partit Comunista Colombià (PCC) i després al formar a les  FARC. Arenas dominava diversos idiomes, com l’Anglès i el Rus. Dintre les FARC impartia lliçons d’antropologia, legislació militar internacional i altres matèries. Era el responsable de l’Extensió Cultural.

Tanja, en explica que al principi, els camarades de les FARC li van demanar que es busqués un nom de pila nou… aquest costum és tradicional en tots els grups organitzats… fins i tot quan una persona entra en un convent o monestir.

Ella curiosament i sense saber ben bé perquè va escollir Alexandra. Després hi ha un relat on recorda un documental publicat a la revista “Semana” titulat “Buscando a Tanja” publicat el 2002.

Més endavant comenta que al contactar amb la seva família la seva mare la va veure tant decidida a no tornar que va exclamar: “En aquell moment vaig saber que es quedaria a la guerrilla per sempre” Alexandra va començar a fer un diari, conegut com el “Moleskone roig” on apuntava els seus més variats pensaments dels primers temps de convivència amb la guerrilla.

El 2003 va començar d’educadora, tenia l’encàrrec d’ensenyar anglès aun grup de “pelaos” que es com es coneixen als joves. I ja tenim a l’Alexandra fent classes a un grupet escollit, enmig de la mata i envoltada d’animals i bestioles, a 3 dones i 4 homes que serien nous quadres de la guerrilla i havien d’aprendre anglès. En aquells dies sol vestia militar i portava una pistola vermella a la cintura. De resultes d’arribar el periodista a la zona on estava Alexandra… al fer una llarga entrevista entre el periodista Jorge Enrique Bolaño i la guerrillera Alexandra, amb el permís del comandament Mono Jojoy… coneixem els primers temps de la guerrillera… Una parada per recordar una mica la figura del Mono Jojoy, En realitat es deia: Víctor Julio Suárez Rojas, alias Jorge Briceño Suárez o “Mono Jojoy” (Icononzo, Tolima; 2 de enero de 19537 – La Macarena, Meta; 22 de septiembre de 2010). Va ser un guerriller que va entrar a les FARC als 22 anys… va anar escalant graons i va arribar a ser el comandant del Bloque Oriental, cap de les accions armades i membre del Secretariat de les FARC.

Malauradament el 2010 en una acció espectacular de l’exèrcit colombià amb els suport dels USA van bombardejar el seu campament i va morir destrossat. Els serveis secrets van fer correr que havia mort també la guerrillera Alexandra… fins i tot van publicar uns vídeos propagandístics sobre el tema… el temps ha demostrat que els serveis secret de Colòmbia també fan algunes llufes.

Alexandra ens recorda que era una estudianta universitària que ve un any a Espanya per perfeccionar el castellà. En aquell temps estava a la universitat de Groningen,

http://www.rug.nl/

Aquí va llegir algun article sobre les FARC… però com és de suposar el periodista donava més opinió que informació i ella no entenia perquè una persona deixa família i amics i s’apunta a la guerrilla.

Un bon dia va determinat anar a passar una temporada a Pereira (Colòmbia) com a professora d’anglès, ella mateixa va buscar i trobar feina en una escola de barri alt. (qualificació 6)   Pereira és la capital dels cafetals colombians… les imatges ja ens donen una idea del seu desenvolupament. Una vegada a Pereira, Tanja, va conèixer un profe de mates i es van fer amics… ella li preguntava un munt de coses sobre la vida a Colòmbia… un dia van anar junts a la capital, Bogotà… i el profe la va portar a Ciudad Bolívar, que és una mena de ciutat dins la gran capital, però situada al sud… En un altre viatge van tornar a la capital i llavors el profe de mates la va portar al Centro Andino… al nord, http://www.centroandino.com.co/ Aquell mateix dia la Tanja ja va entendre que a Colòmbia els rics són molt rics i els pobres, molt pobres… i no entenia perquè es mantenia aquesta situació tant dispar.

Va decidir viure una temporada a Colòmbia per conèixer una mica millor tot allò que la preocupava… es va desplaçar fins la capital, Bogotà, es va fer amiga d’un músic, en Gabriel, i van començar a compartir pis… bé, ella en deia “caleta” que seria una mena de refugi, va començar a fer classes d’anglès  a la universidad de Rosario i mica en mica es va anar introduint en un grup relacionat amb les FARC.

http://www.urosario.edu.co/

Si seguim el llibre… Tanja ens comenta allò que avançàvem abans de passar a Alexandra i mica en mica va entrar en un grup denominat RUAN, Red Urbana Antonio Nariño.

Igual algú es pregunta qui és el tal Nariño?….

Antonio Amador José de Nariño y Álvarez del Casal (Santa Fé de Bogotá, 9 d’abril de 1765-Villa de Leyva, 13 de desembre de 1823) va ser un polític i militar neogranadí de destacada actuació als començaments de la independència del “Virreinato de la Nueva Granada”. Junt amb Pedro Fermín de Vargas, Francisco de Miranda, José Cortés de Madariaga i Eugenio Espejo se’l considera precursor de l’emancipació de les colònies americanes de l’Imperi Espanyol.

Seguim amb el llibre: El Gabriel, músic i bona persona li ensenyava a ballar salsa i d’altres ritmes i ella al sortir de la universitat  es reunia amb els camarades i entre cervesa i cervesa començava a entrar en el món dels FARC.

El treball d’Alexandra era vigilar empreses, el que s’anomena 002 en el llenguatge de les FARC. Les empreses que tenien un patrimoni superior a 1 milió de $, rebien una trucada del grup RUAN on els demanaven una aportació en concepte d’impost revolucionari, si es negaven al cap de cert temps el grup RUAN li feia explotar, de nit, una bomba incendiària… tornaven a demanar l’impost R. i si no hi havia resposta favorable, passaven a nivell 3: bomba de nit però amb forces danys.

Alexandra treballava amb el cap Simón que estava casat amb una amiga d’Alexandra que també era universitària. Van començar l’operació 3 en una empresa, van deixar la bossa però al ser a 2 “mansanes” i clicar el telefonet, no van escoltar cap explosió… unes altres provatures i van decidir retornar a buscar la bossa i fer-la explotar manualment… però va arribar una patrulla de policia, al veure el cotxe, l’Alexandra com un resort va fer una morrejada a la francesa que va mig ofegar al pobre Simón que no s’esperava aquesta reacció i al arribar els polis i veure que eren 2 enamorats en plena influència de la lluna, no es van molestar ni de demanar-lis la documentació, ni què feien en aquell indret. La patrulla va marxar i ells van acabar l’operació. Com que era molt tard l’Alexandra va convidar a Simón al seu pis. Pel camí li va comentar que s’havia casat amb en Gabriel, que havia anat a una altra ciutat a fer unes gestions de feina i tornaria al cap d’uns dies. Van anar a dormir, i com que era un pis petit, després d’amenaçar-lo amb una guitza que el tiraria a baix del llit si s’acostava massa, van anar a dormir junts. A mitja nit Alexandra va sentir soroll, es va aixecar d’una revolada i es va trobar amb el Gabriel que tornava content perquè havia aconseguit una feina de músic. Ells li deia que no podia entrar a l’habitació… mentre discutien va sortir Simón amb calçotets i es va entablar una discussió de parella. Finalment Gabriel va entendre el tema i va decidir separar-se i ell se’n va anar a la ciutat on havia trobat feina.

Ella es va quedar a seguir fent tasques amb el RUAN.

Per aquells dies va ser nomenat president Àlvaro Uribe, conservador que va recargolar la pressió sobre les FARC.

https://es.wikipedia.org/wiki/%C3%81lvaro_Uribe

L’Álvaro Uribe havia estudiat a Oxford i a Harvard i al principi va intentar dialogar amb els grups de les FARC i EP, fins i tot va intercanviar prisoners, les FARC havien capturat més de 4.000 persones, entre militars i alts càrrecs o polítics, però per sota els serveis secrets amb els suport USA feien de les seves i els bombardejos van ser bestials.

Seguim amb el llibre: per setmana santa estava previst que aquella cèl·lula de les FARC, la RUAN del Simón prepararia un seguit d’atemptats amb bombes als accesos a la capital, Bogotà. Dissortadament per l’Alexandra, els serveis seque estaven infiltrats van detenir a 2 “pelaos” del grup i els van fer cantar. Van detenir a molts membres, entre ells a Daniela, la dona del Simón, la van violar 10 polis, la van torturar i la van portar a la fiscalia, ella mateixa explica en un memorandum entregat a l’advocat defensor, aquells turments… el grup RUAN es va dissoldre i van fallar en la seva proposta de bloquejar la capital.

Alexandra va decidir integrar-se i entrar a la guerrilla, en un campament de iniciació. Allà va aprendre a carretejar el que es coneix com una càrrega, que són + de 30 quilos, part de l’equip de l’escamot, 20 quilos, les “pecheras” amb les bales i armes, 5 quilos, i el fusell tipus AK 47, 5 quilos més… i calia entrenar-se per fer una llarga caminata amb + de 30 quilos a l’espatlla… ella que era de ciutat i no estava acostumada a cap mena de treball manual… van ser uns dies com viure a l’infern. Ja tenim a l’Alexandra a Sant Vicente de Caguán com una recluta més, amb el seu uniforme, equip de campanya, dotació higiènica, matxet, botes i 1 pistola… fent guàrdies de 2 hores.

Al cap d’un temps, un bon dia es presenta el Mono Jojoy al campament… i li diu, al veure-la un pèl diferent a les noies de la guerrilla:

– “Mijita, y usted ¿qué piensa hacer en la guerrilla?

Ella, sense posar-se nerviosa, li contesta:

– “Curso básico y adelante” Mono Jojoy va marxar amb una bona impressió d’aquella nova adquisició però volia esperar un temps a veure si es cansava i volia marxar.

En el grup hi havia un indígena que els ajudava en les tasques d’orientació per la mata. Era un bon noi, molt tímid… i parlant amb Alexandra li va reconèixer que era verge. Ella reconeix que li despertava ternura, tant angelical enmig d’aquells bravucons que sovint parlaven de les seves aventures aquí i allà… I va decidir ajudar-lo a deixar la virginitat. Un bon dia que va ploure tot el sant dia, van tornar al campament molts com ànecs, van pendre una mica de tinto (cafè vell, rescalfat) i cadascú al seu espai a descansar… ella es va treure la roba molla a fora i en Faiber, que és com es deia l’indígena, se la va quedar mirant… ella es va posar en roba interior dins el seu racó a descansar… al cap d’una mica va arribar en Faiber i sense dir ni piu es va posar dins el sac de dormir. En paraules d’ella mateixa: el va acaronar sense dir res, ell es deixava i li va ensenyar diverses tècniques amatòries a l’interior de la caleta (espai on descansar)…tot sota la foscor, amb una simfonia de insectes que apagaven els gemecs d’un i altre… però de matinada va sortir i va anar a la seva caleta i van seguir els dies sense tornar a parlar del tema.

Alexandra estava desanimada de la durada de la instrucció… ella volia activitat.

Per sort al cap de dies va tornar al campament en Julián, nebot del Mono Jojoy, que venia a reclamar a Alexandra per la seva unitat de control dins la selva on tenien fins i tot una mica d’hospital de campanya i un estudi de televisió. Alexandra es va enamorar de Julián.

Els que sou perspicaços haureu vist un noi jove al seu costat en alguna de les imatges. A partir d’aquell dia, de tant en tant Alexandra li escrivia cartes d’amor a Julián perquè sovint treballaven en accions diferents. A manera d’exemple posarem la primera de les cartes:

LA VIDA NO ES FÁCIL, PAPI

Hola mi amor

Aquí te escribo una cartica para decirte que me haces mucha falta, te extraño demasiado y también extraño a la gente y el ambiente tan chévere de allá.

El primer día estuve llorando allí, en Jardín, como una loca, me dio mucha pena con el Mono, pero le dije que esto era muy duro para mí. Hablamos un ratico de usted y me puse más triste. Ahora ya lo estoy superando, sólo lloro de vez en cuando, por la noche y en la guardia.

Es muy, muy duro, si uno ha pasado tanto tiempo con alguien y de repente lo sacan pa nunca volver más. Y nosotros pasamos una chimba, nunca yo había pasado tan bueno con alguien.

Aquí estoy trabajando, ayer me tocó otra vez la hijo de puta vaca (¿se acuerda que tocó la semana pasada?), pero contenta porque me gusta trabajar. La gente es muy seria acá y habla mucho de política, casi no recochan, como me gusta. Yo no me atrevo a hablar porque todos saben de todo y uno se siente una boba (usted sabe que yo no soy ningún cuadro político, al contrario).

Me haces falta flaquito, te extraño demasiado. Ojalá vengas pronto un día por acá para poder abrazarte y hablar. Yo sé que mientras esté acá no voy a ser capaz de estar con otro porque te quiero a ti y a nadie más. Venga pronto, el camarada me dijo que te iba a traer un día, ojalá sea pronto. Te pienso por la noche, en la mañana y en los ratos libres. Esto es duro pero toca superar. Yo ingresé sola (lo mismo le dije al Mono) y sé que tengo que aceptar que ya no vamos a estar juntos y quiero volverme una buena guerrillera y defenderme solita en esta vida porque, qué más. Espero que estés estudiando, espero que no estés tan triste como yo, que los camaradas allá te alegren y que sigas trabajando juicioso.

Te amo con todo mi corazón y te seguiré amando siempre, tu sabes que es cierto.

Un besote y un abrazote te mando,

Alexandra

Ja veieu és una carta d’amor en  tota regla… ep! i encara estan junts (això m’ha dit un ocellet) Alexandra també explica que els comandants dels diferents grups tenen una formació marxista, lenilista.

També explica alguna de les sortides amb problemes amb els soldats, com quan un helicòpter Arpía metralla el seu company que caminava al davant i ella no pot fer res per salvar-lo… es va morir als seus braços cosit per les bales.

El periodista també li pregunta per la vida d’un dia a la guerrilla…

– aixecar-se a les 4:30 o les 5, recollir el toldillo (tela mosquitera, protector dels insectes)

– classes teòriques, bombes, antiaeris, disparar a helicòpters…

– 7, esmorzar amb el tintillo (café vell rescalfat, sovint s’hi afegeix aigua per allargar-lo)

– 9 refrigeri

– 11, dinar

– 3, refrigeri

Entremig de les hores de compartir aliments:

– ranxa, cuinar per altres guerrillers, cada 2-3 han de recollir llenya, partir-la pel fogonet, i cuinar amb “l’hornillo” per 60-100 persones que és el grup de guerrillers. – entrenament militar, (maniobres, orden cerrado)

– entrenament polític, estatuts de les FARC, programa agrari, foc antiaeri…

– “pelada de la vaca”, matar una vaca i/o vedell amb el ganivet i fer-.ne peces per cuinar.

– forats per les escombraries i enterrar-les per higiene.

– fer trinxeres persones i de grup… cada vegada s’han de fer + fondes pel tema de les bombes indiscriminades, cada persona té la seva “palita” per suar la cansalada.

– estar en forma per carretejar les 40 lliures de l’equip + les coses pròpies, el llit, la casa-tenda, el toldillo, la cobija o manteta, el tendido de plàstic per posar la roba sobre les plantes, el plàstic pert la pluja, les botes… el “chechecillo” o computadora [l’Alexandra té un Laptop HP]

– L’Alexandra encara porta una capsa amb lents de contacte i líquid, unes ulleres per quan no hi ha lents de contacte o líquid, llibretes, 4 quaderns d’apunts de les diferents matèries que ensenya: filosofia, economia, política, programa agrari. Un llibre de Galeano, “Las venas abiertas”

També comenta que ella no ha tingut mai cap problema amb la malària ni amb el paludisme, però 2 vegades ha patit Leishmaniasis, que és una malúria produïda per un mosquit mocasilla que et fa una llaga… no acaba de curar i cada vegada abarca + tros de pell i + profunditat… es coneix com la lepra de la muntanya. Sols es pot curar amb Ghecanstine, però quedes baixa en defenses i molt debilitada… i trobar aquesta medecina enmig de la selva és complicat. La millor solució es posar el “toldillo” cada dia. Preguntada sobre el perfil mig d’un guerriller deles FARC, ella contesta que sol ser un camperol sense estudis en un gran percentatge, després el segueix els batxillers que han perdut pare o mare en mans de l’exèrcit o paramilitars.

Més endavant explica com una noia de 13 anys vol entrar a la guerrilla, pero els comandaments li diuen que és massa jove… torna al cap d’un any i la tornen a refusar, llavor la noia de 14 anys es posa a plorar i diu que haurà de viure com una         prostituta per guanyar-se la vida, perquè no té família i ningú la vol seguir ajudant a viure… acaba dins la guerrilla.. i ara és un comandament important.

És molt interessant quan ens parla de l’alegria del guerriller… com en les estones de tranquil·litat i repòs expliquen les seves històries…

Curiosament hi ha algunes coses que la molesten… tot i el temps que ha passat amb la guerrilla: considera que els homes són molt masclistes… “burleteos” diu ella. I no li agrada pelar les vaques… encara que ho acaba fent per poder menjar carn. Es queixa que hi ha caminates amb molta aigua, amb els perills de les picades de les serps, entre elles la coral que produeix paràlisis, hemorràgies… i les aranyes en especial les taràntules que fan por. després comenta que a vegades van a cacera: “lapes”, “daulas” i “micos”… diu que : “amb bona fam una menja el que sigui”

Explica que preparen el futur, que fan classes per millorar als guerrillers… alguns aprenen a llegir i escriure per primera vegada.

Compateix el lema: VENCER O MORIR.

Quan pot cantorreja  a mitja veu en holandès, anglès, cançons i melodies colombianes.

Recorda que al 2007 en una emboscada va perdre els seus estris personals… i després els serveis secrets van fer un mal ús del seu diari personal i van fer correr que s’havia mort… però com ella diu, el temps s’ha encarregat de demostrat les coses i ella segueix al peu del canó i fent bon mestratge entre els guerrillers de les FARC.

Considera després de 7 anys dins la guerrilla que els valors dela solidaritat i la disciplina com a valors fonamentals per conservar la vida.

Li agrada la tira còmica de Calvin i en guarda dins la seva motxilla.

 

 

 

 

Unes imatges de l’entrevista amb Alexandra, part principal del llibre,

Entrevista complementària amb Alexandra,

Clip testimoni de guerrilleres,

Un clip periodístic sobre el paper de les guerrilleres a l’organització de les FARC-EP